Els líders i les engrunes




  Pel que es va veient, els líders que ens governen no volen engrunes. Ha comentat Eduard Pujol, portaveu adjunt del Pdcat, sobre la vaga de metges: “De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials, que si 85 dies de llista d'espera, que si haurien de ser 82... Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la resolució real del problema.. La solució  passa pel fet que Catalunya decideixi el seu futur per fugir de l'estrangulació a la qual la té sotmesa l'Estat”.

   Aquesta visió dels problemes que ens afecten des de baix segueix fil per randa el criteri expressat pel president Quim Torra fa uns mesos quan va dir que deixaria de ser president quan veiés que s’ha de limitar a administrar les engrunes de l’Autonomia. Pel silenci mostrat durant aquests dies de vaga dels serveis públics, semblaria que li ha arribat al president l’hora de plegar perquè el seu silenci denota que les qüestions dels metges, els bombers, els estudiants, els professors, els mestres i els funcionaris, són només engrunes relacionades amb la gestió de l’Autonomia.

   La submissió dels problemes reals (les engrunes) a un ideal de futur encaixa amb aquest comentari d’Adam Smith: “La gran massa del partit resulta generalment intoxicada amb la bellesa imaginària d’aquest sistema ideal, del qual no tenen cap experiència però que se’ls ha representat amb els colors més llampants amb què els ha pintat l’eloqüència dels seus líders. Aquests mateixos líders, encara que potser originàriament  només pretenien la seva pròpia exaltació, acaben sovint sent víctimes de la seva mateixa sofisteria i acaben desitjant tant aquest ideal com el més babau dels seus seguidors. Inclús quan els líders mantenen les seves ments al marge d’aquest fanatisme, no sempre gosen frustrar les expectatives dels seus partidaris i sovint, en contra dels seus principis i de la seva consciència, es veuen obligats a actuar com si estiguessin sotmesos a la il.lusió comuna. La vehemència del partit que refusa tot pal.liatiu, tota temprança, tota raonable adaptació, en exigir-ho tot freqüentment no obté res, i les molèsties i dificultats que amb una mica de moderació es podien haver eliminat o alleujat  queden sense esperança de remei “ (“La teoria dels sentiments morals”, Part VI, Secció II)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat