quadern d'en Cinto Amat

Repúbliques a bon preu i Crides sense partits anuncia l’altaveu d’un pdecat desnerit després que els Puigdemontistes n’han ocupat l’obrador i han confeccionat les llistes amb la Pascal a un racó. República d’ara mateix o per quan sigui possible és el lot que s’ofereix amb una audàcia increïble, República immediata o República a l’aguait pels qui ho volen tot des d’ara i els qui van tocant la gaita. República estimulant que se serveix a la barra o República expectant per quan el cos la demana. Repúbliques de consum per aquells que passen gana o d’altres de més volum que es porten embolicades. Sense ser independents tenen Repúbliques vàries servides a gratcient per distreure les cabòries. Això sí, per pair bé la República a gogó el que segur s’ha de fer és prendre un bon cigaló o un bon got de ratafia, o aromes de Montserrat que virolin les mentides mentre canta el pdecat. C.A.

     En el discurs de comiat com a president del Pp Rajoy va deixar anar ahir una afirmació que els mitjans han passat per alt però que al meu parer conté una mena de disposició testamentària referida a Catalunya: “A catalunya el problema no és la sobirania sinó la llibertat”. En aquesta frase es condensa tot el que Rajoy pensa sobre Catalunya en l’actualitat, tot el que ha guiat el seu capteniment com a president del Govern des de 2012 fins avui i tot el que proposa als   seus descendents de cara al futur immediat.   “El problema de Catalunya no és la sobirania”. En aquest punt es va estendre fent valer la sobirania de l’Estat com a realitat incontestable, no només perquè la Constitució   ho preveu sinó, va subratllar, perquè l’Estat té mitjans més que suficients, i així ho ha demostrat, per imposar la unitat de la sobirania nacional sense més problemes. És a dir, a la realitat jurídico-constitucional inalterable Rajoy afegeix amb orgull que ...

  Cada mes ens creuem cartes amb en Jordi Cussó a través de la revista Valors . Aquestes són les d'aquest mes de juliol.       Benvolgut Cinto   Aquest dies el meu cor s’ha encongit quan, a un país que tenim per civilitzat, dels que s’anomenen del primer mon, he sentit el plor d’uns infants, separats de l’escalf dels seus pares i tancats en una gàbia. Em semblava impossible que això esdevingués als nostres dies, i em sonava a coses que havia estudiat amb esgarrifança als llibres d’història.   Però curiosament ha estat el plor d’aquests nens i nenes, el que ha tocat el cor de la població nord-americana i els ha mobilitzat per demanar que s’acabin aquestes separacions familiars. Moltes mares dels Estats Units, s’han solidaritzat amb les mares immigrants, i amb els seus fils en braços, han interpel·lat als que creuen que fent polítiques inhumanes podran resoldre el problema de la immigració.   Aquests plors, m’han evocat la imatge d’...

Sobre el Noguera, Sant Pere del Burgal manté el record del mestre de Pedret i Llúcia de la Marca, traces d’un temps que es perd en la llegenda, murmuri d’aigua en el tremp dels colors i el flux de la memòria. C.A. Monestir benedictí de St Pere del Burgal L’Escaló (Vall d’Àneu)

 És l’hora de la prudència i cal ser molt prudents a l’hora de valorar l’entrevista d’ahir entre Pedro Sánchez i Quim Torra a la Moncloa. D’aquí uns mesos es veurà si la política concreta comença a obrir-se pas cap a un progressiu desglaç de les relacions Generalitat-Govern central. De moment, i ja és molt vista la tensió enervant dels últims anys, quedem-nos amb la constatació que les dues parts han fet d’una entrevista cordial i de treball, almenys per suposar que si ha estat de treball no seria cap disbarat esperar que hi ha ganes compartides de passar a aspectes concrets de la relació.   De tota manera, escoltant les comunicacions que ahir van fer la vicepresidenta Carmen Calvo i el mateix President Torra, semblava per moments que parlaven d’entrevistes diferents. Esclar que exposaven els repectius punts de vista des del punt de partida da cada part, i això en aquest moment inicial, en el que es concentren les expectatives de dos relats contradictoris, condici...

Alegrem-nos catalans i visca la ratafia!, que després de ser estovats i macerats amb porfídia passarem a estar torrats si ens amorrem a l’ampolla i n’espremem la dolçor seguint els consells d’en Torra fins que caiguem en rodó. Rati fiant l’aiguardent, les nous verdes i els sucraires! Rati fiant , President, les idees que ens anlaires! Ratus fiat el nou pacte que ens uneix, ens diverteix i ens fa veure un bell paisatge després d’hores de cabreig! Ratus fiat el Govern si amb un got de ratafia supera l’enuig etern que el consumeix cada dia! Però rere la ratafia que ens fa ser més del que som s’hi amaga alguna enganyifa precursora d’un malson. Abans de ratificar la lloa del President ens convindria esbrinar els motius pels que brindem. Perquè, sense anar més lluny, la independència fou rata segons proclamen alguns, però no va ser consumata . Ratus sed non consumatus és allò de perdre el temps ni que si...

     Malgrat el canvi del Govern central, penso que no podem ser optimistes. Hi ha un canvi d’atmosfera, una reiterada exposició de desitjos per parlar i negociar, però tot resulta superficial, molt fràgil i conjuntural, no orientat a posar bases sòlides per encetar un procés de negociació amb sentit. El canvi sobtat de Rajoy, que té una part atzarosa que condiciona el marge de maniobra del govern de Pedro Sánchez, ha agafat a contrapeu els qui haurien de protagonitzar la negociació.    En aquesta conjuntura el president Torra és un president equivocat, no ja per les seves condicions polítiques personals i pel fanatisme del seu posicionament ideològic, sinó perquè la seva designació a dit per Puigdemont es va fer pensant en la confrontació continuada amb el Govern Rajoy que justificava de passada la inevitabilitat de la confrontació amb l’Estat en el seu conjunt per legitimar la resistència activa de l’independentisme en les posicions més radicals. T...

  El 7 d’abril de 1904 Francesc Cambó, llavors regidor de la ciutat de Bacelona, no va estar d’acord amb fer el buit a la primera visita d’Alfons XIII a Barcelona, com exigien republicans i regionalistes, i va adreçar al rei, de només divuit anys, un discurs en el que reclamava l’autonomia del municipi i entre altres coses deia: ”Esta ciudad, Señor, no se siente feliz. Se engañaría Vuestra Majestad si creyera que el contento que manifiesta desde que os tiene en su seno indica que están satisfechas sus aspiraciones, que los graves problemas que tiene planteados y las hondas preocupaciones de su espíritu han desaparecido. Barcelona, con ser ciudad rica y grande, quiere serlo mucho más, y se siente con fuerzas y energías para conseguirlo, y para ello no pide más que libertad, libertad para dar expansión a las fuerzas y a las energías que en ella bullen y pugnan en vano buscando una expansión que sólo en mínima parte le permiten las trabas de la ley...Por ello los regionalis...

Moll d’en Pere Pi Cada matí el poeta Vicenç Foix i el seu “Gorguell” sortien amb amics a resseguir les cales. Avui el moll és un carrer de barques surant al mar, el mateix mar de sempre que sap tots els camins.   El Port de la Selva Bales de palla Rodes del temps enmig dels camps daurats, cercles d’arades i de llavors als solcs, noms d’espiga i de sega que giren junts a la mateixa roda, etern inici de la feina al rostoll per dur el pa a taula. C.A.  

  Per un costat, Clara Ponsatí ens confessa que l’anterior govern de la Generalitat jugava al pòquer i anava de farol, i per l’altre, el flamant ninistre d’exteriors, Josep Borrell, a més de retreure-li a Ponsatí la dedicació al joc aconsellant-li que jugui amb cigrons d’ara endavant, afegeix que Catalunya es troba al límit de l’enfrontament civil. És a dir, estaríem davant   una doble exposició del joc de la gallina: una en versió pòquer, apurant la jugada sobre el buit del farol per forçar el contrari a desistir, i l’altra en versió dramàtica portant la culminació del joc al tram final, a l’abisme de la confrontació. Una i altra versió són deutores de la teoria de jocs aplicada a la política, però passa que tot plegat és massa seriós, i ens hi hem jugat massa entre tots, per entretenir la parròquia amb metàfores que el que fan és dissimular la pròpia responsabilitat i continuar amagant el cap sota l’ala com si aquí no hagués passat res.   Plantejar l’acció ...