Llarena com a símptoma

 A la interlocutòria del passat 2 de febrer el magistrat Llarena argumenta l’eventualitat de retiteració delictiva per denegar la petició de llibertat   de l’exconseller Joaquim Forn en base a aquesta consideració: “El investigado, en expresión de su legítima libertad ideológica, mantiene lógicamente su ideario soberanista, lo que, aún siendo constitucionalmente válido, no supone que deba renunciarse a evaluar que el convencimiento que mantiene posibilita una reiteración del delito que resultaría absurda en quien profese la ideología contraria. Su ideología coexiste además con un contexto político en el que no hay certeza de que haya desaparecido la intención de alcanzar la independencia de Cataluña, existiendo todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse de manera inmediata y perseverando en el mecanismo de secesión contrario a las normas penales que aquí se enjuicia. Precisamente, esta última actitud es la que sostiene quien otorgó en su día la confianza al Sr. Forn para que fuera Consejero de Interior, yque encabezó la lista electoral en la que el investigado decidió integrarse hace escasas semanas”.

  Si bé li reconeix la legítima llibertat ideolòlogica, emparada constitucionalment, per mantenir el seu ideari sobiranista, a continuació n’extreu una suposició teòrica, la d’avaluar el risc que aquest convenciment significa per a la reiteració del delicte, i afegeix que ”resultaría absurda en quien profese la ideología contraria”. És pràcticament impossible no veure que la fonamentació en aquesta avaluació teòrica significa un atac frontal a la llibertat ideològica, i que per tant la denegació de llibertat en base al convenciment que per ella mateixa aquesta ideologia és un risc per tornar a delinquir resulta insostenible i contrària al dret fonamental a la llibertat de l’investigat mentre dura la instrucció de la causa.

  Aquest extrem és molt preocupant,  però  penso que encara ho és més l’apel-lació que fa el magistrat al context polític per justificar la continuació de la presó preventiva considerant que encara existeixen sectors que defensen explícitament que s’ha d’aconseguir de manera immediata la independència perseverant en el mecanisme de secessió contrari a les normes. En aquesta apreciació, que no és més que el reflex reiteratiu de la sensació d’alarma que s’endevina en la instrucció d’aquesta causa especial, en les successives resolucions denegant la llibertat provisional, tant de l’instructor com de la Sala d’Apel.lacions del Tribunal Suprem, rau el nucli del gravíssim problema que s’ha originat amb el desmesurat enjudiciament penal del procés, no només per als investigats personalment sinó també pel futur de les relacions Catalunya-Espanya.

  El relat il.lusori del procés té en la instrucció de la causa penal la rèplica d’un altre relat que es confegeix a partir de la querella del fiscal i que, malgrat la fredor pretesament objectiva dels magistrats, no deixa de ser també profundament irreal i de conseqüències personals, socials, polítiques i institucionals tràgiques si no es redreça la seva orientació. Es pot veure una síntesi d’aquest relat processal en aquesta breu relació de fets que conté la mateixa interlocutòria del magistrat Llarena: “La Sala refrenda además la existencia de indicios -adecuados al grado de evolución de la investigación en que nos encontramos- de que desde las instituciones de poder anteriormente referenciadas, se incitó a los partidarios de la secesión a movilizarse en la calle, con la finalidad de reforzar sus actuaciones y forzar al Estado a aceptar la independencia, todo ello con conocimiento de la altísima probabilidad de que esta movilización desembocara en actos violentos en defensa de la declaración unilateral de independencia, dada la fácil inferencia de que el Estado español, ni permanecería pasivo ante la vulneración reiterada de la Constitución, ni aceptaría sin oposición el relevo, hasta asumir la desaparición de su presencia en los centros de ejercicio del poder y en los centros administrativos de la Comunidad Autónom”.

 Amb altres paraules, al Tribunal Suprem han sonat totes les alarmes, amb prou intensitat com per establir una ràpida seqüència causal entre incitació a les mobilitzacions des de les institucions de la Generalitat, l’altíssima probabilitat de desencadenar-se en actes violents en defensa de la declaració unilateral d’independència i l’obligada reacció de l’Estat a qui es volia forçar a acceptar la independència.

  La reacció de l’Estat. Justament en l’absència de reacció política de part del Govern del Pp durant tot el procés s’ha anat covant la desaforada reacció judicial que es dramatitza ara des del Tribunal Suprem. Tot l’immobilisme de Rajoy cristal.litza en el dramatisme del Tribunal Suprem. L’absència d’acció política per enfrontar el procés, la seva manca de sentit d’Estat, la pèssima valoració dels temps per intervenir quan calia, molt abans de les desgraciades sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, es tradueix ara en una causa penal especial que no farà honor a la seva passivitat  com a governant sinó que se li pot girar definitivament en contra, dins i fora d’Espanya, i no diguem ja a Catalunya durant molt de temps. El procés ha tingut successius aprenents de bruixot que han acabat cremant-se. Rajoy podria ser l’últim.

  Els que hem seguit el procés pas a pas, i de manera crítica, hi hem vist tota mena de despropòsits que no auguraven res de bo. Hi hem vist sempre més espectacle ingenu i voluntarisme enganyívol que veritable possibilitat d’arribar a algun lloc, per falta de realisme i pel desequilibri de mitjans. Però mai hauríem esperat que de part de les institucions de l’Estat, i ara en concret de part del Tribunal Suprem, es cauria en una reacció penal d’aquesta índole, fins al punt d’equiparar les mobilitzacions pacífiques amb el supòsit de la violència de fet que exigeix el tipus penal per concretar la màxima sanció que preveu el delicte de rebel.lió. Que hi ha hagut una desobediència sistemàtica, suficient per desarmar tota una promoció de polítics ineptes i temererais , i per produir la seva inhabilitació, és evident, però no que hi hagi hagut un moviment de rebel.lió.