Incaiques (i 2)




Pietat inca

D’aquells quatre camins que segons la llegenda
s’estenien del Cusco per tot l’Imperi Inca,
només un va salvar-se de la set de conquesta
que imposava creences amb la creu per divisa.

Era el camí més llarg que només aspirava
a trobar en la bellesa la mirada de l’altre,
la pietat de la mare vers els fills de la terra
retrobats en l’escalf del mantell i la huara.




 



Terrasses de Moray 


Les línies de Moray eren la clau de sol
d’una cançó perduda, feixes d’un pentagrama
amb notes germinant com antigues llavors
de les mans de l’inca i els apus de les muntanyes.

En algun punt del cant es van perdre les veus,
s’apagaren els sons arrelats a la terra
i al cor dels sembradors que vetllaven els déus
hi va irrompre l’estrèpit d’una falsa creixença.





Machu Picchu

Machu Picchu, ciutat secreta i sense nom,
cruïlla de camins cap a la mare terra,
a la Muntanya Vella des d’on s’aixeca el sol
            que és invocat per l’Huma perquè habiti al seu temple.

Machu Picchu, porció de llum mai conquerida
per l’espasa espanyola i cercle inacabat
per on es perd el somni de la cultura inca
extirpada pel ferro i els déus dels ignorants.
 
C.A.












Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Israel, Palestina i el coratge de David Grossman

Imatge
    L’escriptor David Grossma encapçala de fa anys una llista de més de seixanta personalitats, escriptors, acadèmics, líders del pensament i activistes progressistes assentats a Israel i compromesos amb la pau, la igualtat, la justícia i els drets humans. D’aquesta llista foren especialment rellevants els noms d’Amos Oz   i   A.B. Yehoshua , morts respectivament el 2018 i el 2022 , els quals  juntament amb Grossman van formar una mena de tríada de referència en els cercles de debat i diàleg sobre la convivència i la pau. A finals dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta, Grossman, Oz i Yehoshua es van convertir en el que a la premsa internacional sovint s’anomenava “la consciència liberal d’Israel”. Van col·laborar en fòrums, articles conjunts i trobades públiques, defensant la necessitat urgent d’un acord polític amb els palestins basat en els dos Estats. Eren veus literàries i intel·lectuals de gran prestigi que influïen en el debat públic israel...
Més informació

Memòria familiar involuntària

Imatge
      Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària . Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922.   En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie   tots els matins del diumenge : “ ... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, d...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació