Els líders i les engrunes




  Pel que es va veient, els líders que ens governen no volen engrunes. Ha comentat Eduard Pujol, portaveu adjunt del Pdcat, sobre la vaga de metges: “De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials, que si 85 dies de llista d'espera, que si haurien de ser 82... Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la resolució real del problema.. La solució  passa pel fet que Catalunya decideixi el seu futur per fugir de l'estrangulació a la qual la té sotmesa l'Estat”.

   Aquesta visió dels problemes que ens afecten des de baix segueix fil per randa el criteri expressat pel president Quim Torra fa uns mesos quan va dir que deixaria de ser president quan veiés que s’ha de limitar a administrar les engrunes de l’Autonomia. Pel silenci mostrat durant aquests dies de vaga dels serveis públics, semblaria que li ha arribat al president l’hora de plegar perquè el seu silenci denota que les qüestions dels metges, els bombers, els estudiants, els professors, els mestres i els funcionaris, són només engrunes relacionades amb la gestió de l’Autonomia.

   La submissió dels problemes reals (les engrunes) a un ideal de futur encaixa amb aquest comentari d’Adam Smith: “La gran massa del partit resulta generalment intoxicada amb la bellesa imaginària d’aquest sistema ideal, del qual no tenen cap experiència però que se’ls ha representat amb els colors més llampants amb què els ha pintat l’eloqüència dels seus líders. Aquests mateixos líders, encara que potser originàriament  només pretenien la seva pròpia exaltació, acaben sovint sent víctimes de la seva mateixa sofisteria i acaben desitjant tant aquest ideal com el més babau dels seus seguidors. Inclús quan els líders mantenen les seves ments al marge d’aquest fanatisme, no sempre gosen frustrar les expectatives dels seus partidaris i sovint, en contra dels seus principis i de la seva consciència, es veuen obligats a actuar com si estiguessin sotmesos a la il.lusió comuna. La vehemència del partit que refusa tot pal.liatiu, tota temprança, tota raonable adaptació, en exigir-ho tot freqüentment no obté res, i les molèsties i dificultats que amb una mica de moderació es podien haver eliminat o alleujat  queden sense esperança de remei “ (“La teoria dels sentiments morals”, Part VI, Secció II)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

Temps d’octubre

Imatge
  Temps d'octubre   Octubre transparenta de nou absència i vida com una mà que es tanca per tot seguit obrir-se colgant noves llavors als solcs de les antigues, allà on el buit nodreix la planta pressentida.   La llum de la tardor ens enfondeix el viure tot enllaçant les rels creixent al meu veral amb l’única claror que uneix sembra i collita en terra amorosida per la saó dels anys.   Octubre entreteixeix els vincles d’aquest temps, l’estímul del record i el goig de sentir encara com el buit de l’absència i el deler del present són força i quietud, set i aigua que la calma, doncs hi ha un temps per collir després d’haver plantat i haver rebut l’escalf de moltes altres mans.   C.A.   Dia 4: onomàstica del Francesc. Dia 7: 14è aniversari de la mort de la Rosa i onomàstica de la Roser. Dia 9: 78è aniversari meu. Dia 25:   40è aniversari de l’Elena. Dia 29: 4art aniversari de la mort de la Pilar.   ...
Més informació