Incaiques (i 2)




Pietat inca

D’aquells quatre camins que segons la llegenda
s’estenien del Cusco per tot l’Imperi Inca,
només un va salvar-se de la set de conquesta
que imposava creences amb la creu per divisa.

Era el camí més llarg que només aspirava
a trobar en la bellesa la mirada de l’altre,
la pietat de la mare vers els fills de la terra
retrobats en l’escalf del mantell i la huara.




 



Terrasses de Moray 


Les línies de Moray eren la clau de sol
d’una cançó perduda, feixes d’un pentagrama
amb notes germinant com antigues llavors
de les mans de l’inca i els apus de les muntanyes.

En algun punt del cant es van perdre les veus,
s’apagaren els sons arrelats a la terra
i al cor dels sembradors que vetllaven els déus
hi va irrompre l’estrèpit d’una falsa creixença.





Machu Picchu

Machu Picchu, ciutat secreta i sense nom,
cruïlla de camins cap a la mare terra,
a la Muntanya Vella des d’on s’aixeca el sol
            que és invocat per l’Huma perquè habiti al seu temple.

Machu Picchu, porció de llum mai conquerida
per l’espasa espanyola i cercle inacabat
per on es perd el somni de la cultura inca
extirpada pel ferro i els déus dels ignorants.
 
C.A.












Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat