La carta al rei

  El 7 d’abril de 1904 Francesc Cambó, llavors regidor de la ciutat de Bacelona, no va estar d’acord amb fer el buit a la primera visita d’Alfons XIII a Barcelona, com exigien republicans i regionalistes, i va adreçar al rei, de només divuit anys, un discurs en el que reclamava l’autonomia del municipi i entre altres coses deia: ”Esta ciudad, Señor, no se siente feliz. Se engañaría Vuestra Majestad si creyera que el contento que manifiesta desde que os tiene en su seno indica que están satisfechas sus aspiraciones, que los graves problemas que tiene planteados y las hondas preocupaciones de su espíritu han desaparecido. Barcelona, con ser ciudad rica y grande, quiere serlo mucho más, y se siente con fuerzas y energías para conseguirlo, y para ello no pide más que libertad, libertad para dar expansión a las fuerzas y a las energías que en ella bullen y pugnan en vano buscando una expansión que sólo en mínima parte le permiten las trabas de la ley...Por ello los regionalistas pedimos todas las autonomías de los organismos naturales: de la región, del municipio, de la familia.”

     El rei acabat d’estrenar va respondre:”Si de mí dependiera, concedería ahora mismo, con mucho gusto, todo esto, pero en virtud de lo que dispone la Constitución es el Gobierno el que ha de resolverlo. Cedo, pues, la palabra al ministro de la Guerra”.  Una resposta que coincideix amb la de la Casa del rei en passar la carta dels tres presidents independentistes al Govern de la Moncloa.

   Afegint-se a la tradició del Memorial de Greuges de 10 de març de 1885 dirigit a Alfons XII (que per cert començava amb aquesta prevenció: “No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla”) els tres pesidents recorren al rei per demanar-li, en síntesi, “que la llei s’ajusti a les voluntats democràtiques i que no sigui la democràcia qui s’hagi d’encotillar a unes lleis antigues”.

   El Memorial de Greuges, però, tenia trampes, i la carta dels tres presidents també.  El regionalisme del Memorial de Greuges enfront del centralisme espanyol pretenia per damunt de tot la implantació del proteccionisme econòmic contrari al lliurecanvisme, a fi que, com es deia en el Memorial, “nuestra trabajada nación pueda regenerarse por el particularismo”. La carta dels presidents, tot i emparar-se en el recurs a la democràcia per denunciar l’encotillament legalista, dissimula i amaga la utilització particularista i unilateral que el procés ha fet dels recursos pseudolegals de les lleis de Referèndum i de Transitorietat Jurídica fins arribar a la declaració del 27-O.

   Parlar del rei, i dirigir-se al rei,  és sempre un argument major per defensar el que a cada moment es considera més convenient i oportú. És veritat que el reia ens va fallar a la majoria de catalans, no només als independentises, en el discurs del 3-O. No esperàvem, òbviament, que es mostrés indulgent amb el procés, però sí que defensant la Constitució i la integritat territorial demostrés un mínim de proximitat envers tots els catalans, i en aquest sentit incidís en la necessitat de bastir ponts entre ells i amb la resta d’espanyols.

   Com han repetit el president Torra i Elsa Artadi ara es tracta que el rei doni explicacions, que, com aquell qui diu, demani disculpes per aquell discurs nefast. En realitat no es busca una mínima aproximació a la monarquia, tot i que en la carta  s’apel.la a la funció d’arbitrar i moderar entre els poders de l’Estat que li confereix la Constitució, sinó deixar-lo en evidència davant la ciutadania per guanyar així uns punts més en el propòsit d’enfrontament continu amb els poders de l’Estat. Es tracta d’un altre moviment tàctic, d’una carta més en el joc de pòquer, que no busca cap aproximació institucional sinó aferrar-se a les restes del naufragi del procés per desviar l’atenció sobre la pròpia responsabilitat.

   Molts catalans poden no sentir cap simpatia per la monarquia, però no vol dir que n’hagin de sentir pel “Som República” de l’independentisme, i per això poden veure’s totalment aliens a la pretensió de demanar explicacions al rei en funció del resutat d’un procés, endegat i culminat pels presidents signants de la carta, que només ha portat tensió a la societat catalana. Molts repetíriem amb Cambó que aquest poble no se sent feliç, ni amb la monarquia ni amb el “Som República”, perquè una i altra són mers símbols que ens allunyen dels problemes reals. Haurem d’evitar manipular-los durant molt de temps si volem tornar a la realitat.