Temps tèrbols

  

  Malgrat el canvi del Govern central, penso que no podem ser optimistes. Hi ha un canvi d’atmosfera, una reiterada exposició de desitjos per parlar i negociar, però tot resulta superficial, molt fràgil i conjuntural, no orientat a posar bases sòlides per encetar un procés de negociació amb sentit. El canvi sobtat de Rajoy, que té una part atzarosa que condiciona el marge de maniobra del govern de Pedro Sánchez, ha agafat a contrapeu els qui haurien de protagonitzar la negociació.

   En aquesta conjuntura el president Torra és un president equivocat, no ja per les seves condicions polítiques personals i pel fanatisme del seu posicionament ideològic, sinó perquè la seva designació a dit per Puigdemont es va fer pensant en la confrontació continuada amb el Govern Rajoy que justificava de passada la inevitabilitat de la confrontació amb l’Estat en el seu conjunt per legitimar la resistència activa de l’independentisme en les posicions més radicals. Torra va ser escolllit com instrument de confrontació, no de diàleg. Així mateix, el president Sánchez accedeix a la presidència del Govern en unes condicions que no són ni de bon tros les adequades per encetar un diàleg amb cert recorregut.

   El joc de miralls de Sánchez i Torra els reflecteix l’un a l’altre amb imatges deformades, estranyes a les seves respectives posicions. Ni Torra està preparat per negociar amb Sánchez, ni Sánchez pot comptar amb les mínimes condicions objectives per negociar amb Torra. Un doble contrapeu, una conseqüència més, igualment desastrosa, de la temeritat del procés i de la immobilitat de Rajoy. Han canviat els hipotètics interlocutors però els condicionants polítics i institucionals de la tradició immediata del procés fan encara més dramàtica la conjuntura actual.

   Al condicionant polític d’aquest doble contrapeu s’hi afegeix el condicionant de la incertesa judicial que ens espera. Llegint la Interlocutòria de la Sala d’Apel.lacions del Tribunal Suprem que confirma el processament per rebel.lió dels membres del govern anterior empresonats o expatriats, hom arriba a la conclusió que estem davant d’una envestida administrada amb puny de ferro i guant de seda.

  El llenguatge de la Interlocutòria és sumament primmirat, jurídicament matisat i aparentment obert a una qualificació alternativa dels fets en funció de les proves que es practiquin en el judici oral, que podria ser de sedició i no de rebel.lió. En aquest sentit, el guant de seda del raonament no s’esforça tant en ratificar els indicis de rebel.lió del relat de l’instructor Llarena com en posar de relleu que els indicis permeten considerar que no és descartable el delicte de rebel.lió, i que no obstant serà en el judici que s’haurà de provar la suficiència i l’entitat dels actes de violència per incardinar els fets en el tipus de rebel.lió i per vincular-los de manera concreta amb l’autoria de cadascun dels processats.

   El puny de ferro, però, s’endevina en tota la seva duresa quan insisteix en l’eix vertebradora dels actes suposadament violents, donant per suposat que en els fets del 20 de setembre i de l’1 d’octubre s’assumia la causació d’episodis violents al carrer, que efectivament es van produir, per obligar a l’Estat a claudicar, imposant així per la força els designis concertats de declarar la independència. Hom diria que contra aquesta suposició, que de fet qualifica anticipadament l’actuació dels processats, de poc podran servir les proves testificals i documentals (preestablertes) del juidici oral.

  La Interlocutòria deixa un estret marge per a una qualificació més benèvola, però continua oberta la porta a una incardinació dels fets en el tipus penal més greu de rebel.lió. Així i tot, de la lectura es poden deduir tres interrogants de cara al futur més immediat: A) quina repercussió podria tenir en la qualificació fiscal provisional, i sobretot en la definitiva (una vegada practicades les proves en el judici oral), l’eventual negativa del tribunal alemany de Schleswig-Holstein a l’extradició de Puigdemont justament per considerar insuficients, o d’entitat menor, els suposats actes de violència adduïts en la petició d’extradició? El TS espanyol dictaria sentència per rebel.lió en contradicció amb el criteri alemany adduint que aquest no pot entrar en la qualificació dels fets?; B) és esperable, al marge d’una modulació en la qualificació del tipus penal, una reducció de l’autoria, el cercle de la qual podria quedar tancat, pel que fa al delicte més greu, incloent només els que prenen la decisió de continuar endavant amb la celebració del referèndum l’1-O tot i les advertències en contra dels comandaments dels Mossos d’Esquadra en la reunió del 28 de setembre a la que només van assistir com a òrgans decisoris el President, el Vicepresident i el Conseller d’Interior (l’acte de processament atribueix especial significació a aquesta reunió i al testimoni del comandament dels Mossos en ordre a les conseqüències de l’1-O)? ; C) Es pot continuar prolongant, fins al moment del Judici, la situació de presó preventiva dels processats? Si durant la instrucció es va voler fonamentar (de manera insuficient i inadequada al meu parer) en una eventual reiteració delictiva, no hauria desaparegut del tot aquest risc en el moment present, amb l’aixecament del 155, la constitució i entrada en funcionament d’un nou Govern conforme a l’Estatut, i sobretot en vistes a un senyalament immediat de la celebració del judici?

  Temps tèrbols, molt poc o gens esperançadors, els que ens esperen. El que s’està produint són  moviments polítics a contrapeu de les dues parts sobre un fons d’incertesa judicial que pot desembocar seguint els pitjors presagis. Sánchez s’ha trobat amb un escenari judicial que de cap manera hauria volgut però que a hores d’ara s’ha convertit en inevitable. L’únic que pot fer és modular d’alguna manera el capteniment de la fiscalia en la qualificació definitiva dels fets després del judici. Em ve a la memòria que el mateix Consell Fiscal es va mostrar contrari a la presentació d’una querella per rebel.lió abans de la Dui del 27-O. Si no hi havia motius abans d’aquell moment, de quina forma es pot desfer en el judici el relat monolític del processament?

   No es pot oblidar que la judicatura viu en estat d’alarma tot el que es conté en la causa especial sobre el procés. El seu relat processal n’és la contrapartida. No m’estranyaria (tot i que desitjo profundament equivocar-me del tot) que la sentencia del TS en el judici condemni efectivament per rebel.lió a tots o a una majoria dels processats. Fiat iustitia et pereat mundus, aquest és el criteri que podrien acabar aplicant per mor d’una aplicació responsable (segons ells, no segons nosaltres!!) del dret i malgrat tots els condicionants polítics i socials  existents. Podria molt ben ser que poc els importessin els recursos que s’interposessin davant el TEDH i altres organismes internacionals. L’estat d’alarma, la hipersensibilitat, la ideologia subjacent respecte de la concepció de l’Estat i el seu (esbiaixat) sentit de la responsabilitat, els fa en aquests moments immunes a qualsevol resolució futura (d’aquí quants anys?) que els pugui desacreditar.

  Estaríem en un segon naufragi. Podria llavors aplicar-se l´indult o reformular-se l’article de rebel.lió del C.Penal amb supòsits de fet que comportarien retroactivament una disminució susbtancial de la pena i que obligaria a la revisió del compliment de la Sentència? Camí d’aquest segon naufragi, una part de l’independentisme pot continuar prometent-se una solució exterior en funció de l’empitjorament irreversible de la situació política, judicial, econòmica i social. Als qui el patiríem, sense haver-nos refet del primer naufragi, ja no ens quedarien forces per seguir confiant en cap sortida a curt i a mitjà termini. Mentrestant, el president equivocat que ens diu que hem de repetir l’1-O, col.labora activament en encaminar-nos cap al nou naufragi.