Governants, govern i sistema

 “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. Quan Josep Tarradellas pronuncia aquesta frase el 23 d’octubre de 1977 des del balcó de la Generalitat restablerta no està pensant en la seva persona individual que fa acte de presència en aquells moments, després de tants anys a l’exili, sinó en el retorn de la institució que representa, del sistema de Govern de la Generalitat restaurat pel decret llei de restabliment que preveia la transferència de competències abans de l’aprovacció de l’Estatut. No es dona la benvinguda a si mateix ni pretén que els que l’escolten li donin sinó que vol que els ciutadans, tots els ciutadans de Catalunya, donin la benvinguda al retorn de la Generalitat.

  Era el conjunt de procediments, de normes, de facultats, d’estructura de Govern, el sistema de la Generalitat republicana en definitiva, el que retornava, independentment de la persona que el representava, que per circumstàcies personals era Tarradellas en aquells moments,  però que hauria pogut ser qualsevol altre mentre s’hagués respectat el mateix pocediment. Aquesta concepció del sistema institucional, que Tarradellas va portar a la pràctica amb el seu Govern provisional entorn d’un consell executiu sumament eficaç, va ser suplantada pels successius governs de Jordi Pujol que van apicar sistemàticament una política de suplantació i d’ocupació del poder fins a l’extrem de fer confondre Convergència amb Jordi Pujol i Jordi Pujol amb Catalunya.

  El 27 d’octubre de 2017, 40 anys després de la seva restauració democràtica, el Senat va acordar suspendre el funcionament del sistema de la Generalitat, de les seves institucions, Parlament i Govern, durant un període indeterminat de temps, el que es prolongués fins a la formació d’un nou govern a partir de les noves eleccions convocades simultàniament per al 21D del mateix 2018.

  La història dirà segurament que es podien haver acordat mesures molt menys dràstiques que no haguesssin suposat la suspensió global de la Generalitat, i que en tot cas s’havien d’haver previst abans mesures polítiques, i d’altra naturalesa, que haguessin possibilitat compatibilitzar el respecte a la legalitat constitucional i estatutària amb el manteniment de les institucions. La història també dirà, probablement, que de la pugna entre la vanitat per superar unilateralment el sistema i  la resistència superba a reformar-lo, n’ha resultat la dissolució institucional, l’empresonament desaforat d’una promoció de polítics catalans i un abisme social pel que els ciutadans, tots els ciutadans de Catalanya, hem de transitar amb la memòria anorreada i l’esperança entre parèntesi.

  El mínim en què la immensa majoria dels catalans podem estar d’acord és justament en la recuperació del sistema de la Generalitat, del seu Govern, de la seva facultat per legislar, per controlar, per administrar recursos, per exercir competències i per plantejar nous reptes per la via de la reforma constitucional i/o estatutària. De les persones concretes que governen en un moment donat en podem prescindir, però de  les institucions, del sistema, de l’estructura que les fa possibles, no en podem prescindir.

  L’error més profund del procés, al meu parer, va ser creure, i fer creure, que era possible anar d’un sistema (l’estatutari)  a un altre sistema (el republicà independent) sense cap cost, ni polític, ni sancionador, ni social, ni econòmic ni cultural. Per molts era allò tans senzill que explica Raimon Obiols, de pitjar el botó i obtenir un nou sistema de República independent quasi per art de màgia. L’error enorme del Govern Pp va ser creure que el retorn a la legalitat després de suspendre les institucions seria tan senzill com convocar unes altres eleccions per recuperar-les immediatament. No cal caure en la malvolença d’atribuir al Pp l’oportunitat de forçar d’aquesta manera un canvi de govern amb majoria constitucionalista, basta comprovar, una vegada més, la inòpia i la temeritat del Govern espanyol que espera restaurar el sistema també sense cap cost de retorn, amb la reacció judicial a ultrança i com si aquí no hagués passat res.

  Però ara estem en la situació que entre tots hem contribuït a crear. I cal recuperar el sistema, el Govern de la Generalitat. Els ciutadans vam fer els deures anant a votar d’acord amb les preferències de cadascú. Ara li toca al Parlament fer els deures elegint un president que pugui fer govern efectivament, amb les institucions i competències de què disposa, i amb la millora i superació convinguda de les mateixes si s’ho proposa, no amb el seu bandejament per mor de mantenir el sistema fictici d’una República que no existeix i que l´únic que fa és pertorbar el camí de retorm que passa inevitablement per la negociació i la transacció partint dels límits i les possibilitats de l’ Estatut. Això és el que pensa, i ho diu efectivament amb la boca petita, la cúpula del PdeCat i una part del mateix partit representat a la llista de JuntsxC, així com la totalitat d’ERC.

  Però això no és el que vol Carles Puigdemont que està caient en l’excés de lligar la seva persona amb la legitimitat única i exclusiva, pensant en el futur immediat, del Govern d’una  Generalitat pensada a la seva manera, la seva individualitat amb el sistema i les fomes de governar que vol controlar directament, sigui com a president investit a distància, sigui des d’un Consell de la República operant des de l’exterior de manera coordinada amb un govern ad hoc a l’’interior que ell mateix controlaria. Carles Puigdemont  no vol recuperar el sistema sinó continuar protagonitzant l’enfrontament amb l’Estat des de fora del sistema, des d’un sistema republicà inexistent.

  Carles Puigdemont va ser president de la Generalitat legítimamemt durant un temps. Ell mateix es va mantenir incialment en el compromís de ser president durant divuit mesos. Però es va situar fora del sistema en les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017 i se’ n va autoexcloure voluntàriament el 27 d’octubre. Puigdemont no pot ser un president a mitges, ni un president sui generis, ni un president hiperlegitimat, amb un peu al sistema per aprofitar-se’n i un altre peu a fora per accelerar la fugida o dinamitar-lo. Els divuit mesos de Carles Puigdemont ja han passat. De Carles Puigdemont en podem prescindir (fins i tot sense restar-li els honors que mereix com a presiden, com els que el van precedir), del sistema de la Generalitat, del seu Govern,  que hem de recuperar de la manera més ràpida i més eficaç possible, no en podem prescindir. Les persones i els governants passen, els sistemes duren, i com més intel.ligents són més perduren per mediocres que siguin els que els representen.