Atendre a raons o carregar-se de raons

  

 Amb la configuració dels nous governs de Torra i Pedro Sánchez semblaria que és proper el moment en què es podrà concretar la condició prèvia sense la qual no és possible parlar de res, el moment de fixar els punts sobre els que cal parlar, o si més no començar a parlar sobre alguns temes encara que no es parteixi d’una llista preestablerta. Fa poc més d’un any Anton Costas (“Divisibilitat del conflicte català”), citava l’economista A.O. Hirschman per reclamar la divisibilitat del conflicte català en ordre  a poder establir unes bases de negociació, per tal de sortir del plantejament d’això o allò i portar-lo al tipus de més o menys, afirmant que “en tota negociació es deixen per al final els conflictes indivisibles per abordar en un primer moment els conflictes de més o menys”.

  Fins ara les posicions de les parts s’havien tancat en considerar els respectius valors homogenis com dimensions irreductibles entre si, com dimensions incommensurables que no podien tenir cap punt en comú: la condició de parlar del referèndum en exclusiva i la condició de no parlar-ne feien impossible establir les bases mínimes de negociació en  tant que condicionaven la manca total d’entesa sobre el que convindria discutir encara que no es pogués arribar a cap acord. Almenys ara semblaria que estem en vies de poder començar a parlar. Encara que sobre els punts cabdals s’arribi a un desacord total, podrem dir que haurà estat un desacord genuí que haurà partit d’una exposició raonada de les posicions respectives.

  El 8 d’abril de 2014 la tensió argumental del sobiranisme va trobar en el Congrés de Madrid un lloc d’expressió i raonament durant el debat sobre la proposició de Llei Orgànica del Parlament de Catalunya per a la delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i i celebrar un referèndum consultiu sobre el futur de Catalunya, protagonitzat per Josep Turull, Marta Rovira i Joan Herrera. El resultat  de la votació després del debat va ser l’esperat, negatiu. Al Congrés encara ressona l’apel.lació a l’únic argument legal en el que es va atrinxerar Manuel Rajoy: “No tenéis razón”.

  Després d’aquella data el sobiranisme es va anar decantant progressivament cap a la unilateralitat, amb la consulta del 9N primer, amb les plebiscitàries de setembre de 2015, i definitivament amb l’assumpció dels postulats de la Cup a partir de gener de 2016, la investidura de Carles Puigdemont i la convocatòria del referèndum de l’1-O de 2018.

  Durant aquell llarg  trajecte només van comptar les pròpies raons, mentre el govern Rajoy ja ho tenia tot dit i esperava poder reaccionar amb contundència en funció de l’extrem al que estigués disposada arribar la dinàmica unilateral de l’independendentisme. En l’entremig, cap intercanvi, res a parlar. Fins avui, quan els interlocutors finalment ja són uns altres. Ni Artur Mas, ni  Carles Puigdemont, ni Mariano Rajoy. Ara seran Torra (amb la condició que deixi de ser el vicari de Puigdemont i es decideixi a parlar amb veu pròpia) i Sànchez, amb els respectius governs de nova planta.

  Convé no ser massa opimistes. Però almenys penso que podrem assitir, per fi, a un nou  intercanvi de raons, de manera civilitzada i sense excloure d’entrada poder parlar de les raons de l’altra part, allò que Thomas Scanlon en deia “la voluntat compartida de modificar les  exigències particulars per tal de trobar un fonament de justificació que els altres també tinguin raó per acceptar”. Potser ni aquí s’arribarà, però almenys es veuran obligats a explicar-se.

  Quan dues parts es disposen a parlar poden fer-ho des de dues perspectives molt diferents: disposats a atendre a raons o disposats només a carregar-se de raons. El catedràtic Manuel Cruz a “La flecha (sin blanco) de la historia”  ha definit i distingit amb precisió aquestes dues disposicions. Mentre  que la d’atendre a raons contempla la possibilitat que la discussió racional constitueixi una ocasió privilegiada per a la confrontació entre propostes clares i definides, la disposició a carregar-se de raons abdica de la necessitat de presentar arguments a base d’emfasitzar les emocions, convertides en els elements fonamentals que apuntalen les pròpies conviccions.

  Serà difícil atendre a raons després del camí recorregut unilateralment per l’independentisme i amb la hipoteca que els presos i autoexiliats representen per a les institucions de l’Estat. Es filtrararn necessàriament moltes emocions (de fet tot el procés ha tingut de base el recurs a les emocions que s’han anat adaptant i adoptant diferents expressions segons les circumstàncies de cada moment) abans d’arribar a algun punt on poder atendre a les raons de l’altra part. El pitjor seria que uns i altres aprofitessin el moment només per carregar-se de raons, explotar les emocions de catalans i espanyols per confirmar la convicció que amb aquests no és possible negociar ni parlar de res. Els ciutadans no podríem entendre que ens ha tocat viure en un fracàs polític permanent.