Un matí amb Montaigne

    

  Durant una estona m’atreveixo a traslladar-me mentalment al despatx de Montaigne, a l’espai privilegiat on passa la major part de les hores de cada dia , i el primer que se m’acut és pensar si no perd el temps amb tantes estones centrades en ell mateix escrivint els assaigs. La resposta m’arriba de seguida: “Per bé que no em llegeixi ningú, ¿hauré perdut el temps havent esmerçat tantes hores en pensaments tan útils i agradables? No he fet més el meu llibre que el meu llibre m’ha fet, llibre consubstancial al seu autor. La natura ens ha concedit una àmplia facultat per ocupar-nos de nosaltres mateixos, i ens crida sovint per ensenyar-nos que ens devem parcialment a la societat, però a nosaltres en la millor part”. 

  Esperonat per aquesta afirmació, i donada la condició d’home públic amb responsabillitats importants, li pregunto què en pensa a aquestes altures de la necessitat de prendre decisions enmig de tants dubtes com ens crea la situació política actual. I sento que diu: “No sé prendre partit en el cas d’empreses dubtoses. Sé mantenir una opinió però no triar-la. Així, només serveixo per seguir i em deixo portar fàcilment per la multitud:; no em refio prou de les meves forces per manar o guiar; estric ben a gust si trobo els meus passos traçats pels altres”.

  No gaire satisfet amb aquesta digressió penso per mi mateix si Montaigne no es deixa conduir fàcilment per les idees dels altres. I ràpidament em respon: “Considero les meves opinions infinitament atrevides i constants en la condemna de la meva insuficiència. Tothom mira sempre davant seu; jo dirigeixo sempre la vista cap a l’interior, la fixo i l’ocupo dins meu.Tothom mira davant seu, jo miro cap a dins: no tinc cap altre objecte que jo mateix, em cosidero incessantment, em controlo, em tasto. Els altres van sempre cap enfora, si és que hi pensen, sempre van cap endavant. Jo em deixo transportar dins meu”. I afegeix: “És corrent veure que les bones intencions, si es condueixen sense moderació, porten els homes a conseqüències molt vicioses. La meva ànima, per naturalesa, rebutja la mentida i odia fins i tot pensar-la. No cal que ho diguem tot sempre, perquè seria una estupidesa, però el que diguem cal que sigui com ho hem pensat; altrament seria malignitat. Qui és deslleial envers la veritat ho és també envers la mentida.”

  Em descol.loca això de qui és deslleial envers la veritat ho és també envers la mentida. Voldrà dir que la mentida aboca a una situació de descontrol constant en la que es reprodueix indefinidament la mentida de la mentida?

  Convençut que Montaigne és un home de principis profunds i que encara que és conscient de la seva insuficiència no es deixarà portar segons a on pels acudits dels dels altres, per més bona intenció que tinguin si no saben moderar-se, li demano que em concreti una mica més la seva posició en temps de tanta incertesa i acceleració. I contesta: “No sóc gaire partidari del canvi, perquè descobreixo en les opinions contràries una feblesa semblant. Particularment en els assumptes polítics hi ha un bell camp obert al moviment i a la contestació. Segons la meva opinió, en els assumptes públics no hi ha cap manera d’actuar tan dolenta, sempre que tingui certa edat i constància, que no funcioni millor que el canvi i l’agitació. Els nostres costums són extremament corruptes i tenen una certa inclinació a l’empitjorament; de les nostres lleis i dels nostres costums, n’hi ha bastants de bàrbars i monstruosos; tanmateix, a causa de la dificultat d’arribar a una situació millor, i del perill d’aquest esfondrament, si jo pogués clavar un tac a la nostra roda i aturar-la en aquest punt, ho faria gustosament”.

  Sorprès per la contundència d’aquesta última afirmació, i per la inclinació que demostra per la conservació més que pel canvi malgrat reconèixer la barbaritat de molts costums i moltes lleis, m’aclareix: “La inestabilitat és el pitjor que trobo en la nostra situació. És ben fàcil acusar d’imperfecta una administració, perquè totes les coses mortals ho són; és ben fàcil de fer que un poble menyspreï les antigues normes: mai cap home ho va intentar sense aconseguir-ho; però arribar a establir una situació millor que la que s’ha enrunat, molts dels que ho han intentat han fracassat”. Dedueixo, doncs, que segons Montaigne és fàcil menysprear una administració amb èxit, i que en canvi l’objectiu de fer-ne una de millor sovint fracassa. Penso que deuen ser conviccions associades a l’edat. 

  Encara una mica perplex per allò que li he escoltat sobre la deslleialtat envers la mentida, ja per acabar li constato que de fa un temps vivim immersos en el que en diem la postveritat, en un clima en el que no compta la realitat sinó l’opinió que s’imposa a partir d’una determinada interpretació de la realitat que acaba sent dominant. I sorprenentment, com si aquests temps d’ara continuessin sent els seus, em comenta: “El primer tret de la corrupció dels costums és el bandejament de la veritat, perquè com deia Píndar, dir la veritat és l’inici d’una gran virtut i el primer article que Plató demana als governadors de la seva república. La nostra veritat d’ara no és el que és, sinó allò de què es convenç als altres, de la mateixa manera que anomenem  moneda no solament la que és legal, sinó la falsa que corre ací i allà. A la nostra nació se li retreu fa temps aquest vici, perquè Salvien de Marsella, que era del temps de Valentinià l’emperador, diu que per als francesos mentir i perjurar no és un vici sinó una manera de parlar”.

  Surto del despatx i em dona voltes pel cap la definició de la postveritat que fa Montaigne a la segona meitat del S. XVI : la nostra veritat no és el que és sinó allò de què es convenç als altres.  I acabo pensant que encara vivim en aquell segle quan constato que en aquests dies, no a França (que potser també) sinó al nostre país, i no en temps de Velentinià l’emperador sinó en temps del govern Rajoy, mentir i perjurar no és un vici sinó una manera de parlar avalada per la corrupció.