Notes d’un viatge a Turquia (3) : Troia i Bursa
Una tarda a Troia, a la província de Çanakkale, serveix per copsar la barreja d’història i mite. Homer, explica Irene Vallejo a "El infinito en un junco", està rodejat de misteri. És un nom sense biografia que significa “el que no veu”. Heròdot pensava que havia viscut al S.IX aC, mentre que altres autors el situen al temps de la guerra de Troia, al S.XII aC. Sigui com sigui, tot el món en aquella època coneixia la Ilíada i l’Odissea, la majoria per haver escoltat de viva veu les històries d’Aquil·les i Ulisses. En un món que no disposava de llibres sagrats, la Illíada i l’Odissea era el més semblant a la Bíblia. La Illíada narra la història d’un heroi obsessionat per la fama i l’honor que morirà en combat, i Troia serà arrasada. L’Odissea, en canvi, és la història d’un vagabund, la primera representació literària de la nostàlgia, subratlla Vallejo. De tota manera, com bé senyala ella mateixa, “el nom d’Homer està associat a dos textos èpics d’un període en el que té poc sentit parlar d’autoria. Durant l’etapa oral, els poemes es recitaven en públic, perpetuant-se el costum heretat de les tribus nòmades, quan els ancians recitaven a la vora del foc els vells contes dels seus ancestres i les gestes dels seus herois”.
Tot i que la guerra de Troia és el tema central de la Ilíada atribuïda a Homer, el famós episodi del cavall no hi apareix detalladament. És a l’Eneida de Virgili (S.I aC.), en el Llibre II, on el personatge d’Enees explica amb pèls i senyals com els grecs van construir el cavall de fusta per entrar a la ciutat de Troia i provocar-ne la caiguda. L’Eneida, però, està sens dubte inspirada en la Ilíada i l’Odissea.
Les ruïnes de Troia que es poden visitar avui formen un important jaciment arqueològic a Hisarlık, patrimoni Mundial de la Unesco des de 1998. El lloc mostra restes de diverses ciutats superposades, construïdes al llarg de milers d’anys, ja que Troia va ser habitada repetidament des de l’edat del bronze. Entre els elements més destacats que s’hi poden veure hi ha restes de muralles defensives i portes monumentals, fonaments de cases, palaus i edificis públics distribuïts en estrats classificats des de Troia I fins a Troia IX . Entre els arqueòlegs que van excavar la ciutat i datar els jaciments superposats, els més coneguts són Heinrich Schliemann, un empresari i arqueòleg alemany del segle XIX a partir de 1870, i el seu deixeble Carl Blegen que els anys de 1930 va fer excavacions més sistemàtiques i va proposar que el nivell VII dels estrats podia correspondre a la ciutat destruïda en una guerra relacionada amb la tradició homèrica.
Va ser Heinrich Schliemann, durant les excavacions de Troia l’any 1873, el que va identificar el denominat “tresor de Príam”, un conjunt d’objectes (joies d’or, vasos, armes i altres peces precioses) que segons ell pertanyien al rei Príam, el llegendari rei de Troia durant la guerra narrada per Homer. Actualment aquesta atribució es considera incorrecta.
En tot cas, el que és cert és que Heinrich Schliemann es va endur el “tresor de Príam” fora de l’Imperi Otomà sense autorització adequada, fet que ja en el seu temps va generar una gran controvèrsia. L’Imperi Otomà el va denunciar per haver exportat il·legalment les peces arqueològiques. El tresor va tenir després un recorregut complex. Schliemann el va conservar inicialment i més tard el va donar a museus de Berlín. Durant la Segona Guerra Mundial, les peces van desaparèixer de Berlín i durant dècades es va creure que s’havien perdut. Després de la caiguda de la Unió Soviètica, Rússia va revelar que l’Exèrcit Roig havia traslladat el tresor a Moscou el 1945 com a botí de guerra. Actualment, gran part del tresor es conserva al Museu Puixkin de Moscou, però la propietat continua sent objecte de debat internacional, i de litigi, entre Turquia, Alemanya i Rússia.
El passeig té el seu encant, sobretot quan es fa volar la imaginació per entre els estrats que es van resseguint. El suc de la visita, però, es pot treure a les sales del museu a poca distància de les runes, inaugurat l’any 2018, dissenyat pel despatx d’arquitectura turc Yalın Mimarlık. Destaca pel seu volum cúbic revestit amb acer oxidat, pensat per integrar-se visualment amb els colors terrosos del jaciment arqueològic.
L’endemá de la visita a Troia continuem el viatge de Canakkale a Bursa. Çanakkale i la península de Gal·lípoli estan separades per l’estret dels Dardanels i formen part de la mateixa regió geogràfica, Çanakkale situada a la riba asiàtica de l’estret i la península de Gal·lípoli a la riba europea. Els Dardanels connecten el mar Egeu amb el mar de Màrmara i tenen una gran importància estratègica entre Europa i Àsia.
No travessem el pont dels Dardanels de 1915 que porta a la península de Gal·lípoli, però la sola menció d’aquest nom ens trasllada mentalment a la campanya militar de la Primera Guerra Mundial (1915-1916). La batalla de Gal·lípoli va ser un intent dels aliats (principalment britànics i francesos, amb tropes australianes i neozelandeses) de controlar els Dardanels i obrir una ruta marítima cap a Rússia. Les forces de l’Imperi Otomà van resistir amb èxit a la península després de combats molt durs i enormes pèrdues humanes als dos bàndols. Finalment, els aliats es van retirar.
Aquesta victòria va tenir una gran importància simbòlica i política per als turcs perquè va reforçar el sentiment nacional turc en un imperi que ja estava en decadència. Va convertir en heroi militar Mustafa Kemal, més tard conegut com a Atatürk. Després de la derrota i desmembrament de l’Imperi Otomà al final de la Primera Guerra Mundial, Mustafa Kemal va liderar el moviment nacionalista turc que va culminar amb la proclamació de la República de Turquia el 1923.
Atatürk significa “pare dels turcs”, cognom que li va ser concedit oficialment el 1934. Va transformar l’antic Imperi Otomà en un estat modern, laic i nacional. Entre les reformes més importants destaca la Separació entre religió i estat amb l’abolició del califat i l’impuls de l’Estat laic. A més, va emprendre la Modernització jurídica amb la substitució de parts del dret islàmic per codis civils inspirats en models europeus i la Reforma de l’alfabet per passar de l’alfabet àrab al llatí el 1928, tot impulsant l’educació pública i secular, promovent els drets de les dones amb més participació social i política femenina, inclòs el dret de vot. Globalment, la seva obra va consistir en un intent de modernització cultural. Atatürk va ser president de Turquia des de 1923 fins a la seva mort el 1938, i continua sent una figura central de la història i identitat turques.
Tanmateix, hi ha hagut tensions importants posteriorment. Sectors religiosos i conservadors han criticat aspectes del laïcisme estricte, i s’han produït períodes d’inestabilitat política i amb diversos cops d’estat militars. Des de començaments del segle XXI, sota el lideratge de Recep Tayyip Erdoğan i l’AKP, Turquia ha viscut una recuperació més visible de la religió en la vida pública i una reinterpretació parcial i molt esbiaixada del llegat kemalista.
D’altra banda, cal recordar que arran de la proclamació de la República, després de la guerra d’independència i de la desaparició de l’Imperi Otomà, es va produir un important desplaçament de poblacions entre Turquia i Grècia. El fet més destacat va ser l’intercanvi obligatori de població acordat al Tractat de Lausana (1923). Prop d’1,5 milions de grecs ortodoxos que vivien a Anatòlia van ser expulsats o obligats a marxar cap a Grècia. I uns 500.000 musulmans que vivien a Grècia van ser traslladats a Turquia. Aquest intercanvi es va fer principalment per motius religiosos i amb l’objectiu de crear estats més homogenis nacionalment a la zona dels Balcans, entre ells la Grècia i l’Albània modernes. Els desplaçaments van provocar grans pèrdues humanes, econòmiques i culturals, així com greus problemes de refugiats i tensions socials tant a Turquia com a Grècia.
La celebrada novel.la de Lea Ypi, Indignitat (2026), té el seu punt de partida justament en aquest intercanvi forçat de poblacions de grecs i musulmans a rel del tractat de Lausana, en el que es va veure implicada la família de la seva àvia Leman. En el capítol 2 de la novel.la (“La separació dels pobles”) Selma, la tieta de Leman, es fa aquesta reflexió: “Aquest pobre home no va triar néixer parlant turc o albanès. Tampoc no va tenir veu ni vot en si l’acord se signava o no. I tanmateix, allà el tens: demà marxa cap on li han dit que pertany, tot i que mai ho ha vist abans, ni tan sols sap si arribarà sa i estalvi. I, de totes maneres, és un precedent molt perillós. Ara, cada vegada que hi hagi una guerra, pensaran que és una bona idea començar a intercanviar persones, fer-les moure d’un costat a l’altre de la frontera, tot en nom d’un assentament ordenat. Em sembla francament aterridor- va concloure, i va entrar de seguida cap a dins de casa”.
Però no ens avancem al final de l’Imperi Otomà. Ens espera la ciutat de Bursa cap on ara ens dirigim, travessant infinits camps d’arròs, d’oliveres i tarongers, a prop del Mar de Màrmara, senyals inequívocs del nostre comú paisatge mediterrani. És la quarta ciutat més poblada del país i un dels centres industrials i culturals més importants de Turquia. Va ser la primera capital important de l’Imperi Otomà després de ser conquerida pels otomans l’any 1326. És a dir, del final otomà ens traslladem als principis del seu Imperi.
Comencem la visita per la mesquita Ulu Cami (“Gran Mesquita”). És un dels monuments més importants de l’arquitectura otomana primerenca i un dels símbols històrics de la ciutat. Va ser construïda entre els anys 1396 i 1399 per ordre del sultà Baiazet I (Yıldırım Bayezid). Té una estructura molt diferent de les grans mesquites otomanes posteriors d’Istanbul. En lloc d’una única gran cúpula central, la Ulu Cami està formada per 20 cúpules sostingudes per columnes. És especialment famosa per la seva cal·ligrafia islàmica, les parets contenen enormes inscripcions amb versos de l’Alcorà considerades obres mestres de l’art otomà, simbolitzant el creixement i la consolidació inicial de l’Imperi. Tot això abans de l’etapa clàssica del gran arquitecte Sinan.
Continuem la visita a la ciutat amb la mesquita Orhan Gazi, una de les primeres mesquites construïdes pels otomans, vinculada al segon sobirà de l’Imperi Otomà, Orhan Gazi, fill d’Osman I, fundador de la dinastia. Fou edificada al segle XIV, poc després de la conquesta de la ciutat i forma part del complex històric d’Orhan Gazi, que incloïa també mercats, banys i altres edificis públics destinats a organitzar la vida urbana i comercial. El complex estava relacionat amb el món dels dervitxos i de les confraries sufís que van tenir un paper molt important en els inicis de l’Imperi Otomà. Els primers governants otomans van mantenir una relació estreta amb aquestes confraries perquè els proporcionaven legitimitat religiosa i cohesió social.
A la plaça del costat de la mesquita ens trobem amb penjolls de cartells informant de les marionetes de Karagöz, la figura principal d’un teatre popular d’ombres, tradicional i vinculat amb Bursa. Segons la tradició, Karagöz i Hacivat haurien estat obrers que treballaven en la construcció de la mesquita Orhan Gazi i les seves bromes distreien tant els treballadors que les obres s’endarrerien. La llegenda explica que van ser executats per aquest motiu i que, més tard, les seves figures van ser immortalitzades en espectacles d’ombres. Tot i que la història és evidentment llegendària, Bursa és considerada el bressol simbòlic del teatre de Karagöz.
Com si es tractés d’una lleu reminiscència d’aquell complex històric d’Orhan Gazi, passegem una estona per les galeries del mercat Koza Han molt transitades, amb quantitat de botigues amb productes de seda i aparadors farcits de peces d’or de diferents quirats. El seu nom significa aproximadament “caravanserrall del capoll de seda” (koza vol dir“capoll”), perquè estava estretament relacionat amb el comerç de la seda.
No podem deixar Bursa sense entrar a l’espectacular mesquita imperial Yesil Cami (la mesquita verda) i a la Yesil Türbe (mausoleu verd). La mesquita és una altra obra mestra de l’arquitectura otomana primerenca, construïda entre 1419 i 1424 durant el regnat del sultà Mehmet I, poc després del període de crisi conegut com l’Interregne Otomà. Rep el nom de “verda” pels espectaculars revestiments de rajoles verdes i turqueses que decoren l’interior.
La Yeşil Türbe és un dels monuments funeraris més famosos de l’arquitectura otomana primerenca i està estretament vinculat a la Yeşil Cami. Va ser construït l’any 1421 com a tomba del sultà Mehmet I i altres membres de la família imperial. Presenta un exterior recobert igualment de rajoles i ceràmiques verdes i turqueses, amb decoració refinada a l’interior. L’elegància de les seves proporcions arquitectòniques es reflecteix en la gran cúpula i la planta octogonal. Com molts mausoleus otomans, la Yeşil Türbe no era només una tomba sinó que també funcionava com a espai de memòria dinàstica, lloc de respecte religiós i símbol de legitimitat política.
Comentaris