L’Estat no ha hagut de fer front a cap rebel.lió
Està a punt de començar la primera sessió del judici oral,
que durarà uns quants mesos, contra els acusats de rebel.lió en la causa
especial 3/20907/2017 davant el Tribunal Suprem pel procés
català. Mentre els assistents a la vista (advocats defensors i de l’acusació,
fiscals, acusats i funcionaris) van entrant i s’asseuen als llocs assignats, un
dels set magistrats que han de seguir el judici i dictar la sentència
corresponent pregunta discretament i amb un punt d’ironia al magistrat del
costat a la taula de la presidència, sense que ningú més pugui escoltar-lo:” Y la rebelión dónde ha tenido lugar”. I
el magistrat interpel.lat contesta seguint-li la ironia: “Pues no sé, ya veremos”.
Aquesta escena fictícia
difícilment es produirà, i ja és complicat suposar una engruna d’ironia o
d’humor en els magistrats que han de treure les castanyes del foc i assumir en
l’àmbit estrictament penal la responsabilitat derivada de la passivitat del
govern central durant més de cinc anys davant el procés català, de caràcter
polític amb repercussions legals, socials i econòmiques.
L’escena és
fictícia però no absurda sinó molt apta per posar en evidència la disparitat
abismal entre els fets i la qualificació del fiscal del procés en el seu
conjunt com un acte de rebel.lió. Perquè l’acusació del fiscal no
individualitza i qualifica fets concrets sinó que redefineix el procés, des de
2012 en endavant, com un totum revolutum de voluntat d’insurrecció sense
determinar en quin moment la rebel.lió es va fer efectiva. Si el procés va ser
un engany perquè mai va estar en condicions de concretar el moment de la
independència efectiva, l’acusació de rebel.lió és un autoengany per a la
mateixa fiscalia perquè no està en condicions de concretar en quin moment es va
fer efectiva la rebel.lió enmig d’un seguit de proclames, anulacions, promeses,
reculades i contradiccions que tothom sabia, incloses totes les institucions de
l’Estat, que no conduiria a enlloc.
En el context del
tipus penal de rebel.lió és molt explícit l’article 479 que diu: “Luego que se manifieste la rebelión la
autoridad gubernativa intimirà a los sublevados a que inmediatamente se
disuelvan y retiren. Si los sublevados no depusieran su actitud inmediatamente
después de la intimación la autoridad harà uso de la fuerza de que disponga
para disolverlos. No serà necesaria la intimación desde el momento en que los
rebeldes rompan el fuego”. La terminlogia és del S. XIX, però la situació
que descriu és molt concreta: un moment en què la rebel.lió es manifesta; una
intimació als insurrectes perquè es dissolguin i l’amenaça d’una eventual ús de
la força en cas contrari. Tot succeeix en un acte, durant una estona, en un
moment en què la rebel.lió es manifesta.
L’excés acusador
dels fiscals obvia completament aquest context i a manca d’un tipus penal més
adequat forceja descaradament amb el tipus de rebel-lió desfent-lo en una
successió de fets suposadament transcendents en ordre a explicitar una voluntat
de ruptura que no hauria descartat els mitjans violents. Però aquests mitjans
violents, de violència física, material, no es donen en el procés. Resulta molt absurd
atribuir a les forces de l’ordre durant la votació de l’1-O la funció de
dissoldre els insurrectes. Ni la policia estava per aquesta funció, sinó
simplement per complir una ordre judicial
que va voler fer efectiva de manera desproporcionada, ni els votants
tenien la condició d’insurrectes, sinó de simples ciutadans que volien
expressar la seva opinió com ja havien
fet el 9-N.
L’excés fiscal
equipara la il.legalitat de la votació amb un acte d’insurrecció, però com que
és conscient que amb això tampoc no en té prou ha de relacionar l’1-O amb “l’execució d’una estratègia (el procés),
perfectament planificada, concertada i organitzada per fracturar l’ordre
constitucional amb la finalitat d’aconseguir la independència de la
C. Autònoma de Catalunya com un Estat en
forma de República, segregant-la del Regne d’Espanya” (ut sic en l’escrit fiscal de qualificació provisional). No es pot assimilar una estratègia amb un acte
de rebel.lió. Amb aquesta assimilació el fiscal es lliga de mans i peus i
durant tot el judici s’haurà de limitar
a relacionar uns fets amb els altres per buscar una consistència de
conjunt que els fets per separat no tenen. La inconsistència de cada fet no
dóna al conjunt de la narració del fiscal una consistència major. És allò de
suposar que cada fet per separat no serveix, però la suma de molts sí.
El procés es va
desenvolupar entre estratègies contradictòries, en cap de les quals es va
concretar la més mínima inducció a la violència. És curiós constatatar com la
qualificació fiscal passa per alt la contradicció entre els fulls de ruta de
l’independentisme, el trànstit d’un procés constituent amb referèndum posterior
a la improvisació d’un referèndum unilateral amb declaració d’independència
posterior. I més sorprenent encara, els fiscals no avaluen la idoneïtat dels
mitjans del procés per aconseguir el que prometia. La inidoneïtat era absoluta,
i el delicte de rebel.lió impossible. El procés va arribar exhaust al 27-O i
s’hauria dissolt en la insuficiència de mitjans i d’arguments si la reacció del
govern Rajoy i la repressió judicial no li haguessin donat ales per continuar
dissimulant l’engany entre els seus seguidors.
Les estratègies de
l’independentisme, des que va optar per la unilateralitat, estaven condemnades
al fracàs, i això ho sabia Rajoy i ho sabia el president de la Generalitat. Però
les dues parts van optar per l’amor propi, per situar-se recíprocament, i
artificialment, en els pilars de l’heroi perseguit per una causa democràtica i
del governant conseqüent amb la legalitat. Ni l’un ni l’altre tenien raó, només
pseudoraons que van anar covant un conflicte irresoluble, un nus gordià que els
set magistrats del Suprem haurien de tenir la valentia de desfer amb una
sentència que capgiri la qualificació fiscal i la tregui de l’atzucac en el que
la va introduir la querella per rebel.lió, en flagrant contradicció amb les
querelles anteriors per desobediència seguides al TSJ de Catalunya. Per què la
fiscalia va donar el pas en fals, i sense xarxa, de la desobediència a la
rebel.lió?
Donant aquest pas
l’acusació fiscal no enforteix, sinó que fa més dèbil, la posició de l’Estat,
li atribueix el temor a una insurrecció real, efectiva, capaç de provocar per
la via unilateral dels fets consumats la segregació de Catalunya. Ni els
independentistes més convençuts s’ho creuen, però valoren com eficaç, des del
punt de vista dels seus interessos, la reacció desproporcionada de l’Estat que
contribueix a sublimar l’independentisme i a crear una imatge molt negativa de
les institucions espanyoles.
En realitat, l’Estat espanyol no hauria de
reaccionar penalment amb la petició de penes per rebel.lió, perquè a Catalunya no s’ha donat durant el procés una situació
de rebel.lió com la que es configura en el codi penal. El procés s’havia
d’enfrontar amb respostes polítiques que no van arribar. D’aquella negligència
n’ha derivat aquesta situació, i la responsabilitat ara rau en saber sortir-ne
sense prendre més mal. El que es movia en el procés no eren gegants amenaçadors,
eren només molins de vent que giravoltaven.
Articles anteriors d'aquest blog sobre el mateix tema :
Rebel.lió?:
https://cintoamat.blogspot.com/2017/11/rebellio.html Llarena com a símptoma:
https://cintoamat.blogspot.com/2018/02/llarena-com-simptoma.html
La pedra rosetta de Llarena:
https://cintoamat.blogspot.com/2018/04/normal-0-21-false-false-false.html
Cedir davant l'evidència per rebaixar la tensió:
https://cintoamat.blogspot.com/2018/04/cedir-davant-levidencia-per-rebaixar-la.html
El que passaria a Alemanya:
https://cintoamat.blogspot.com/2018/04/el-que-passaria-alemanya.html
Comentaris