Puigdemont, eina o rèmora

  La resolució del Tribunal de Schleswig-Holstein denegant l’extradició de Puigdemont pel delicte de rebel.lió ha significat una clatellada al relat hiperbòlic del magistrat Llarena, i de retop la crítica més devastadora que es podia esperar a la resposta exclusivament penal del Govern Rajoy a la conclusió del procés. El dinamisme positiu que es podria desencadenar a partir d’aquesta resolució afectaria no només a Puigdemont sinó també a tots els empresonats i autoexiliats per la mateixa causa, la que en aquests moments és motiu de profunda preocupació en sectors amplíssims de la població catalana, no només entre els independentistes, juntament amb la necessitat de formació de govern per recuperar les institucions.

  Per més que es vulgui posar en qüestió la competència del tribunal alemany per qualificar els fets, sembla que la consideració prima facie de la concurrència del requisit de la violència que exigeix el delicte d’alta traïció en la legislació alemanya no és compatible amb el concepte de violència que es desprèn de la justificació de l’euroodre formulada per Llarena, segons el qual pot donar-se l’actuar violentament sense que es posin en joc els elements determinants de la violència física en el delicte de rebel.lió de la legislació espanyola. Resultant incompatibles aquests dos conceptes de violència, no és possible considerar la incriminació recíproca, perquè de fet estaríem davant dos delictes no equiparables per la diferent consideració dels elements subjectius i objectius dels respectius tipus penals.

  Llarena ha forçat l’aplicació del delicte de rebel.lió per justificar la presó preventiva i evitar, segons ha raonat repetidament, la reiteració d’idèntiques o semblants situacions de violència d’acord amb la seva interpretació. De fet aquesta interpretació tampoc és compatible amb els elements del delicte de rebel.lió espanyol, però el que resulta més transcendent de la denegació del tribunal alemany és que condiciona substancialment  i als ulls d’Europa l’enjudiciament dels fets tal com els articula la instrucció del magistrat espanyol. Amb l’antecedent Schleswig-Holstein resultaria inconcebible una sentència condemnatòria per rebel.lió que posaria en qüestió el sistema judicial espanyol davant les instàncies penals europees i internacionals.

  Puigdemont podria convertir-se en l’eina més útil d’aquesta dinàmica positiva, deslegitimadora de la reacció repressiva del Govern Rajoy, si  deixés de banda la pretensió de continuar condicionant personalment la formació de Govern a Catalunya i es dediqués exclusivament a convertir-se en el portaveu de la interpretació penal alemanya, que acabaria sent la de l’Europa democràtica, en interès de tots els empresonats i autoexiliats. Per això hauria de mesurar els seus pronunciaments i limitar les seves accions, tal com semblava que començava a fer immediatament després de sortir de la presó alemanya. Paral.lelament, la formació de Govern podria contribuir a separar l’àmbit de les institucions catalanes de l’àmbit de la repressió penal i a deixar en evidència, no ja la desproporció sinó la temeritat política de la resposta del Govern Rajoy. Continuar barrejant els dos àmbits no pot resultar beneficiós ni per al Govern de Catalunya ni per als empresonats.

  Malauradament, al meu parer,  i segons es desprèn de l’entrevista d’ahir nit a TV3, Puigdemont no vol moure’s de la seva capacitat de condicionar absolutament la formació de govern. Va donar a entendre que tot depèn d’ell, que només a les seves mans està la decisió de designar un nou candidat a la investidura, i que en tot cas si s’arribés a unes noves eleccions (circumstància que no va descartar) la responsabilitat seria del Govern central. També a les seves mans està la formació del Consell de la República concebut com instrument de condicionament de l’acció de govern a Catalunya com si  ja fossim de veritat una República.

  El capteniment actual de Puigdemont, que no admet la mínima autocrítica respecte dels fets passats i presents, és una rèmora per les institucions i és cada vegada més una imprudència continuada, susceptible de fomentar la repressió penal i justificar davant la població espanyola la desaforada mesura de la presó preventiva per als seus companys. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) reflecteix que només un 43% dels votants sobiranistes volen que un nou govern persisteixi en la via unilateral a la independència. Puigdemont corre el risc d’encarcarar-se en una situació irreal que no és la que desitja un percentatge molt elevat de la població catalana, que vol que es formi Govern d’una vegada, i que no és tampoc la que que demanen ERC i una bona part del  Pdecat. Junqueras recordava en una carta d’abans d’ahir al seu partit que “gesticular, jugar al curt termini, el soroll buit i fer volar coloms són actes estèrils i sovint contraproduents”. I això que Junqueras va escriure la carta abans de veure l’entrevista d’ahir.