Del joc al drama

  Per un costat, Clara Ponsatí ens confessa que l’anterior govern de la Generalitat jugava al pòquer i anava de farol, i per l’altre, el flamant ninistre d’exteriors, Josep Borrell, a més de retreure-li a Ponsatí la dedicació al joc aconsellant-li que jugui amb cigrons d’ara endavant, afegeix que Catalunya es troba al límit de l’enfrontament civil. És a dir, estaríem davant  una doble exposició del joc de la gallina: una en versió pòquer, apurant la jugada sobre el buit del farol per forçar el contrari a desistir, i l’altra en versió dramàtica portant la culminació del joc al tram final, a l’abisme de la confrontació. Una i altra versió són deutores de la teoria de jocs aplicada a la política, però passa que tot plegat és massa seriós, i ens hi hem jugat massa entre tots, per entretenir la parròquia amb metàfores que el que fan és dissimular la pròpia responsabilitat i continuar amagant el cap sota l’ala com si aquí no hagués passat res.

  Plantejar l’acció de govern com una partida de pòquer, o com una partida d’escacs, ja és una frivolitat, però continuar la partida sense lligar cap carta, apostant amb farol fins al final, és una temeritat. I amb aquesta temeritat ens hi hem jugat les institucions, la credibilitat del govern, la cohesió social, el catalanisme, l’economia, la cultura del pacte, la presó de bona part dels polítics que jugaven la partida i el futur polític i social més immediat. Un preu enorme, desmesurat, que no es va tenir en compte a l’hora de ponderar les conseqüències d’anar de farol fins al final.

   La metàfora de la partida de pòquer no hauria d’acabar en una banalitat. Se’ns està reconeixent que el procés anava endavant sense cap fonament real, sense possibilitat de concretar-se en res, que en definitiva les estructures d’Estat no existien ni hi havia possibilitat de crear-les, i que la decisió de continuar amb el farol era un engany que jugava cínicament amb la credulitat i la ingenuïtat d’una multitud de seguidors. I, el que és més greu, els jugadors eren conscients que l’altra part sabia que anaven de farol i que no cediria, que continuaria la partida fins ensenyar les cartes al final. Van posar l’orgull, l’amor propi, la falsa imatge de l’heroi contra la bèstia, per sobre de la coherència, la prudència i el sentit de la realitat. No ens hi jugàvem la independència sinó les instititucions, com va quedar demostrat. I ho sabien, tots ho sabien però ningú va ser prou valent per sincerar-se. Tots tenien por de ser tinguts per traïdors per una massa a la que s’havia volgut convèncer de ser l’esperança última, el recurs definitiu al carrer per canviar el destí de la partida.

   Amb el final de la partida es va començar a pagar el preu. Un preu caríssim que l’altra part ha volgut posar pels núvols amb la intervenció judicial, exigint el cobrament per una partida entre hipòcrites en la que totes dues parts sabien que l’envit s’hauria pogut interrompre amb el simple reconeixement de la temeritat recíproca que posava en perill la convivència ciutadana i que condicionaria el futur polític, social i econòmic de tot l’Estat. El joc s’ha transfomat en drama en les resolucions del jutge Llarena.

  Borrell no té raó. Catalunya no està fregant l’enfrontament civil, però està patint les conseqüències d’una partida ben estranya. Ens costa reconèixer la pertinença comuna a un país en el que la política, o, més ben dit, la manca de política ens ha portat a  una polarització tan absurda. Vivim el dia a dia als mateixos llocs, amb les mateixes persones, en el mateix territori que fa sis anys, però sembla com si unes mans maldestres ens l’haguessin canviat per dintre i que de cop i volta tots ens veiem obligats donar raons per defensar posicions que en res milloren les nostres condicions de vida.

  Haurem d’aprendre, com diu Innerarity, que la política és fonamentalment un aprenentatge de la decepció, i que la democràcia és un sistema polític que genera decepció perquè apunta a ideals inassolibles. Però és molt més decepcionant i frustrador haver d’admetre que algú hagi arribat a concebre la política com un partida de pòquer amb farol, conscient de la desigualtat de cartes des del prinicpi, sense reparar en el drama que podia desencadenar.