Postveritats del procés




La República promesa
no era pas una mentida,
era un fet alternatiu
per transformar-nos la vida.

La Dui tan esperada
no era pas una proclama,
era una urna amb paperetes
per conservar-nos la flama.

La majoria social
no es comptava pas amb vots,
 donaven prou fe els escons
del ver mandat nacional.

La Dinamarca del Sud
no era pas una entelèquia,
era el disseny del futur
que tindrem de recompensa.

L’acollida dels Estats
no era pas una il.lusió
sinó l’obra d’en Romeva
que Europa no vol fer seva.

La fugida d’empresaris
no era pas per salvar empreses
sinó el pla d’uns mercenaris
per robar-nos béns i peles.

La divisió social
no és pas cosa del procés,
és la recança normal
que acompanya els botiflers.

La unilateralitat
no era pas un gran miratge
sinó el manà del viatge
per portar-nos fins a Ítaca.

Tot plegat no era un engany
sinó la prova cabdal
de com el bé s’afaiçona
contra les forces del mal.

El relat d’independència
s’hauria fet realitat
si l’Estat de violència
no ens hagués pres la innocència.

Amb Puigdemont a Brussel.les
la Catalunya demòcrata
mostra al món les clavegueres
de l’Espanya més despòtica.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat