Suite per una trobada

     Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de compartir aquest recull de poemes amb els amics i companys del temps de batxillerat, de fa una pila d'anys, en una trobada a Palafrugell. Cadascú ha seguit la seva via professional i de dedicació personal específica, però quasi tots ja tenim en comú la condició especial de jubilats. De tant en tant les diferents sensibilitats convergeixen en una trobada senzilla, fugaç, fràgil, i per això mateix entranyable, que ens serveix per seguir el fil d'aquell grup, un fil que alhora separa i embasta moltes experiències diferents. 

  Aixa

Canta, canta, mestre d’aixa,
que la fusta bé es rebaixa
al compàs del teu esforç
mentre l’eina omple de sons
les drassanes de la riba
i ens desvetlla melodies
que la mar guarda al seu si
per qui les vulgui sentir.

Fas cançons d’amors perduts
i de vides retrobades,
de pescadors i llaguts
tornant al port de la tarda,
d’esperances i neguits
sota la volta estrellada
quan el caliu de la nit
té gust de rom i abraçada.

Però la que ens agrada més
surt del tall de la teva aixa,
té veu de mestre i fuster,
tons del ribot que acompanya
cada gest del teu treball
per bastir una barca nova
amb quilla i proa brillant
com els ulls clars d’una dona.

Canta, canta, mestre d’aixa,
que la fusta bé es rebaixa
al compàs del teu esforç
mentre l’eina omple de sons
les drassanes de la riba
i ens desvetlla melodies
que la mar guarda al seu si
per qui les vulgui sentir.

Sense l’aixa i el teu cant
no hi hauria cel de barca
ni vela sobre la mar
rebent el bes de les aigües,
no sabríem les cançons
dels amors d’allà a l’Havana,
s’hauria fos la il.lusió
que sempre el cor ens demana.

Canta, canta, mestre d’aixa…

(havanera)

Mar de Sant Pol

Mira’m als ulls, mariner

veuràs el mar en bonança

gronxant-se als peus del coster

i omplint-me el cos de frisança

per pujar junts a Sant Pol

on el nostre amor s’atansa

a la llum d’aquest cel blau.

Dóna’m la mà, mariner,

serem com l’ona i l’escuma

bressant-nos sobre el roquer

del llarg passeig de La Punta

quan el raig minvant del sol,

al punt de l’hora més dolça,

encendrà el mar de Sant Pol.

M’has donat el bes primer

de cara al mar de Sant Pol,

ja mai més no oblidaré

que el teu cor ha fet el vol

als meus llavis, mariner,

cantant la cançó de l’aigua

al bessol d’aquesta platja.

Ptren-me ben fort, mariner,

que els blaus del nostre Maresme,

esclats del mar juganer,

surant damunt la Vallalta,

portin l’eco del teu bes

fins al vell cim del Montnegre

ressonat per l’aire encès. 

M’has donat el bes primer

de cara al mar de Sant Pol,

ja mai més no oblidaré

que el teu cor ha fet el vol

als meus llavis, mariner,

cantant la cançó de l’aigua

al bessol d’aquesta platja.

(havanera)

Cantada pel grup Dum

Batre el temps

Temps era temps

que batíem a l’era

amb el corró pesant

que rodava amb la mula

i amb la forca lleugera

que brandíem enlaire

amb el boll i la grana.

Temps era temps

de la petja ferrada,

de les piles de garbes

i el rostoll que daurava

la claror de l’albada

amb un deix intangible

de quietud i frisança.

Temps en el temps,

mirall endins de l’era,

la falç suspesa a l’aire

va segant estacions

i destriant les hores

mentre fermenta el pa

al clos de la cabana.

Temps serà temps

que tornarem a batre,

però ja no serà el blat

en el cèrcol de l’era,

serà el garbell dels dies

al cercle detingut

de l’aguait i l’espera.

Bellmunt

Santuari de Bellmunt,

ermita al cel suspesa,

bell esguard amb ulls curulls

de muntanyes, pla i bellesa.

Tens al costat el Puigmal,

als peus la plana d’Osona,

a l’esquena el Puigsacalm

i al davant el Pedraforca.

El Montseny i el Montserrat

et miren des de molt lluny

tancant el cercle sagrat

de la teva solitud.

Tanta llum no té cabuda

en una sola mirada

i has de seguir una a una

les clarors que et són donades.

 Àngel d'Haití

Són ales abatudes els teus braços somorts,

i l’aire s’estremeix amb l’hàlit del teu cos

traçant sobre la mort la corba de la mort,

l’arcada de l’esglai tancant-se en el puny clos.

Cossos amuntegats contemplen el teu vol,

són restes de colors, de vida i desconhort,

filagarses de mans, de sang i de condol

que esperen que els teus peus remuntin la dissort.

No et vull veure caient sobre el tou de l’estiba

sinó veure’t desfent la corba del destí,

suspès al blau del cel que et pren i que t’agita

com una teia encesa, roent, àngel d’Haití,

com un dard projectat al cor de la misèria,

ferint-la mortalment, sense por ni clemència.

Àngel de Bodrum

A la platja de Bodrum, prop de l’illa de Kos,

s’ha estroncat  la promesa del que havies de ser

quan damunt de la sorra s’ha esborrat el teu nom,

Aylan Kurdi, pel fat cruel dels nostres déus.

No era encara el teu somni, era xic el teu vol

en l’afany arrelat de la casa dels teus

que fugien de l’odi per trobar un altre lloc

on bastir nova llar a l’empara dels temps.

D’aquells temps que Herodot, a la mateixa platja,

va voler fer-ne història per combatre les guerres

i bastir els nostres somnis amb les noves paraules.

El futur se’ns escola als braços que et recullen,

hem pervertit la història tot bloquejant la terra

i ara ens queda només el present que ens acusa.

Potser en el silenci

Potser en el silenci

del Miró de les Rambles

el mar diu benvinguts,

el sol és font de vida

i el cercle de sentit

ens empeny al futur

com la fletxa que surt

d’entre el blau i el vermell

que ens sostenen les passes.

Potser en el silenci

la fita del mosaic

ens diu alguna cosa

del lloc on arribem,

de la ciutat que som

i dels camins que tracem

quan el mar ens inunda,

el sol se’ns obscureix

i és ombra el nostre cel.

Potser en el silenci,

lluny de crits i retrets,

es troben les raons

de totes les paraules,

s’escriu l’únic missatge

que encarnen els colors

de dol i d’acollida,

el que diuen les veus

quan ressonen per dintre.

Potser en el silenci…

Mur a la cartoixa

No és de pedra aquest mur que es dreça a l’aire

amb l’ombra entreviada dels xiprers,

ni barra el pas als colors de la tarda

la seva calidesa transparent.

D’aquest costat, el dit ombrós de l’arbre

senyala sobre el mur, discretament,

la verdor del conreu de l’altra banda,

la fonda serenor dels camps silents.

Damunt la blana mà d’aquesta pedra,

en el llindar que mena a la cartoixa,

la llum retalla el somni de les ombres

i departeix amb elles sense pressa.

Només en el silenci es fa el miracle

de travessar parets amb la paraula.

  

 

 Presència

Tot és encara ple de tu

i en el contorn de cada cosa

queda l’empremta del teu cos

com un alè de vida nova.

No hi ets però et sento a prop tothora

en aquest àmbit del silenci

on sóc tan sols el testimoni

del teu esclat de llum i absència

que et fa present a cada instant.

El buit del temps serenament

s’omple de tu, són perdurables

als nostres ulls tots els moments

nascuts per no morir, l’amor,

el goig I el pensament de tu.

A collibè

A collibè del temps, aquelles mans que un dia

s’agafaven ben fort a unes mans més fortes

i pujaven amunt per palpar l’alegria

i veure amb ulls sorpresos un munt de coses noves,

són ara les espatlles on pugen noves mans

arrapades al coll per veure un món més jove

i dir-te molt fluixet amb fil de veu d’infant

que vist des d’allà dalt el goig sempre retorna.

 Emmaús

Rere el divendres sant d’un món que empal.lideix,

la veu del desencís acull el vianant,

a l’únic foraster que ignora el que ha passat

als ulls dels que caminen fugint del seu fracàs:

“et pots quedar amb nosaltres, que el dia s’enfosqueix”.

Entra, doncs, a l’hostal i amb ells s’asseu a taula.

Aturen la conversa, i quan parteix el pa

 en el gest compartit retroben la paraula.

Al caliu del que parlen es crea l’avidesa,

mentre s’obren els ulls, d’entendre el que ha passat,

i a l’ombra del local cremen els cors per dintre.

A fora és nit profunda, perdura la tristesa,

a  taula només queden engrunes del sopar,

la traça del camí vers l’albada possible.

Cristall

De les baules del temps

penja el vívid mirall

dels anys que ens van concebre,

dels colors fent-se rostre,

de la il.lusió arbrant-se

com al mar el corall.

Mirem cristall endins

i som tot just reflexos

de tots els tons de l’aigua

que passa i que perdura,

que ens crida per quedar-se

com més suaument s’allunya.

Els qui de prop mirem

i els qui de lluny somriuen,

som ells i són nosaltres

imantats per la crida

dels anys que ens sobreviuen.

No podem abastar

la imatge que ens convida

a traspassar el mirall,

però sí seguir la llum

que uneix tots els records

brollant entre els dos ulls.

C.A.