Notes d’un viatge a Turquia (i 4) : Istanbul
Istanbul és una ciutat única que ha estat, al llarg de la història, un autèntic gresol de cultures i civilitzacions. Situada entre Europa i Àsia, ha sigut capital dels imperis Romà d'Orient (Bizantí), Llatí i Otomà, fet que ha afavorit la convivència i la influència mútua de pobles, llengües, religions i tradicions diverses. El seu patrimoni, amb monuments com Santa Sofia, la Mesquita Blava o el Gran Basar, reflecteix aquesta riquesa cultural. Encara avui, Istanbul és un punt de trobada entre Orient i Occident, on la història i la modernitat conviuen en una ciutat vibrant i multicultural.
Comencem amb la visita a la fastuosa mesquita de Solimà el Magnífic. És una de les obres més emblemàtiques d'Istanbul i una joia de l'arquitectura otomana. Va ser construïda entre els anys 1550 i 1557 per ordre del soldà Solimà I, conegut com el Magnífic, i dissenyada pel gran arquitecte Mimar Sinan. Situada sobre un dels turons de la ciutat, domina l'horitzó amb la seva gran cúpula i els seus quatre minarets. Al jardí hi ha els mausoleus de Solimà el Magnífic i de la seva esposa .
És considerada una obra mestra de Mimar Sinan i un dels màxims exponents de l'esplendor de l'Imperi Otomà. Sinan (1488/1490-1588) és un dels més grans arquitectes de l'Imperi Otomà i un dels mestres de l'arquitectura universal. Va exercir com a arquitecte en cap dels soldans Solimà el Magnífic, Selim II i Murad III, i va dirigir la construcció de centenars d'obres, entre les quals mesquites, ponts, aqüeductes, escoles, hospitals i banys públics. El seu estil es caracteritza per l'harmonia, l'equilibri de les proporcions i el domini de les grans cúpules, inspirades en part en l'arquitectura bizantina, especialment en Santa Sofia, però perfeccionades amb solucions innovadores. L'obra de Sinan va definir l'arquitectura clàssica otomana i continua sent un referent per la seva elegància, funcionalitat i excel·lència tècnica.
Baixem pels carrers que condueixen de la mesquita al Basar de les espècies. Històricament, des de la seva inauguració al segle XVII, el basar ha estat un important centre de comerç d'espècies, herbes, fruits secs i productes de luxe, on han participat comerciants de diverses comunitats de l'Imperi Otomà, especialment turcs musulmans, grecs i bizantins cristians (rumís en la terminologia otomana), armenis i jueus. Aquesta diversitat reflectia el caràcter cosmopolita d'Istanbul. Els comerciants grecs i bizantins van tenir una presència important en el comerç d'Istanbul durant segles. L’escriptor Orhan Pamuk, en una de les seves obres cabdals de 2003, traduïda al català el 2007, “Istanbul. Ciutat i records”, senyala que a principis del S.XX la meitat de la població d’Istanbul no era musulmana, i dels no musulmans la gran majoria eren rumís. I recorda que el 1955, a rel de la celebració de l’aniversari de la caiguda de Constantinoble a mans dels otomans el 29 de maig de 1453, “quan el govern va ser incapaç de controlar les masses que havia estat provocant sota corda, van ser saquejats els establiments dels rumís i altres minories d’Istanbul, es van destruir esglésies i es van matar sacerdots. El que en aquella data va ser la caiguda de Constantinoble per als occidentals, per als orientals va ser la conquesta d’Istanbul”.
Ens recuperem de la caminada pel Basar i pel Pont de Gàlata amb un agradable circuit amb vaixell per les ribes del Bòsfor. El Bòsfor és un estret natural d'uns 30 quilòmetres de longitud que separa Europa d'Àsia i uneix el mar Negre amb el mar de Màrmara. La seva importància geogràfica, estratègica i comercial ha estat fonamental al llarg de la història, ja que ha convertit Istanbul en un punt de pas entre dos continents i una cruïlla de rutes marítimes. Les seves ribes combinen palaus otomans, fortaleses, mesquites, barris històrics i elegants mansions de fusta (yalı), que conviuen amb ponts moderns i un intens trànsit marítim. Navegar pel Bòsfor permet contemplar el contrast entre la tradició i la modernitat, així com la singularitat d'una ciutat que s'estén simultàniament per Europa i Àsia.
Retornem a Pamuk que descriu el seu descobriment del Bòsfor amb aquestes paraules: “Enfront de la derrota, la caiguda i l’opressió, de l’amargura i de la pobresa que podreixen per dintre la ciutat, el Bòsfor està unit en el més profund de la meva ment a sensacions d’unió a la vida, d’entusiasme per viure i de felicitat. L’esperit i la força d’Istanbul li venen del Bòsfor”. Explica, però amb un matís crític, que “quan a partir del S.XVIII els otomans van començar a instal·lar-se per passar l’estiu en el Bòsfor, on hi havia només unes fileres de casetes de pescadors rumís, es va començar a desenvolupar una cultura particular d’Istanbul i de la civilització otomana tancada a l’exterior... Les mansions d’estiu que s’hi van construir només són ombres d’aquesta cultura abatuda i desapareguda”. Així ens ho explica Pamuk recordant els viatges pel Bòsfor amb la seva mare quan era un infant i adolescent els anys cinquanta i seixanta del segle passat. En el nostre circuit podem comprovar com les antigues mansions constitueixen ara establiments de luxe enmig de zones boscoses que, segons se’ns informa, són de propietat privada.
Passem la tarda al Barri de Balat i punts adjacents. Es tracta d’un indret pintoresc i històric situat a la riba occidental del Corn d'Or. Durant segles va ser un barri multicultural on van conviure comunitats jueves, gregues ortodoxes, armènies i musulmanes, fet que encara es reflecteix en el seu patrimoni religiós i arquitectònic, amb carrers estrets i costeruts, cases de colors i petites places. Els cafès i les botigues tradicionals li confereixen un encant especial. Conserva esglésies, sinagogues i mesquites molt properes entre si, testimoni de la diversitat cultural que ha caracteritzat Istanbul.
Al barri de Balat s’hi troba el Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, la seu espiritual de l'Església Ortodoxa Oriental. Tot i que el nombre de fidels ortodoxos a Istanbul és avui reduït, el patriarca ecumènic és considerat el «primer entre iguals» dels patriarques ortodoxos i exerceix un important paper de coordinació i representació dins del món ortodox. La seu del Patriarcat es troba a l'església de Sant Jordi, un temple d'aparença exterior discreta que conserva un ric patrimoni religiós. Després de la conquesta otomana de Constantinoble l'any 1453, el Patriarcat va mantenir la seva activitat sota l'Imperi Otomà i continua avui sent un dels principals centres espirituals de l'ortodòxia.
Amb telefèric pugem a la muntanya d’Eyüp , amb bones vistes sobre la ciutat. El cementiri d'Eyüp, situat al vessant del turó que domina el barri d'Eyüpsultan i el Corn d'Or, és un dels cementiris més antics i venerats d'Istanbul. S'estén al voltant de la mesquita d'Eyüpsultan, construïda en honor d'Abu Ayyub al-Ansari (Eyüp Sultan), company del profeta Mahoma, que segons la tradició va morir durant el primer setge àrab de Constantinoble al segle VII. Durant segles, molts sultans, alts dignataris, estudiosos i fidels van voler ser enterrats en aquest indret, considerat especialment sagrat. El cementiri destaca per les seves nombroses làpides otomanes, moltes d'elles amb ornaments esculpits que indiquen el rang, la professió o l'estatus social del difunt, constituint un valuós testimoni de l'art funerari otomà. A la mesquita del voltant ens barregem amb grups nombrosos de musulmans que han acudit a honorar el company del Profeta aquesta tarda de diumenge.
Mentre baixem d’Eyüp i examinen algunes làpides antigues del cementiri, totes amb inscripcions àrabs, ens preguntem si el canvi de l’alfabet àrab a l’occidental va propiciar una pèrdua cultural important per a les generacions posteriors que van passar a desconèixer completament el contingut i el significat de les inscripcions a les làpides dels seus avantpassats, com succeeix també amb les solemnes i riquíssimes cal·ligrafies àrabs de totes les mesquites.
Convé tornar a la història per fer-nos càrrec d’aquest canvi, dels seus antecedents i de les seves conseqüències. El canvi de l'alfabet àrab per l'alfabet llatí va ser una de les reformes més importants impulsades per Mustafa Kemal Atatürk durant els primers anys de la República de Turquia. La reforma es va aprovar amb la Llei sobre l'Alfabet Turc, l'1 de novembre de 1928. L'objectiu era modernitzar el país, augmentar el nivell d'alfabetització i adaptar l'escriptura a la fonètica de la llengua turca, ja que l'alfabet àrab, pensat per a una altra llengua, no representava adequadament molts sons del turc. La implantació va ser molt ràpida. El govern va organitzar una gran campanya d'ensenyament mitjançant les anomenades «Escoles de la Nació» on milions d'adults van aprendre el nou alfabet. El mateix Atatürk va recórrer el país impartint lliçons públiques davant de pissarres, convertint la reforma en un símbol de la nova República.
Aquesta transformació va facilitar l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura i va esdevenir un dels pilars del procés de modernització de Turquia. Tot i això no va evitar que es produís una ruptura cultural amb les noves generacions que van deixar de poder llegir fàcilment els textos escrits en alfabet àrab otomà, dificultant així l'accés directe a una part del patrimoni documental i literari de l'Imperi Otomà.
Convé aclarir, però, que abans de 1928 la població no aprenia àrab, sinó que escrivia la llengua turca amb una versió adaptada de l'alfabet àrab (coneguda com a alfabet otomà). Només les persones amb formació religiosa o especialitzada acostumaven a conèixer l'àrab com a llengua. Així, la reforma va canviar principalment el sistema d'escriptura del turc, no pas la llengua parlada.
No menys important resulta constatar que abans de la reforma de 1928 el nivell d'alfabetització a l'Imperi Otomà era molt baix. En els darrers anys de l'Imperi, s'estima que només entre un 8% i un 10% de la població sabia llegir i escriure. Entre les dones, el percentatge era encara inferior. Un dels factors que hi contribuïa era la dificultat de l'alfabet àrab aplicat al turc otomà, una llengua que, a més, incorporava un gran nombre de paraules d'origen àrab i persa i era força diferent del turc parlat per la majoria de la població. Segons les estadístiques oficials de la República de Turquia, l'alfabetització va augmentar progressivament al llarg del segle XX. Aproximadament al voltant del 20% de la població sabia llegir i escriure cap al 1935, prop del 40% cap a la dècada de 1950 i més del 65% als anys setanta. Avui supera el 95%.
La Mesquita Blava, coneguda oficialment com a Mesquita del Sultan Ahmet, impressiona. Construïda entre 1609 i 1617 per l'arquitecte Mehmed Ağa, combina l'elegància de la tradició islàmica amb la influència de la propera basílica de Santa Sofia. El sobrenom prové dels més de 20.000 rajols de ceràmica d'İznik que decoren l'interior amb tonalitats blaves, turqueses i verdes. Ornamentats amb motius florals com tulipes, clavells i lliris, creen una atmosfera serena i lluminosa, especialment quan la llum natural entra per les nombroses finestres de la cúpula. Exteriorment, destaca per la seva gran cúpula central, envoltada de diverses semicúpules que formen una silueta harmoniosa, i pels seus sis minarets, una característica excepcional en el moment de la seva construcció. La pedra de color gris clar i les proporcions equilibrades li donen un aspecte majestuós tant de prop com des de la distància.
Retrocedim en el temps sortint de la mesquita blava i passant a l'Hipòdrom que ocupava el que avui és la plaça Sultanahmet. Conegut en època bizantina com l'Hipòdrom de Constantinoble, va ser durant més de mil anys el gran centre de la vida pública de la ciutat. Construït inicialment per l'emperador Septimi Sever i ampliat per Constantí el Gran al segle IV, era l'escenari de les curses de carros, cerimònies imperials, celebracions i actes polítics. Dos monuments són especialment representatius de l’evolució històrica de l’Hipòdrom. El primer, l'Obelisc de Teodosi, el més antic de la plaça. Es tracta d'un obelisc de granit rosa procedent del temple de Karnak, a Egipte, erigit originalment pel faraó Tutmosis III al segle XV aC. L'emperador Teodosi I el va fer traslladar a Constantinoble l'any 390. El pedestal de marbre mostra relleus que representen l'emperador presidint curses i cerimònies a l'hipòdrom. El segon, la Columna Serpentina, columna de bronze formada originalment per tres serps entrellaçades que prové del santuari d'Apol·lo a Delfos. Va ser dedicada pels grecs després de la victòria sobre els perses a la batalla de Platea (479 aC) i traslladada a Constantinoble per Constantí el Gran. Encara se'n conserva la part inferior, tot i que els caps de les serps es van perdre amb el temps.
Considerant els aspectes socials i polítics dels actes que es celebraven a l’Hipòdrom durant el període bizantí, s’ha de dir que les faccions que hi participaven eren molt més que equips de curses de carros. Amb el temps es van convertir en poderosos grups socials i polítics que mobilitzaven desenes de milers de persones i exercien una influència considerable sobre la vida de la capital bizantina. Originalment hi havia quatre faccions, identificades pels colors dels seus aurigues i dels seus seguidors: els Blaus, els Verds, els Vermells i els Blancs. A partir del segle VI, però, els Blaus i els Verds van esdevenir clarament predominants, mentre que els Vermells i els Blancs van perdre protagonisme. Les curses eren l'esdeveniment esportiu més popular de Constantinoble. Els aurigues eren autèntiques estrelles, i els aficionats animaven les seves faccions amb una passió comparable a la que desperten avui alguns grans clubs esportius.
Tanmateix, les faccions també canalitzaven el descontentament popular i actuaven com a grups de pressió davant de l'emperador, que sovint assistia a les curses des de la llotja imperial connectada directament amb el Gran Palau. Un important episodi històric explica la relació política i social de les manifestacions de l’Hipòdrom amb els descontentament de les masses populars envers l’emperador. És el que es va produir amb la Revolta de Nika, l'any 532, durant el regnat de Justinià I.
Tot i que els Blaus i els Verds eren rivals tradicionals, però que reunien al seu si diferents tendències religioses, socials i polítiques (potser més conservadors els blaus i més radicals els verds) aquell any es van unir temporalment contra l'autoritat imperial després d'una sèrie de detencions i del creixent malestar per la pressió fiscal i la política de l'emperador. Els revoltats van aclamar un nou candidat al tron i van incendiar bona part de Constantinoble, destruint edificis tan importants com l'antiga basílica de Santa Sofia. La revolta va estar a punt de fer caure Justinià, però, segons les fonts històriques, la fermesa de l'emperadriu Teodora el va convèncer de no fugir. Finalment, les tropes dels generals Belisari i Mundus van envoltar l'Hipòdrom, on s'havien concentrat els rebels, i van sufocar la revolta amb una gran matança. Les cròniques de l'època, parlen d'uns 30.000 morts. Després de la Revolta el poder polític de les faccions va disminuir considerablement. Van continuar organitzant curses i participant en cerimònies públiques, però ja no van recuperar la influència que havien tingut durant els segles anteriors.
Per alleugerir les sensacions i el pes de la història imperial de Bizanci, tornem a avançar en el temps i dediquem una estona al Gran Basar. Visitar-lo és molt més que anar a comprar, és endinsar-se en un espai que reflecteix cinc segles d'història comercial, on encara es percep l'ambient dels grans mercats de l'Imperi Otomà i la seva funció com a pont entre Orient i Occident. Actualment ocupa una superfície d'uns 30.000 metres quadrats, amb més de 60 carrers coberts i prop de 4.000 botigues. El seu origen es remunta a poc després de la conquesta de Constantinoble pels otomans l'any 1453. El soldà Mehmed II el Conqueridor va impulsar la construcció d'un petit mercat cobert per estimular l'activitat econòmica de la nova capital de l'imperi. Al llarg dels segles XVI i XVII el mercat es va expandir progressivament amb nous carrers coberts, tallers, magatzems i fondes per als mercaders. Així va acabar formant una autèntica ciutat comercial dins la ciutat.
L’entrada a Santa Sofia torna a ser una aventura. Es troba permanentment en obres de restauració. Erdogan la convertí altra vegada en mesquita el 2020, tot i que es pot visitar la tribuna del primer pis on es troben els mosaics més importants, malgrat el lamentable estat de conservació dels corredors.
La primera Santa Sofia va ser encarregada per l'emperador Constantí I el Gran, que va iniciar el projecte després de convertir Constantinoble en la nova capital de l'Imperi Romà. Tanmateix, va ser el seu fill, Constanci II, qui la va inaugurar oficialment l'any 360 dC. amb coberta de fusta que va resultar destruïda el 404 dC. Posteriorment, l'emperador Teodosi II va ordenar construir una segona basílica, inaugurada l'any 415 dC. Aquesta era més monumental, però també tenia sostre de fusta.
L'actual edifici va ser construït entre els anys 532 i 537 dC per ordre de l'emperador bizantí Justinià I, després que la Revolta de Nika hagués destruït del tot la primitiva basílica. Quan va ser inaugurada, Justinià, admirant la magnificència del temple, va exclamar: «Glòria a Déu, que m'ha considerat digne de dur a terme una obra tan gran. Salomó, t'he vençut!»
Per dirigir les obres, Justinià va confiar el projecte als matemàtics i arquitectes Antemi de Tral·les i Isidor de Milet. La seva característica més espectacular és la immensa cúpula central, d'uns 31 metres de diàmetre i aproximadament 55 metres d'alçada, que sembla suspendre's sobre l'espai interior gràcies a un innovador sistema de petxines. Patí posteriorment diversos terratrèmols que van provocar esfondraments parcials de la cúpula. Després de cada desastre s’emprengueren importants restauracions, especialment la reconstrucció de la cúpula l'any 562 sota la direcció d'Isidor el Jove.
Poc després de la conquesta de Constantinoble el 1453, el sultà Mehmet II la va convertir en mesquita per a l'Imperi Otomà. Molts dels mosaics cristians van ser coberts amb guix, però no destruïts, fet que en va facilitar la conservació. Al llarg dels segles següents, diversos sultans impulsaren restauracions i ampliacions. Al segle XVI, l’arquitecte Mimar Sinan va reforçar l'estructura amb contraforts i altres intervencions que van contribuir decisivament a la seva estabilitat. Una bona exposició dels avatars de Santa Sofia durant més d’un mil·lenni es pot seguir al museu immersiu del mateix nom, situat prop de la mesquita blava.
Els mosaics de Santa Sofia són excepcionals perquè mostren l'evolució de l'art bizantí al llarg de gairebé cinc segles, des del segle IX fins al XIII. Destaquen per l'ús de petites tessel·les de vidre daurat que reflecteixen la llum i creen un efecte gairebé sobrenatural, així com per la combinació de simbolisme religiós i representació del poder imperial. Entre tots els que es conserven parcialment, destaca el mosaic de la Deësi (intercessió o pregària en grec), del S.XIII, generalment considerat la culminació de l'art del mosaic bizantí. Mostra Crist Pantocràtor al centre, amb la Verge Maria a l’esquerra i Joan Baptista a la dreta, tots dos intercedint davant Crist per la humanitat. Impressionen el naturalisme i la intensitat expressiva dels rostres, sobretot la mirada trista del Pantocràtor.
Altres mosaics anteriors, conservats en part, són: La Mare de Déu amb l'Infant, del segle IX, representant la Verge Maria asseguda en un tron sostenint el Nen Jesús; del Segle X, els de l’emperador Lleó VI i de l’emperador Alexandre; del S.XI, el mosaic de Zoe amb el Pantocràtor al centre, l’emperadriu Zoé i l’emperador; i del S.XII, el de la Verge Maria i l’Infant amb Joan II, l’emperadriu Irene i els seu fill Alexi.
Es pot establir una relació entre els mosaics de Sta Sofia i els de Chora al mateix Istanbul, que vam visitar amb el Francesc el 2007. Tots dos conjunts són cims de l'art bizantí, però corresponen a moments diferents de la seva evolució. Comparteixen la tècnica del mosaic amb tessel·les de vidre, pedra i or, un fons daurat que simbolitza el món diví, fora del temps i de l'espai i una finalitat principalment religiosa i catequètica, les imatges expliquen la fe als fidels i expressen la teologia de l'Església oriental. Els de Chora són posteriors, principalment de començaments del S.XIV, i presenten un caire molt més narratiu i menys simbòlic que els de Sta Sofia.
Acabem el viatge amb un sopar discret en un restaurant del Pont de Gàlata. En sortir, el reflex de les mesquites i una pàl·lida claror de lluna sobre el Bòsfor ens recorden el contrast que tan bé va descriure el mateix Pamuk parlant d’Istanbul, el de la ciutat panoràmica que amaga la ciutat en blanc i negre al seu darrere, d’ombres i laberints inacabables. Contrast de segles, de civilitzacions, de dominis i d’imperis, d’abundància i pèrdua, que segons Pamuk li han marcat el tarannà, una peculiar manera de ser i de sentir que ell defineix com Üzün. Explica que aquesta expressió, manllevada de l’Alcorà, comporta un sentiment d’amargura en un doble sentit, el de carència material de mitjans i un de més positiu que implica la noblesa de la pèrdua i la humilitat.
En una entrevista a El País el 24 de desembre de 2026, poc després d’obtenir el Nobel de Literatura, concretava més el concepte i en subratllava la significació com una font d’entusiasme, insistint de tota manera en l’origen d’aquest sentiment amb aquestes paraules: “Subsisteix la consciència que aquest lloc, Istanbul, va ser en el passat un imperi on revertia tota la riquesa dels Balcans i de l’Orient Mitjà, i que va donar lloc a una civilització activa. Quan jo era un infant tot això va desaparèixer i quedà la sensació que una vegada hi havia hagut abundància però que ara aquesta abundància es trobava a Europa, i que nosaltres no formàvem part d’Europa”. L’Acadèmia Sueca justificà la concessió del Nobel amb aquest raonament: “perquè, en la recerca de l'ànima melancòlica de la seva ciutat natal, ha descobert nous símbols per al xoc i l'entrellaçament de les cultures”.
La recerca de l’ànima melancòlica d’Istanbul no li havia estalviat a Pamuk la valentia de denunciar en una revista suïssa el febrer de 2005: “En aquesta terra han matat un milió d'armenis i trenta mil kurds, i gairebé ningú no gosa parlar-ne”.
Croquis del trajecte seguit que comprenen els quatre capítols de les Notes d'un viatge a Turquia.
Comentaris