Temps tèrbols
Malgrat el canvi del Govern central, penso que no podem ser
optimistes. Hi ha un canvi d’atmosfera, una reiterada exposició de desitjos per
parlar i negociar, però tot resulta superficial, molt fràgil i conjuntural, no
orientat a posar bases sòlides per encetar un procés de negociació amb sentit.
El canvi sobtat de Rajoy, que té una part atzarosa que condiciona el marge de
maniobra del govern de Pedro Sánchez, ha agafat a contrapeu els qui haurien de
protagonitzar la negociació.
En aquesta
conjuntura el president Torra és un president equivocat, no ja per les seves
condicions polítiques personals i pel fanatisme del seu posicionament ideològic,
sinó perquè la seva designació a dit per Puigdemont es va fer pensant en la
confrontació continuada amb el Govern Rajoy que justificava de passada la
inevitabilitat de la confrontació amb l’Estat en el seu conjunt per legitimar
la resistència activa de l’independentisme en les posicions més radicals. Torra
va ser escolllit com instrument de confrontació, no de diàleg. Així mateix, el
president Sánchez accedeix a la presidència del Govern en unes condicions que
no són ni de bon tros les adequades per encetar un diàleg amb cert recorregut.
El joc de miralls de
Sánchez i Torra els reflecteix l’un a l’altre amb imatges deformades, estranyes
a les seves respectives posicions. Ni Torra està preparat per negociar amb
Sánchez, ni Sánchez pot comptar amb les mínimes condicions objectives per
negociar amb Torra. Un doble contrapeu, una conseqüència més, igualment desastrosa,
de la temeritat del procés i de la immobilitat de Rajoy. Han canviat els
hipotètics interlocutors però els condicionants polítics i institucionals de la
tradició immediata del procés fan encara més dramàtica la conjuntura actual.
Al condicionant
polític d’aquest doble contrapeu s’hi afegeix el condicionant de la incertesa
judicial que ens espera. Llegint la Interlocutòria de la Sala d’Apel.lacions del
Tribunal Suprem que confirma el processament per rebel.lió dels membres del
govern anterior empresonats o expatriats, hom arriba a la conclusió que estem
davant d’una envestida administrada amb puny de ferro i guant de seda.
El llenguatge de la Interlocutòria és
sumament primmirat, jurídicament matisat i aparentment obert a una qualificació
alternativa dels fets en funció de les proves que es practiquin en el judici
oral, que podria ser de sedició i no de rebel.lió. En aquest sentit, el guant
de seda del raonament no s’esforça tant en ratificar els indicis de rebel.lió
del relat de l’instructor Llarena com en posar de relleu que els indicis permeten considerar que no és
descartable el delicte de rebel.lió, i que no obstant serà en el judici que
s’haurà de provar la suficiència i l’entitat dels actes de violència per
incardinar els fets en el tipus de rebel.lió i per vincular-los de manera
concreta amb l’autoria de cadascun dels processats.
El puny de ferro,
però, s’endevina en tota la seva duresa quan insisteix en l’eix vertebradora
dels actes suposadament violents, donant per suposat que en els fets del 20 de
setembre i de l’1 d’octubre s’assumia la
causació d’episodis violents al carrer, que efectivament es van produir, per
obligar a l’Estat a claudicar, imposant així per la força els designis
concertats de declarar la independència. Hom diria que contra aquesta
suposició, que de fet qualifica anticipadament l’actuació dels processats, de
poc podran servir les proves testificals i documentals (preestablertes) del
juidici oral.
La Interlocutòria
deixa un estret marge per a una qualificació més benèvola, però continua oberta
la porta a una incardinació dels fets en el tipus penal més greu de rebel.lió.
Així i tot, de la lectura es poden deduir tres interrogants de cara al futur
més immediat: A) quina repercussió podria tenir en la qualificació fiscal
provisional, i sobretot en la definitiva (una vegada practicades les proves en
el judici oral), l’eventual negativa del tribunal alemany de Schleswig-Holstein
a l’extradició de Puigdemont justament per considerar insuficients, o d’entitat
menor, els suposats actes de violència adduïts en la petició d’extradició? El
TS espanyol dictaria sentència per rebel.lió en contradicció amb el criteri
alemany adduint que aquest no pot entrar en la qualificació dels fets?; B) és
esperable, al marge d’una modulació en la qualificació del tipus penal, una
reducció de l’autoria, el cercle de la qual podria quedar tancat, pel que fa al
delicte més greu, incloent només els que prenen la decisió de continuar
endavant amb la celebració del referèndum l’1-O tot i les advertències en
contra dels comandaments dels Mossos d’Esquadra en la reunió del 28 de setembre
a la que només van assistir com a òrgans decisoris el President, el
Vicepresident i el Conseller d’Interior (l’acte de processament atribueix
especial significació a aquesta reunió i al testimoni del comandament dels Mossos
en ordre a les conseqüències de l’1-O)? ; C) Es pot continuar prolongant, fins
al moment del Judici, la situació de presó preventiva dels processats? Si
durant la instrucció es va voler fonamentar (de manera insuficient i inadequada
al meu parer) en una eventual reiteració delictiva, no hauria desaparegut del
tot aquest risc en el moment present, amb l’aixecament del 155, la constitució
i entrada en funcionament d’un nou Govern conforme a l’Estatut, i sobretot en
vistes a un senyalament immediat de la celebració del judici?
Temps tèrbols, molt
poc o gens esperançadors, els que ens esperen. El que s’està produint són moviments polítics a contrapeu de les dues
parts sobre un fons d’incertesa judicial que pot desembocar seguint els pitjors
presagis. Sánchez s’ha trobat amb un escenari judicial que de cap manera hauria
volgut però que a hores d’ara s’ha convertit en inevitable. L’únic que pot fer
és modular d’alguna manera el capteniment de la fiscalia en la qualificació
definitiva dels fets després del judici. Em ve a la memòria que el mateix
Consell Fiscal es va mostrar contrari a la presentació d’una querella per
rebel.lió abans de la Dui
del 27-O. Si no hi havia motius abans d’aquell moment, de quina forma es pot
desfer en el judici el relat monolític del processament?
No es pot oblidar que
la judicatura viu en estat d’alarma tot el que es conté en la causa especial
sobre el procés. El seu relat processal n’és la contrapartida. No m’estranyaria
(tot i que desitjo profundament equivocar-me del tot) que la sentencia del TS en el judici
condemni efectivament per rebel.lió a tots o a una majoria dels processats. Fiat iustitia et pereat mundus, aquest
és el criteri que podrien acabar aplicant per mor d’una aplicació responsable
(segons ells, no segons nosaltres!!) del dret i malgrat tots els
condicionants polítics i socials
existents. Podria
molt ben ser que poc els importessin els recursos que s’interposessin davant el
TEDH i altres organismes internacionals. L’estat d’alarma, la
hipersensibilitat, la ideologia subjacent respecte de la concepció de l’Estat i
el seu (esbiaixat) sentit de la responsabilitat, els fa en aquests moments
immunes a qualsevol resolució futura (d’aquí quants anys?) que els pugui
desacreditar.
Estaríem en un
segon naufragi. Podria llavors aplicar-se l´indult o reformular-se l’article de
rebel.lió del C.Penal amb supòsits de fet que comportarien retroactivament una
disminució susbtancial de la pena i que obligaria a la revisió del compliment
de la Sentència?
Camí d’aquest segon naufragi, una part de l’independentisme pot continuar
prometent-se una solució exterior en funció de l’empitjorament irreversible de
la situació política, judicial, econòmica i social. Als qui el patiríem, sense
haver-nos refet del primer naufragi, ja no ens quedarien forces per seguir
confiant en cap sortida a curt i a mitjà termini. Mentrestant, el president
equivocat que ens diu que hem de repetir l’1-O, col.labora activament en
encaminar-nos cap al nou naufragi.
Comentaris