La pedra Rosetta de Llarena

  En la interlocutòria de processament el magistrat Llarena troba la seva particular pedra Rosetta, i així ho diu literalment, en el Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional publicat el 26 de setembre de 2014. En aquest Llibre que inclou els divuit informes redactats pel Consell Assessor des de la seva creació el 12 de febrer de 2013, troba el magistrat instructor de la causa contra els protagonistes del procés la pedra filosofal, la vareta màgica que li permet muntar el seu propi relat unint totes les peces en funció d’una idea predeterminada que condueix, segons la seva peculiar interpretació, a la perpetració d’uns fets que havien de ser inexorablement violents. Segons la seva visió  en el Llibre Blanc es perfila el “disseny criminal” del procés.

  Per a Llarena la pedra Rosetta del Llibre Blanc dona la clau per entendre el desenvolupament “de una posible actividad delictiva en desarrollo, con relevo de los paricipantes”, d’acord amb la “voluntad de satisfacer los anhelos de independencia a cualquier trance”, en tant que expressió “de una gravedad y persistencia inusitada y sin parangón en ninguna democracia de nuestro entorno”, “un ataque que puede estar en desarrollo por más que se encuentre puntualmente larvado y que puede pretender servirse de un relevo en sus protagonistas”.

  En l’escenari narratiu que li proporciona aquesta pedra Rosetta es van introduint les accions dels seus protagonistes: les del Parlament (començant per la declaració del procés constituent no subordinat de 9 de novembre de 2015 i acabant amb la Dui de 27 d’octubre de 2017), les del Govern (del Decret de Convocatòria de Referèndum el 6 de setembre de 2017 a la reunió del President, el Vicepresident i el Conseller d’Interior amb els màxims responsables dels mossos el 28 de de setembre de 2017) i les de les entitats sobiranistes (començant per les manifestacions dels successius onzes de setembres, passant per la concentració del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia i acabant amb el protagonisme mobilitzador de l’1-O).

  Llarena està sorprès, primer, per la magnitud del procés i la seva organització, després s’alarma per l’entitat dels seus propòsits i la persistència de la seva voluntat, i acaba literalment trasbalsant-se i exasperant-se  amb la utilització instrumental que al seu parer es va fer  del “poderío de la masa” (ut sic). Llarena converteix el procés dels somriures en un drama que partint d’un propòsit indestructible havia de conduir a l’objectiu de la secessió per camins inevitablement violents. En la descripció d’aquest drama hi ha molta exageració, molt d’alarmisme, molta construcció pretesament harmònica dels fets, que acaba resultant totalment artificiosa. La construcció li ve propiciada, val a dir, per la teòrica (només teòrica) coherència dels pressupòsits del procés i per la insistent i hegemònica propaganda  de què s’ha servit, i continua servint-se.

  De la propaganda i de la proclamació purament retòrica del propòsit independentista a la qualificació del procés com una concatenació de fets prenyats de violència que a partir d’un moment s’havia de manifestar, hi ha només un pas, un pas que pot resultar lògic per a qui s’ho mira des de l’oposició militant contra l’independentisme (prejudici del que difícilment en deu estar exempt el mateix Llarena), però un pas que a l’hora de qualificar penalment els fets resulta ser un abisme.

  I Llarena cau en aquest abisme. En els fonaments de dret de la seva interlocutòria es perd la pedra Rosetta i retornen els jeroglífics indesxifrables. Per forçar els fets i encabir-los en el tipus penal del delicte de rebel.lió Llarena s’inventa un argument gramatical (sí, gramatical!): com que el delicte de rebel.lió preveu la conducta de qui s’alça “violentament i públicament”, és a dir, s’utilitza un adverbi (“violentament”) i no un substantiu (“violència”), el magistrat conclou que “actúa violentamente quien lo hace de manera violenta, lo que no presenta un contenido típico plenamente coincidente con actuar con violencia”. En aquesta frase rau el fonament jurídic de la qualificació de rebel.lió, ni més ni menys. El magistrat Llarena conclou que la conducta pot ser violenta, que es pot actuar violentament, encara que no es faci ús de la violència física, directa, la que segons la jurisprudència que cita ell mateix constitueix el concepte pròpiament dit de violència. No veig de cap manera que l’alçar-se violentament del tipus penal de rebel.lió no hagi de consistir precisament, i inequívocament, en uns fets produïts amb violència. Igualment la conducta adjectivada, la conducta violenta, ha de ser, perquè pugui tipificar-se com a rebel.lió, una conducta produïda amb violència. No es pot comportar de manera violenta qui no actua amb violència. El raonament del magistrat acaba convertint-se en un jeroglífic que no té cap sentit, i la pedra Rosetta que havia descobert en la descripció dels fets se li transforma en el punt més feble de la llarga interlocutòria, en una pedra de gran tamany que s’introdueix a la sabata de les seves deduccions.

  Hi ha un altre element, de caràcter polític però amb rellevància jurídica,  de la interlocutòria que crida molt l’atenció en el desenvolupament del raonament del magistrat que es va construint de manera progressiva per deixar clar que el potencial violent de tot el procés ja es troba en estat de latència des del primer moment, i es manifesta de manera concreta en cada nova actuació, sigui del Palament, del Govern o de les entitats sobiranistes. Es pot llegir així que cada acte del procés, es produís o no amb violència, era ja el reflex parcial, però efectiu, de l’alçar-se violentament de tot el procés en el seu conjunt. Aquesta unitat globalitzada d’actuació violenta progressiva resulta forçada per mor d’introduir en la proclamada gravetat del conjunt molts fets aïllats que en si mateixos són penalment irrellevants.

  Si l’entitat dels esdeveniments progressius com a constitius parcials d’un fet global de rebel.lió es fa notòria, segons Llarena, a partir del 19 de desembre de 2012 en l’acord per a la Transició Nacional entre CiU i ERC que preveia una consulta per la independència, per què no es va actuar en els moments més greus per aturar la cursa cap a una mobilització que segons el magistrat “impulsaba directamente a una masa ciudadana a que desbordase por la fuerza culquier intención de contención del Estado”? Per què l’Estat, a través del seu govern, no va actuar políticament per defensar amb fonament i diàleg  “la contención del Estado”?

  Amb el relat de Llarena ens hem de creure que durant cinc anys l’Estat ha deixat passar estoicament per davant dels seus nassos una acumulació de fets objectivament constitutius de rebel.lió sense voler intervenir? Si això és així, no hauríem d’entendre que el govern del PP, i per extensió les institucions de l’Estat, va esperar el moment final del fracàs del procés, que sabia que es produïria, per actuar amb la venjança per divisa? Si Llarena tingués raó, per què el TC no va suspendre les funcions dels protagonistes del Parlament i del Govern després d’haver-los advertit expressament dels efectes penals que podia tenir la desobediència en cada actuació suspesa i declarada nul.la? El TC també hauria actuat temeràriament i hauria permès la progressiva maduració d’un estat creixent de violència? A la irresponsabilitat de la unilateralitat del procés i de l’immobilisme del govern Rajoy hi hauríem d’afegir la irresponsabilitat de la inactuació del TC.

  Massa elements no encaixen en la pedra Rosetta de Llarena, sobretot allà on diu que hom es pot alçar violentament sense actuar necessàriament amb violència, i que aquest alçar-se violentament s’ha anat covant durant més de cinc anys sense que ningú, llevat d’ell, se n’hagi adonat.