Rebel.lió?

  

 Causa una profundíssima pena en aquests moments haver de donar voltes entorn de la venjativa actitud del Ministeri Fiscal acusant del delicte de rebel.lió a tots els membres del Govern i de la mesa del Parlament. S’han comès massa disbarats per no preveure que el procés no podia acabar bé, que els seus objectius eren inassolibles, com els fets han demostrat, i que el comportament dels protagonistes promotors (Govern, grups parlamentaris, ANC, Òmnium) incorria sovint en la temeritat i en l’engany col.lectiu donant per fet el que era materialment, políticament, jurídicament, socialment, econòmicament, impossible d’obtenir, però al fracàs d’aquest moviment l’acompanya el fracàs de la intervenció del Govern del Pp que corona la falta absoluta de propostes polítiques per reconduir-lo amb la creació a posteriori d’un fictici escenari de rebel-lió en el que aboca la màxima duresa del Codi penal.

  La lectura atenta de la querella per rebel.lió contra el Govern i els membres de la mesa del Parlament em porta a tres conclusions:

  1.- La querella no s’hauria produït, pel que fa al delicte de rebel.lió, si el president hagués convocat eleccions i no s’hagués declarat la independència al Parlament (malgrat  la forma vergonyant amb què es va fer)

  Fiscalia ha esperat el moment final de la Dui per assestar el cop, tot i constatar que la declaració d’independència no tenia la més mínima repercussió social i que per part del mateix Govern i el Parlament de la Generalitat no es disposava de cap mitjà per fer-la efectiva; és més, havent constatat que la disposció última i definitiva de la Generalitat, amb l’aplicació suau del 155 i la convocatòria d’eleccions per al 21D, era de facto la de sotmetre’s al procés electoral, el que significava, es recongués o no, el retorn a la legalitat estatutària.

  El substrat sociopolític del que parteix la querella, obviant aquesta evidència, posa de relleu que ha estat confeccionada amb l’afany de traslladar al procés, de manera retroactiva, tot el pes de la llei penal, donant per suposat que la gravetat del moment de la declaració sintetitzava en un sol acte l’objectiu de la independència que s’havia perseguit amb mètodes violents. S’atorga a la declaració d’independència (de fet una declaració més virtual que real) la màxima transcendència penal com a acte de rebel.lió que la querella veu confirmat per la successió de manifestacions suposadament violentes que l’havien anat preparant. Ni les manifestacions eren violentes ni la Dui es pot concebre com un acte d’aixecament públic i amb violència.

  2.- La relació de fets de la querella (103 pàgines d’un total de 118) és una exposició detallada de l’evolució del procés a partir de la declaració de sobirania del 9 de novembre de 2015, puntejada amb al.lusions a les moblitzacions com suposadament demostratives del caràcter intimidatori i violent de tot el moviment, dirigit i controlat pels querellats.

  La coloració de tots els fets, declaracions individuals, acció parlamentària, nul.litats i  raonaments del TC, mobilitzacions (sobretot les produïdes el setembre i octubre de 2017), acció exterior, intervenció dels mitjans de comunicació, està tota ella orientada a justificar el color fort de la declaració final d’independència. Es pren cada part com la peça d’un tot revestida de la suficient transcendència penal d’una rebel.lió (sovint parla d’insurrecció) orquestrada amb mitjans violents.

  En aquest sentit fa pujar els colors a la cara la relació de fets de l’1-O (exposats minuciosament però també molt esbiaixadament en cada província) interpretant que la “consigna, repetida desde el Govern, los grupos parlamentarios independentistas y las entidades soberanistas, de la “resistencia pacífica” no era sino un eufemismo de lo que en realidad consistía en una incitación, difundida con publicidad y dirigida a los sectores independentistas de la población, para que se opusieran e hicieran frente a la actuación de los agentes de la autoridad a fin de que, en definitiva, no pudieran cumplir la orden judicial de impedir la celebración del referéndum”. El que va ser una actuació violenta de la policia (ordenada temeràriament des del Ministeri d’Interior) contra ciutadans pecífics, es transforma en una incitació a fer front als agents amb violència.

  La interpretació dels fets concrets de l’1-O dona la clau hermenèutica de tota la querella. Es dissimula la qüestió política de fons de tot el procés, amb l’immobilisme petri i la passivitat del Govern central, confrontada amb la temeritat governamental, parlamentària i legislativa de la Generalitat a partir de novembre de 2015, donant-li un revestiment de mobilització social violenta projectada i dirigida des del Govern i el Parlament, amb l’auxili de les associacions independentistes com a braç civil de la rebel.lió.

  3.- La qualificació jurídica de la querella coixeja ostensiblement a l’hora de considerar la concurrència de l’element indespensable del delicte de rebel.lió que exigeix l’article 472 del C.penal, l’alçament públic i amb violència.

  En tota la querella no hi ha, perquè no ha existit mai, un moment en el que es pugui concentrar un alçament públic i violent a través del qual es declari la independència de Catalunya. La Dui del Parlament va ser més aviat un moment tristoi, temorenc i amb mitjans més que precaris com van demostrar els fets immediatament posteriors. Com  que el moment de proclamació pública i violenta no existeix, la querella l’ha d’anar dibuixant, amb insuficiència manifesta, al llarg de 2015-2017, qualificant d’intimidacions aptes per a la manifestació de violència les successives mobilitzacions del procés, que sempre van ser pacífiques.

  La valoració del fiscal a l’hora de fonamentar la suposada concurrència de la violència pública en els fets descrits es pot veure en aquest raonament: “La concurrencia de violencia física puede no ser necesaria cuando el alzamiento por sus características y por el número indeterminado de personas implicadas, es de tal dimensión que tiene capacidad intimidatoria suficiente para disuadir de una posible actuación a las fuerzas del orden sabedoras de que cualquier oposición a los planes rebeldes, tornará el alzamiento en violento y belicoso. És a dir, es pren com un fet que la concentració d’un nombre indeterminat de persones es transformarà automàticament en un alçament violent enfrontat a les forces de l’ordre en situació d’intervenir. L’experiència de les mobilitzacions del procés no avala de cap manera aquesta suposició.

  El mateix fiscal, en un lapsus inconscient,  es descol.loca per un moment de l’artificial assimilació entre concentració de persones, intimidació i violència, quan en un brevíssim excursus afirma: ”no se buscaba simplemente contar con el apoyo de los ciudadanos para llevar a cabo su proyecto independentista dentro de la legalidad constitucional, lo cual no sería objeto de reproche alguno, sino de llamamientos directos o indirectos, a través de las entidades soberanistas, a la movilización popular o ciudadana como medio intimidatorio y violento para conseguir el fin secesionista”. Es a dir, admet que les mateixes concentracions de persones haurien estat aptes per avalar un projecte independentista dins de la legalitat, i llavors no harien tingut el caràcter intimidatori i violent que ara les hi atribueix pel simple fet que el projecte no era legal. Segons el fiscal, doncs, és només la nota de legalitat o il.legalitat del projecte la que confereix a les mobilitzacions la naturalesa intimidatòria o violenta. És, per tant, el caràcter polític il.legal del procés el fonament real de la querella.