Secularitzar l’independentisme

  

 Diu D. Innerarity que la política és fonamentalment un exercici d’aprenentatge de la decepció. Des d’aquest punt de vista es podria entendre que la decepció derivada de la impossibilitat d’implementar la República Catalana després de la proclamació sui generis del passat 27 d’octubre és la conseqüència normal de les dificultats i manca de preparació d’estructures suficients que una part de l’independentisme ha recongut a posteriori. La decepció s’avindria amb la constatació d’una situació de fet que de moment no es correspondria amb els objectius de l’acció política de l’independentisme, i com a tal decepció, equiparable amb qualsevol altre en el món de la rivalitat política i de confrontació de projectes sotmesos a l’electorat, podria gestionar-se a l’espera d’un moment millor, com passa amb qualsevol altra opció política.

  Però  de l’anàlisi de les característiques de l’independentisme  tal com l’ha configurat el procés durant els últims cinc anys (i des d’uns anys abans si es volen trobar les seves arrels) en resulta que estem més davant d’una religió que d’una opció política. I les decepcions derivades d’un fracàs religiós només es poden gestionar imposant la pròpia visió o secularitzant-la per trobar vies de compromís amb visions menys essencialistes.

  Tot va començar amb aquella imatge de Mas estenent els braços com un nou Moisès, senyalant el rumb cap a la terra promesa de la independència. La idea de rumb, i de rumb desconegut, va passar a fornar part des d’aquell moment de l’imaginari independentista. Tots els programes de l’independentisme  a partir de llavors s’han presentat com fulls de ruta, itineraris a seguir vers un objectiu difícil però d’una força d’atracció irresistible, reservat a l’acció tenaç i persistent dels qui s’apuntaven a la travessa. Les vares aixecades dels alcaldes en són un bon símbol.

  La llista de JuntsxSí a les eleccions de setembre de 2015 es va presentar de manera que els votants percebessin que estaven davant del vot de la seva vida, arribant al grau màxim de sublimació del mandat representatiu del vot per la via de la fe cega, de la confiança absoluta, no en una sèrie de persones concretes sinó en la voluntat inqüestionable que s’encarnava en la llista presa com un tot indivisible per fer realitat la independència en un termini de divuit mesos. La declaració de sobirania del 9 de novembre d’aquell mateix any apuntava en el mateix sentit. Ni un pas enrere, es deia, i el govern que finalment va sortir d’aquelles eleccions, presidit per Carles Puigdemont, es va anar blindant entorn d’un suposat mandat democràtic tingut per doctrina inqüestionable que  excusava, per la seva  imperativitat transcendent, haver de comptar vots i no escons, i que impel.lia a no fer res més que no fos seguir el camí cap a la independència. Fins a l’extrem que els qui en dubtaven, els que no estaven prou segurs d’haver de treballar exclusivament d’acord amb aquesta convicció profunda, havien de ser apartats.

  A més del seus líders aquest sentiment religiós ha tingut la seva litúrgia, les Diades i

les mobilitzacions constants, convenientment programades seguint un cicle d’actes rituals en els que el comptava era aconseguir aquella sociabilitat elemental postmoderna de què parla Z. Bauman, segons la qual en les multituds es comparteixen els sentiments, però abans de ser articulats i en comptes de definir-se. Compartir és el sentiment fonamental que no deixa lloc per discernir altres sentiments. La multitud viu de la semblança, de la indiferenciació, de la unicitat temporal arrabassadora, no dóna oportunitat ni a l’espai moral ni a la reflexió política per articular arguments contraris o complementaris. I el proselitisme havia de fer créixer aquesta base social a base de campanyes, no només per aconseguir més vots sinó fonamentalment per aconseguir més adeptes. L’ANC i Òmnium (que va renegar de la seva condició cultural) han estat els ordes d’aquesta religió aconsellant i dirigint el poble en cada acció ritual.

  La certesa d’una terra promesa a l’abast, i la convicció inalienable del dret a obtenir-la, va portar a escollir la unilateralitat com única i veritable via per fer efectiva la realitat del somni. Qui no ho entenia era un ingenu, o, molt pitjor, un botifler, un traïdor, un venut  a l’unionisme, un inconscient que no sabia llegir el moviment de la història a Catalunya. Era allò d’extra ecclesiam nulla salus però portat al camp de la fe independentista: fora de la independència no hi ha salvació. La independència com a camí de salvació i alhora d’exclusió de qualsevol altra alternativa. 

  El moviment comptava inclús amb el seu col.legi cardenalici, el  Consell de  Transició Nacional. No hi havia pròpiament acció política, només confiança en transitar cap al moment definitiu de Catalunya esquivant tots els obstacles de la millor manera possible. Érem un cas únic al món, i un exemple, perquè el món ens mirava. Teníem el relat de la història sagrada de l’independentisme més acabat, més pacífic i més immaculat, que mai ningú es podia haver imaginat. Això sí, anant sempre sols, confiant cegament que la resta del món es rendiria finalment a les nostres evidències.

   Els que anaven al davant feien veure que ho tenien tot lligat. Vaig sentir dir a un destacat representant d’aquesta religió, en un acte a Mataró de fa pocs mesos, que havíem de tenir plena confiança amb els parlamentaris del sí perquè ho tenien molt clar i no tirarien enrere, aquesta vegada era la definitiva. L’ocasió definitiva, en aquests termes, no era pròpia d’una oferta política, era més pròpia del camp de la il.luminació. Enfrontats a la repressió del Govern central, estem ara en la tessitura de viure el combat de les forces del bé contra les forces del mal.

  Si no dins els paràmetres d’un sentiment religiós temporal, almenys sí que em sembla que es podria dir que l’independentisme ha viscut en un estat d’encantament il.lusionat per un horitzó escatològic que es presentava com a molt proper i que ens havia de solucionar tots els  problemes.

  És veritat que l’independentisme ha pujat molts esglaons aquests últims anys, però també ho és que mai com ara no s’havia viscut aquest sentiment amb un grau tan alt d’encantament. Ara toca fer front al fracàs d’aquest missatge religiós i al desencantament que se’n deriva. És dur desencantar-se i sortir d’un món sofisticat, construït durant anys com un ideal ineludible, per tornar al món secular de les opcions ordinàries i els compromisos imperfectes.

  Per començar, a alguns dirigents independentistes se’ls ha escapat de dir que el termini per la independència potser era massa curt, que el de quinze anys seria més raonable, i que probablement s’haurà d’arribar a acords que no seran fàcils d’entendre per tothom.  No està malament la correcció per  anar aterrant al món secular, i encara més si també es posa fi a la via sacralitzada, priviligiada, de la unilateralitat, diguin el que diguin els companys de religió més radicalitzats, els fraticelli de la Cup que de fet són fundadors d’una altra església.

  De tota manera, la prova de foc de la secularització de l’independentisme religiós, encantat, que ha forjat el procés, serà la de verificar, en la legislatura immediata o en una altra de propera, la capacitat d’entrar en contacte per governar amb altres opcions no independentistes sense patir la sensació de contaminar-se i sense renunciar a les arrels. En definitiva, posar a prova l’horitzó més o menys llunyà de la independència amb la urgència dels problemes socials més immediats, saber combinar la seva visió amb altres visions sense entendre-les com essencialment incompatibles. Per no reduir la bilateralitat, o la plurilateralitat, al discurs fonamentalista, religiós, de sempre, segons el qual no hi ha més futur per a Catalunya que no sigui el de la independència. 

  La prova no es superarà fins que el pòsit d’encanteri religiós que ha deixat el procés no es secularitzi obrint-se a altre visions. Deia Richard Rorty, el filòsof del pensament pragmàtic i la ironia política, que és molt difícil sentir-se encantat amb una visió del món i ser tolerant amb les altres. A tots, militants i no militants d’aquest religió, ens convindria un bany de tolerància.