Doctrinaris

   

  A la “Teoria dels sentiments morals” Adam Smith defineix l’home doctrinari com aquell que es vanta de ser molt savi i es troba quasi sempre tan fascinat per la suposada bellesa del seu projecte polític ideal que no suporta la més mínima desviació del seu contingut, pretén aplicar-lo completament en tota la seva extensió, sense atendre als poderosos interessos ni als prejudicis que se li puguin oposar. S’imagina, diu Smith, que pot organitzar els diferents membres d’una gran societat amb la mateixa desimboltura amb què es disposen les peces d’un joc d’escacs.

  El capteniment de Puigdemont després del 21D té molt de jugador d’escacs, de desafiament a l’Estat des de la distància física, i sobretot des de la distància ètica i política respecte de la societat catalana en el seu conjunt. La defensa dels seus interessos particulars, així com el recolzament del sector de JuntsxCat que dóna suport a ultrança al seu legitimisme radical, com si no s’haguessin celebrat unes eleccions convocades des de la Madrid per obra i gràcia del 155, són incompatibles amb el valor social prioritari que en aquests moments representa la recuperació d’un Govern estable dins de la legalitat, com ha declarat amb contundència Marta Pascal. I no estem jugant una partida d’escacs per veure qui fa la jugada més audaç sinó que ens hi estem jugant l’Autonomia.

  El procés prometia la independència efectiva en un termini de divuit mesos. Això no va ser possible, com ha quedat demostrat, però el plantejament irresponsable, per unilateral, del projecte ha deixat en l’independentisme més irredempt (que probablement no és majoritari dins el corrent independentista) un pòsit de doctrinarisme que consisteix bàsicament en assumir com a cos de doctrina inapel.lable que malgrat totes les dificultats i  entrebancs, i malgrat la reacció repressora de l’Estat, el que cal és atorgar contingut efectiu a la República declarada que s’ha d’anar construint al marge dels condicionants de l’Autonomia, per la via de la unilateralitat permanent. No hi ha, en aquest plantejament, alternativa possible a la República. S’ha de continuar la partida d’escacs, el desafiament a l’Estat, amb la màxima audàcia, començant per la investidura del president a distància i la constitució d’un Consell de la República que governarà des de Brussel.les. 

  Al marge de la desviació del conflicte a les estructures judicials, el Govern del Pp no ha donat cap resposta política, juga la seva partida confiant exclusivament en els alfils de la judicatura que espera que li ratifiquin la saviesa de l’oposició global, sense fisures, a un plantejament equivocat, sense tenir en compte que aquest esperit legalista de respecte sistemàtic a la norma, sense cap contrapartida a la consideració dels problemes que estan a la base d´aquell plantejament, pot derivar també cap a la insània i el fanatisme. És un altre doctrinarisme que no suporta la més mínima desviació.

  Resulta sorprenent l’actualitat de l’anàlisi d’A.Smitih, al cap de més de dos-cents cinquanta anys, pel que fa al funcionament dels grups quan a l’Estat se li començaven a exigir els trets propis del liberalisme. Aquesta actualitat guanya punts a l’hora d’examinar la situació a casa nostra.  Als doctrinaris de l’independentisme irredempt els va com l’anell al dit el diagnòstic d’Adam Smith: ”La gran massa del partit resulta generalment intoxicada amb la bellesa imaginària d’aquest sistema ideal del que no tenen cap experiència però que se’ls ha representat amb els colors més enlluernadors pintats per l’eloqüència dels seus líders. Aquests mateixos líders, encara que potser originalment només pretenien la seva exaltació, acaben en molts casos sent víctimes de la seva pròpia sofisteria i anhelen tant aquesta magna reforma com el més idiota dels seus seguidors. Inclús quan els líders mantenen les seves ments al marge d’aquest fanatisme, no sempre gosen frustrar les expectatives dels seus partidaris, i sovint en contra dels seus principis i de la seva consciència es veuen obligats a obrar com si es trobessin sota la il.lusió comuna. La vehemència del partit que refusa tot pal.liatiu, tota temprança, tota raonable adaptació, a l’exigir massa en freqüència no obté res, i les molèsties i dificultats que amb una mica de moderació es podien haver eliminat o alleujat queden ja sense esperança de remei”. 

  Sota la vehemència de la il.lusió comuna, sense pal.liatius ni temprança per no frustrar les expectatives dels seus partidaris, amb la probabilitat de no obtenir res per exigir massa, anant inclús contra els propis principis i la pròpia consciència, refusant qualsevol adaptació raonable, així es troben els líders que barregen el patriotisme cívic amb la irrealitat de la imposició d’un Govern fora dels paràmetres actuals de l’Autonomia, com si l’Estat no existís, independentment de les legítimes expectatives de futur, que és lògic i legítim que mantinguin de cara a  un escenari completament diferent.

 Per als doctrinaris de sistema legalista del Govern del Pp el diagnòstic d’Adam Smith no és menys contundent: “Per dirigir la visió de l’estadista pot indubtablement ser necessària una idea general, inclús doctrinal, sobre la protecció de la política i el dret. Però insistir en aplicar, i aplicar completament i immediatament i malgrat qualsevol oposició, tot el que aquesta idea sembla exigir, equival sovint a la pitjor de les arrogàncies. Comporta erigir el propi judici com a norma suprema del bé i del mal. Considera que és l´únic home savi i valuós en la comunitat i que els seus conciutadans s’han d’adaptar a ell, no ell a ells”. Aplicant completament la seva idea d’Estat, més enllà de les normes de protecció de la política i el dret, amb esperit arrogant i inflexible malgrat qualsevol oposició, així s’ha comportat i es comporta Rajoy amb la qüestió de Catalunya.

 I encara podem trobar aquesta advertència substantiva als poders de l’Estat en la diagnosi d’A. Smith, que té una especial significació en el nostre moment present: “Quan no pugui vèncer els arrelats prejudicis del poble a través de la raó i la persuasió, es conformarà amb moderar el que moltes vegades no podrà anihilar sense gran violència. No intentarà sotmetre’l mitjançant la força sinó que observarà religiosament el que Ciceró va designar amb justícia com la divina màxima de Plató: no infligir més violència contra el país de la que s’infligeix contra els pares. Adaptarà el millor que pugui els seu plans públics als costums i prejudicis establerts de la gent i arreglarà en la mesura de les seves possibilitats els problemes que puguin derivar-se de la falta d’adequació del poble a les reglamentacions. Quan no pugui instituir el bé, no menystindrà disminiuir el mal; però com Solon, quan no pugui imposar el millor sistema legal procurarà establir el millor que el poble sigui capaç de tolerar.”

  Entre aquests dos doctrinarismes fent pinça es troba la majoria dels catalans, sense Govern, patint les conseqüències, per un costat, de la manca de pal.liatius, de voler el màxim amb el risc de perdre-ho tot,  de refusar tota temprança i qualsevol adaptació raonable, i per l’altre, les conseqüències d’un capteniment dels poders de l’Estat que a més d’oblidar la divina màxima de Plató ha renunciat temeràriament a disminuir el mal per mor d’imposar la seva particular concepció del bé legal.