Cedir davant l’evidència per rebaixar la tensió

  Quan el magistrat Llarena va retirar la demanda d’extradició que havia cursat prèviament l’Audiència Nacional a Bèlgica a través de la instructora Lamela, va raonar la retirada per evitar una eventual negativa a l’extradició pel delicte de rebel.lió que podia crear una situació de greuge comparatiu respecte dels altres investigats en el cas que fossin processats a Espanya per aquest delicte, ja que l’extradició en aquestes circumstàncies atorgaria a l’extraditat el privilegi de no poder ser jutjat pel delicte més greu. Aquella eventualitat li ha esclatat a les mans ara a l’instructor Llanera amb la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein que li denega l’extradició de Puigdemont pel delicte de rebel.lió.

  El que llavors es volia evitar de manera oportunista ara s’ha fet evident. Si finalment Puigdemont és extraditat per malversació de fons i només per aquest delicte se li obre judici a Espanya, mentre que els companys de govern, els presidents de les entitats sobiranistes i la cúpula dels mossos són jutjats per rebel.lió, sedició i malversació de fons, el contrast en la diferència de tracte penal per uns mateixos fets seria tan escandalosa que la sentència que es produís, si fos condemnatòria en els termes exposats en la interlocutòria de processament, faria saltar pels aires la credibilitat del sistema judicial espanyol als ulls d’Europa.

  Perquè el que fins ara Europa no ha entès, i més aviat ha refusat amb contundència amb relació a la unilateralitat del procés català per la independència, en la resolució de Schleswig-Holstein es tradueix nítidament i eficaçment en un refús no menys contundent de la reacció judicial penal espanyola tenint en compte el context polític de desenvolupament i culminació del procés. Per sort Europa és Europa, i Europa sempre compta com instància superior. La mediació política internacional que el procés va buscar desesperadament, i que no va aconseguir perquè el plantejament no era admissible dins dels paràmetres del respecte als principis constitucionals vigents, arriba ara en forma de resolució judicial negativa al delicte de rebel.lió.

  La mediació obligada del tribunal alemany no és política però té una gran transcendència política. El govern espanyol va iniciar una cursa irresponsable per mitjà de la Fiscalia  amb la presentació de la querella per rebel.lió el 30 d’octubre de 2017, immediatament després de constatar-se la inanitat de la declaració unilateral d’independència. En comptes de procedir d’acord amb el que havia quedat demostrat durant l’última fase del procés, és a dir, amb la cadena de desobediències institucionals que podien donar lloc a una inhabilitació a curt termini dels seus protagonistes, es va buscar de castigar amb el màxim rigor la feblesa política  que s’havia evidenciat al final del procés, no tant per exigir responsabilitats com per procedir a la condemna de l’independentisme com opció política. L’immobilisme del govern Rajoy va enervar l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, i aquest s’ha exasperat amb una interlocutòria de processament que ara es demostra contrària als principis més elementals de qualificació dels fets i de proporcionalitat penal.

  És molt significatiu que el tribunal alemany, partint del delicte equivalent d’alta traïció tipificat en aquell país, no vegi primo visu en la narració dels fets que exposa Llarena la concurrència del requisit indispensable de la violència, el que vol dir que li apareix com evident que la interpretació que en fa el magistrat espanyol per incardinar els fets en el tipus delictiu proposat està fora de lloc. Li està dient a Llarena que va equivocat, que aquest no seria el camí en l’enjudiciament que es faria a Alemanya i que per tant tampoc no és el camí que s’hauria d’haver seguit a Espanya.

  D’aquesta evidència n’hauria de seguir una correcció immediata en el Tribunal Suprem i en l’Audiència Nacional, que només és possible per la via de la intervenció de la fiscalia a l’hora de mostrar conformitat argumentada amb les peticions de llibertat que es repetiran de part de tots els empresonats preventivament, i a l’hora d’adequar la qualificació dels fets, prèvia a la celebració del judici, d’acord amb el contingut de la resolució del tribunal de Schleswig-Hosltein. Si no hi ha violència no hi pot haver rebel.lió ni sedició, i la continuació de les presons preventives fregaria la prevaricació. El relat de Llarena és artificiós i les conseqüències polítiques d’una sentència condemnatòria d’acord amb el seu contingut serien catastròfiques, ara ja sí també internacionalment.

  No n’hi ha prou amb dir que es respecten tant les resolucions dels tribunals espanyols com les resolucions dels tribunals europeus. Això és fugir d’estudi. La falta d’equilibri entre unes i altres posa en evidència que la sortida política a l’atzucac institucional, i a la fi del 155, passa per un govern de concentració, amb presidència de consens, que reuneixi d’entrada el recolzament de més de 90 diputats per reformular a curt termini al govern central i al Congrés dels diputats el pacte institucional autonòmic dins del respecte a la Constitució. Un Govern amb aquest recolzament, i amb l’antecedent de la denúncia del fracàs del relat Llarena, que és també el fracàs del relat Rajoy, podria tenir eficàcia suficient per encarrilar la superació de les tensions acumulades. Benvinguda l’evidència del tribunal de Schleswig-Hosltein si facilita a les parts (per no dir que les obliga) corregir el rumb i rebaixar la tensió.

  El sobiranisme, passats els moments d’eufòria procedents d’Alemanya, faria bé d’adaptarse pragmàticament a la nova situació que es crea amb la superació del relat Llarena. La utilització pragmàtica d’aquesta superació, que al meu parer no passaria per insistir en investidures immediates ara per ara impossibles o fàcilment enervables a curt o mitjà termini amb inhabilitacions per desobediència, ens reportaria a tots  més guanys que pèrdues en moments de tanta necessitat.