Notes d’un viatge a Turquia (2) : Efes i Pèrgam

 

Efes bé mereix una llarga aturada després de travessar, procedint de Hieràpolis, una vall estesa i àmplia, coberta de regadiu, oliveres i grans extensions de tarongers de fruita amarga, molt preuada a la zona.

  Efes va ser una antiga ciutat grega situada a la costa occidental d’Anatòlia.  Segons la tradició, va ser fundada al segle X aC per colons jònics dirigits per Androcles, fill del rei d’Atenes. Durant l’època arcaica i clàssica es va convertir en un important centre comercial i religiós gràcies al seu port i al famós temple d’Àrtemis, considerat una de les Set Meravelles del món antic. La ciutat va passar sota el domini de diversos imperis, com el lidi, el persa i, posteriorment, el macedoni després de les conquestes d’Alexandre el Gran. En període hel·lenístic i romà, Efes va viure la seva màxima esplendor. Els romans la van transformar en una de les principals ciutats de l’Àsia Menor, amb grans infraestructures.

  Entres les restes més importants d’Efes cal destacar la Biblioteca de Cels, que arribà a conservar milers de rotlles de papir, construïda el segle II dC en honor de Tiberi Juli Cels pel seu fill Gai Juli. És un dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Rivalitzava amb les biblioteques contemporànies d’Alexandria i Pèrgam pel volum d’obres que guardava. La seva façana, reconstruïda amb les efígies en guix de les quatre virtuts intel·lectuals (les originals es conserven a Viena), és una icona de l’arqueologia romana. Les quatre virtuts eran Sophia (Saviesa), Episteme (Ciència o Coneixement) Ennoia (Pensament o Intel·ligència) i Arete (Virtut o Excel·lència).

     Així mateix hi trobem El Gran Teatre, amb capacitat per a unes 25.000 persones, utilitzat per a espectacles, assemblees i actes públics. És un dels teatres antics més grans conservats. Especial atenció mereix la constància del temple dedicat a la deessa Àrtemis, que fou considerat una de les Set Meravelles del món antic. Actualment només se’n conserven algunes columnes i fonaments.

   Passegem tranquil·lament pel carrer dels Curets, una via monumental amb els temples d’Adrià i Domicià, i la font de Trajà al davant dels mosaics de les restes de les antigues cases adossades, luxoses, ara reconstruïdes en un museu adjacent. L’Àgora era la plaça principal de la ciutat, centre de la vida comercial i política. El gimnàs, els banys romans i les restes dels complexos que incloïen aules d’esbargiment, formació i tertúlia (reflex de la importància social i cultural que caracteritzava la vida ciutadana), ens condueixen al final de la llarga caminada que enllaça el carrer de Curets  amb el camí d’Arcàdia, passant per la Biblioteca de Cels.

  Restes de  la Basílica de Sant Joan, construïda en època bizantina, es troben sobre el lloc on segons la tradició cristiana va ser enterrat l’evangelista Joan que va coincidir amb l’apòstol Pau durant un temps a Efes.

  Al llibre de l’Apocalipsi, concretament en els capítols 2 i 3, Sant Joan es dirigeix a les set esglésies apostòliques de l’Àsia Menor que se li apareixen en forma de set portallànties amb set blens encesos. La primera d’aquestes esglésies és la d’Efes, i Joan  diu al principi de l’exhortació: “Tinc conegudes les teves obres, la teva fatiga i la teva perseverança i que no has pogut suportar els perversos... Però tinc contra tu que has perdut el teu primer amor”.

  L’eco de l’Apocalipsi de Joan ens porta a les cuites de l’apòstol Pau a la mateixa ciutat d’Efes on van coincidir durant el tercer viatge d’aquest últim, narrat als Fets dels Apòstols ( Fets 18,23 – 21,15). La monumental biografia de Sant Pau escrita fa anys per l’historiador Josef Holzner ens explica l’arribada de Pau a Efes, on va viure de l’any 52 al 55, la seva vida quotidiana a la ciutat, treballant al teler duna família coneguda els matins i dedicant-se a l’evangelització totes les tardes, a la sinagoga jueva primer, i després en una de les aules públiques o escola que li deixava el mestre Tirà,  filòsof i company, a la zona d’esbarjo i discussió de la ciutat romana, quan les desavinences amb els judaïtzants de la sinagoga es feren insuportables. L“escola de Tirà”  fou considerada per la tradició com un dels primers centres d’ensenyament cristià organitzat.

   El culte que Efes retia a la deessa Àrtemis va ser causa de discussió constant de Pau amb els ciutadans que l’escoltaven, i el motiu final de la seva sortida  de la ciutat després de l’avalot dels argenters. Els Fets dels Apòstols ens ho descriuen amb una precisió no exempta d’ironia (Fets19,23 - 30): “Per aquells dies es va produir un gran aldarull a propòsit del Camí del Senyor. Un tal Demetri, argenter, tenia ocupats molts orfebres a fer reproduccions en plata del temple d’Àrtemis, i els procurava així grans beneficis. Demetri els va convocar, amb altres treballadors d’oficis semblants, i els digué:– Companys, tots sabeu que amb aquesta feina ens guanyem bé la vida. També veieu i sentiu a dir que, tant a Efes com en gairebé tota l’Àsia, aquest Pau ha convençut i enredat molta gent, dient-los que els qui les nostres mans fabriquen no són déus. Això no solament posa en perill el crèdit de la nostra professió, sinó que el mateix temple de la gran deessa Àrtemis acabarà tingut per no res i quedarà arruïnada la majestat d’aquella que és venerada en tota l’Àsia i arreu del món. Tot just van sentir aquestes paraules, es posaren a cridar plens de ràbia:– És gran, l’Àrtemis dels efesis! Tota la ciutat es va omplir de confusió i es precipitaren en massa al teatre, arrossegant amb ells els macedonis Gaius i Aristarc, companys de viatge de Pau. Com que Pau volia presentar-se davant el poble, els deixebles no li ho permeteren”.

 

 Continuem fins a Pèrgam (l’actual Bergama) passant per Esmirna, avui la gran ciutat d’Izmir a la costa del mar Egeu, la tercera de Turquia amb 4’5 milions d’habitants. Pèrgam (o Pèrgamon) va destacar especialment durant el període hel·lenístic, al segle III aC, quan esdevingué la capital del Regne de Pèrgam sota la dinastia dels atàlides. La ciutat era famosa per la seva gran biblioteca —considerada una de les més importants del món antic després de la d’Alexandria—, pel seu teatre construït en pendent i per l’altar monumental de Zeus. L’any 133 aC, l’últim rei va llegar el regne a Roma, i Pèrgam es convertí en un important centre de l’Imperi Romà. Avui és un important jaciment arqueològic declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

   No podem visitar les runes de  L’Acròpolis ni les restes de la Biblioteca per estar ubicades a la part alta de l’antiga ciutat, avui de de difícil accés. Sí que recorrem el que queda de les antigues muralles, gimnasos i santuaris a la part baixa, així com el temple de Trajà, l’Asclepièon, antic centre mèdic dedicat al déu Asclepi , considerat un del hospitals més famosos del món antic, i el teatre, un dels més inclinats del món romà. Del  monumental altar de Zeus avui no en queda res. Només en puc recordar els riquíssims relleus ubicats al museu de Pèrgam de l’Illa dels Museus de Berlín.

   Irene Vallejo explica al seu supervendes “El infinito en un junco” (2019) que a principis del S.II aC el  rei egipci Ptolomeu V tenia enveja de la gran biblioteca de Pèrgam, fundada pel rei hel·lenístic de cultura grega Eumenes II que intentava eclipsar la brillantor cultural de la biblioteca d’Alexandria en un moment de declivi del poder polític egipci. Es diu que Ptolomeu va ordenar empresonar el seu bibliotecari Aristòfanes de Bizanci quan va descobrir que planejava instal·lar se a Pèrgam, i a més va interrompre  els subministrament de papir al regne d’Eumenes, privant-lo del millor material d’escriptura fins llavors existent. A Pèrgam van reaccionar perfeccionant l’antiga tècnica oriental d’escriure sobre cuir, i en record de la ciutat que va universalitzar aquesta tècnica el producte millorat es va denominar “pergamí”. El pergamí es fabricava en pells de vedella, ovella, moltó o cabra, i a partir de llavors, conclou Irene Vallejo, “els llibres es van transformar en cossos habitats per les paraules ... La nostra pell és una gran pàgina en blanc; el cos, un llibre”.

 

 

  L’Altar de Zeus de Pèrgam va ser descobert al segle XIX per l’enginyer i arqueòleg alemany Carl Humann. Mentre treballava a la zona de Bergama, va observar que molts habitants reutilitzaven pedres antigues amb relleus escultòrics en construccions locals. Això va despertar l’interès per excavar el jaciment. Entre 1878 i 1886, amb el suport dels Museus Reials de Berlín i amb permisos de l’Imperi Otomà, es van dur a terme excavacions sistemàtiques que van treure a la llum els grans frisos de l’altar, especialment la famosa representació de la Gigantomàquia. Segons els acords legals de l’època entre Alemanya i l’Imperi Otomà, una gran part dels relleus i fragments descoberts van ser traslladats a Berlín per ser restaurats i exposats. Aquest trasllat continua sent objecte de debat sobre el patrimoni cultural i la restitució d’obres arqueològiques.

 

 

  

 

  Al centre mèdic d’Asclepièon, consagrat el déu Asclepi, la curació combinava coneixements mèdics, rituals espirituals i contacte amb la natura. Els malalts arribaven al santuari per seguir tractaments que podien incloure banys i aigües terapèutiques, dietes i exercici físic, massatges i remeis amb herbes, música i descans, silencis i escolta de la remor de l’aigua, i sobretot el ritual del “somni sagrat” durant el qual els pacients dormien dins el temple esperant somnis reveladors que els sacerdots-metges interpretaven per indicar el tractament adequat. També hi havia teatres i espais tranquils perquè es considerava que la salut mental i emocional formava part de la curació. És a dir, les pràctiques curatives de l’Asclepièon no tenien res a envejar a les actuals teràpies psicològiques i naturals contra la depressió.  El famós metge Claudi Galè (129-201 dC) va estudiar a Pèrgam, fet que va donar gran prestigi al centre.

   Al temple d’Asclepi es refereix Sant Joan a l’Apocalipsi (2,12-17), obra escrita el 95 Dc de de l’illa de Patmos, en la seva exhortació “a l’àngel de l’Església que hi ha a Pèrgam “. Al final de l’exhortació diu simbòlicament Sant Joan: “A qui venci li donaré el mannà amagat, i li donaré una pedreta blanca, i sobre aquesta pedreta hi haurà un nom escrit que no sabrà ningú, només qui el rebi”. Les set esglésies de l’Apocalipsi a les que es dirigeix Sant Joan, en tant que esglésies cristianes de l’Àsia Menor, amb set exhortacions poètiques, profètiques i simbòliques, també amb  un to de consolació i esperança, són, per aquest odre, les següents: Efes, Esmirna, Pèrgam, Tiatira, Sardes, Filadèlfia i Laodicea.

   Quan la cultura romana va assimilar la mitologia grega, l’Asclepi grec es va adaptar amb el nom d’Esculapi. L’estàtua d’Asclepi d’Empúries, descoberta durant les excavacions dirigides per Puig i Cadafalch el 1909, va obrir un gran debat entre els arqueòlegs sobre la seva identitat, sobre si es tractava d’Esculapi o més aviat de Serapis, un déu sincrètic d’origen alexandrí. Sigui Asclepi o Serapis, el temple on es trobava funcionava com un centre de peregrinació mèdica o balneari religiós com l’Asclepièon de Pèrgam.

    Sense poder-hi entrar, pel crònic problema de restauració del seu interior, passem pel davant de La Basílica Vermella de Pèrgam, un enorme temple romà construït al segle II dC durant el regnat de l’emperador Adrià. El nom prové dels seus característics maons vermells. Originalment estava dedicada als déus egipcis, justament a Serapis i Isis, cosa que mostra la barreja de cultures i religions dins l’Imperi Romà. El complex era monumental, amb grans sales, patis i túnels subterranis. Més endavant, en època bizantina, una part de l’edifici es va convertir en església cristiana.