El que passaria a Alemanya

  

 En la darrera interlocutòria de la Sala Penal del TS es critica directament la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein que denega l’extradició de Puigdemont pel delicte de rebel.lió amb aquest raonament que considera que no s’ha tingut en compte en aquella resolució: “Lo más llamativo de la argumentación del Tribunal alemán es que se inicia con un ejemplo hipotético muy adecuado a nuestro caso, centrado en lo que sucedería en Alemania si el Presidente de un Land incurriera en una conducta como la perpetrada en Cataluña, pero a las pocas líneas abandona ese discurso sin profundizar en él y se desliza repentinamente hacia el supuesto fáctico de la pista del aeropuerto, huyendo así del pantanoso ejemplo comparativo que tan adecuado y pertinente resultaba”. La pregunta ve a continuació de la síntesi del fets ocorreguts a Catalunya que el mateix TS exposa unes línies abans: “Lo que aquí realmente sucedía era que, después de más de dos años dedicados a laminar el ordenamiento jurídico estatal y autonómico y de oponerse frontalmente al cumplimiento de sentencias básicas del Tribunal Constitucional, se culminaba el proceso secesionista dentro de un país de la Unión Europea, con una democracia asentada, poniendo las masas en la calle para que votaran en un referéndum inconstitucional oponiéndose a la fuerza legítima del Estado que protegía unos supuestos colegios electorales”.

 Seguint, doncs, la comparativa que proposa la Sala penal del TS, caldria preguntar-se quina hauria estat la reacció del Govern federal alemany si el president d’algun dels seus lands s’hagués dedicat durant més de dos anys a laminar l’ordenament jurídic del land i de la federació oposant-se frontalment al compliment de sentències bàsiques del Tribunal Constitucional d’aquell país.

  La hipòtesi així plantejada il.lustra la deformació dels fets en què incorre el magistrat instructor de la causa per rebel.lió, i la mateixa Sala Penal del TS, al suposar que a Alemanya l’Estat federal  hauria contemplat passivament com el govern d’algun dels lands es dedicava durant més dos anys a laminar l’ordenament del land i de la federació, sense intervenir de cap manera, esperant que el president d’aquest suposat land arribés a enfrontar-se al poder constitucional culminant un procés secessionista fins a l’extrem de posar les masses al carrer per votar en un referèndum inconstitucional i enfrontar-les a la força legítima de l’Estat que protegia uns suposats col.legis electorals.

  A Alemanya aixó no hauria passat, per dues raons que semblen prou evidents: una, perquè l’hipotètic procés d’un land durant més dos anys amb un objectiu secessionista no hauria anat més enllà de la primera manifestació o temptativa, la immediata reacció de l’Estat afrontant la qüestió amb mesures de caràcter polític hauria impedit el seu progrés; i una altra, perquè la intervenció política immediata no hauria donat lloc a arribar a cap culminació del procés amb enfrontaments de la població en uns suposats col.legis electorals, i per descomptat no hauria desembocat en una reacció penal com l’adoptada pel Govern i el sistema judicial espanyols.

  La comparativa que planteja la Sala Penal del TS posa al descobert la passivitat del Govern del Pp durant més de dos anys, passivitat que ens ha portat al precipici del desconcert de la situació actual, amb els danys penals, socials, polítics, culturals i econòmics que se’n deriven. Imagino a qualsevol dels magistrats alemanys, que  hagi  llegit la interlocutòria amb la pregunta del TS, responent-se: Aixó és impossible! (ganz unmöglich!), una situació així no hauríem permès mai que es produís a Alemanya perquè la negociació política i les iniciatives legals, constitucionals i  administratives ho haurien evitat.

  L’enormitat del problema polític originat per l’immobilisme del Govern Rajoy ha creat en el TS la necessitat de recórrer a un relat alternatiu que ompli el buit de la reacció governamental durant els més de dos anys que segons diu van aprofitar els secessionistes per laminar l’ordre jurídic i culminar el procés. La camisa de força que el Govern del Pp li posa al TS li impedeix de fer-se aquesta altra pregunta: on estava el Govern de l’Estat mentre tot aixó succeïa? Aquesta és la pregunta que s’hauria de respondre per no continuar bastint relats ficticis de rebel.lió, per no salvar-li les vergonyes al Goven Pp i reconduir els fets cap a l’evidència que el que es va produir va ser un seguit de desobediències sobre objectius il.lusoris, que ningú no es creia i que les dues parts coneixien de sobres que no eren abastables. Resulta inconcebible haver arribat on estem partint de tanta estupidesa.