quadern d'en Cinto Amat

El saberut G. Steiner avança sense complexos, i amb una enorme capacitat de suggestió, per entre els meandres de la força eròtica com a creadora de llenguatge en el seu assaig sobre “Les llengües d’Eros”. "Durant la pràctica sexual, el subcosncient s’obre camí en totes les fibres de l’impuls nerviós i la sensibilitat. La imaginació es fa carn; segons l'expressió consumada de Shakespeare, es corporitza. Al seu torn, la carn imagina i crida. Si en algun cas es pot parlar d’encarnació, és aquí. La concordança etimològica és fictícia, però semen i semàntic estan relacionats en la mesura que fan referència a una ejaculació corporal i lingüística”. Partint d’aquesta capacitat semàntica del sexe i de l’eros G. Steiner , que s’atribueix el privilegi de poder parlar i fer l’amor en quatre llengües, repassa amb agudes pinzellades el substrat creatiu de les diferentes parles expressant-se dins la caixa de ressonància de l’erotisme. De l’italià, subratlla el timbre sensual de la seva ...

En aquests temps líquids que ens ha tocat viure, caracteritzats per la poca consistència argumentativa amb què podem enfrontar les opinions que exigeixen els fets per la rapidesa amb què es produeixen, tendim inevitablement a la simplificació, al blanc o al negre, al sí o al no, sense matisos, sense destriar la gamma de grisos, o de colors vius contrastats, amb què sempre es presenten les coses. Fa molts anys em va impactar una màxima que vaig llegir en algun lloc, i que em sembla que recollia Noam Chomsky en algun llibre seu, la simplificació és la barbàrie del pensament, la complexitat és la civilització de les idees, i em vaig adonar que parlava de complexitat i no de complicació , és a dir, d’atenció a la interrelació d’aspectes diferents, i fins contradictoris, que es van teixint en la formulació d’idees per construir progressivament un pensament civilitzat. En aquest teixit de tant en tant s’escorren els punts i l’obra d’art es degrada en simplificació i barbàrie. Amb el...

Juan Gris: Finestra oberta Enyoraré la llum verdosa del rellotge, la teranyina dels ulls al mirall del matí, el got de cafè amb llet i aquesta ràdio insomne que escup arran de mar el que no vull sentir. Un dia em faltaran els nervis d’abans d’hora, l’escampall de papers i els mails que no he llegit, el clic de la cartera, el client i la prova, les claus tancant la porta quan s'hagi fet de nit. Un dia em mirarà l’escaire de la taula demanant-me el dibuix i el preu del darrer llibre, m’esperarà al final d’un full l’última línia per dir-me que li falta només una paraula, la que es va perdre entre els rebrecs dels dietaris i jo no vaig saber trobar en cap diccionari. C. A.

Brueghel: "La Torre de Babel" I si la nostra relació maldestra amb les coses, les persones i els fets que enfrontem estigués en el fons afectada per un condicionant primigeni que, sense eliminar les categories morals de la història i l’exigència de responsabilitat, ens aboqués inevitablement al fracàs com estat natural de la nostra condició, de manera que tota temptativa de millora és alhora una evocació del paradís definitivament perdut i irrecuperable ? No és això el que fa que tots els ideals que s’han donat en la història hagin fracassat, i que en totes les obres, tant en les reeixides com en les imperfectes o directament immorals, sobresurti un sentiment de culpa que entertolliga més que no pas desembolica la troca de la història humana? No cal ser, però, totalment pessimistes, perquè l’assumpció realista d’aquesta condició radical també ens ajuda a viure. Aquesta és la conclusió a la que arriba un pensador brillant i profund com George Steiner , estudiós reconegut ...

Sortosament, sóc dels que m’he lliurat dels efectes negatius de la nevada d’aquesta setmana. No m’he trobat bloquejat a la carretera, ni m’he quedat sense llum ni aigua, ni he sofert cap caiguda pel carrer, ni m’he vist obligat a quedar-me a casa, ni m’han faltat queviures, ni m’ha fallat el telèfon ni l’ordinador… De manera que totes les conseqüències negatives les he visualitzat en altres situacions que no eren les meves, i a través dels media , la ràdio, la tv, els diaris, internet. Els media una altra vegada, ineludiblement, com a portadors de totes les veus de Cassandra i de totes les queixes, totalment justificades moltes d’elles i un punt exagerades unes quantes. Com altres vegades, quan s’erigeixen en centre inevitable de comentaris, més que d’informació, de referència absoluta del que està passant perquè no disposem de cap altre mitjà que ens hi apropi amb immediatesa, els media em provoquen una reacció d’atracció i de repulsió al mateix temps; per un cantó, m’ajuden a fer-...

Aquesta hora del matí miro cap al cantó de llevant per entre les arcades de la plaça del monestir i m’enlluerna la claror del sol ixent que a poc a poc s’imposa per sobre el llit de boira que oneja allà baix, com un mar rivetejat per una sanefa de colors grocs, vermellosos, blaus, grisos i liles, i sento que el miracle del dia que comença s’emporta bona part del neguit acumulat durant els dies de la setmana passada, la concentració en un treball feixuc, dominat per moltes hores de preocupació professional i humana. Contemplo com es van perdent les últimes guspires de la fornal que veig consumir-se al fons, i em retrobo feliçment recuperat, sa i estalvi, alliberat de l’obsessió per treure l’entrellat dels fets que m’han ocupat i que sé que de totes maneres em superen. Entro al monestir i escolto les primeres paraules de la pregària de Laudes , de lloança, que entonen els monjos, Sigueu amb nosaltres, Déu nostre, i m’envaeix un profund sentiment de tranquil-litat en pensar que hi ha alg...

La professora de música Claudia Vergara plora sobre el seu piano entre les runes de casa seva a Constitución (Xile) ¿Quants sons té la dissort sentida des de dins, el cor de la desgràcia polsant sobre els estralls les notes estrafetes d’un cant emmalaltit que plana sobre els camps com un tèrbol mirall? ¿Quants noms de l’infortuni s’apleguen pels camins, quins tons tenen les veus de l’eco amenaçant, dels sorolls de la terra badant-se com un fruit, del brunziment de l’ona amb nervi desbocat? Plora amb tu la música esvaïda entre la runa i busca en els teus dits una altra melodia, nous acords contra els sons de la por rediviva que tesin altre cop les tecles una a una per refer la difícil i fràgil harmonia entre el pols de la terra i el batec de la vida. C.A.

El dia que l’alcalde de la meva ciutat ha hagut d’anar a declarar al jutjat per una querella covada amb mala traça, en la que s’acumulen uns quants despropòsits contra l’interès públic de part d’aquells que acostumen a presentar-se com a hipercrítics i hiperdemocràtics, i que en el fons demostren una singular manera d’autoapropiar-se l’acció política en benefici de grups minoritaris orientats, potser sense ells saber-ho conscientment, per un activisme que no és més que una forma antidemocràtica i individualista de consumir la política, que no dubta a recórrer a forçades interpretacions de la llei quan els interessa, seria convenient reflexionar sobre el que Z. Bauman denomina les baixes col.laterals del consumisme , entre les quals, i com a més important, apareix el desallotjament de la responsabilitat davant allò que és col.lectiu per l’interès de grups de pressió. O és que no s’adonen determinades plataformes que actuen com a grups de pressió en contra de l’interès de la majori...

Durant molt de temps, dins el petit clos d’estudiant van ressonar els teus mots llegits pausadament, petjades de caminant dreçant-se sobre el mur, sobre el silenci. Resseguia amb la veu la música encalmada dels teus versos, i no sabia encara que aquells palaus de llum bastits sobre paraules eren també la meva estança, la meva barca, la meva tarda. Avui, al cap dels anys, veig els murs blancs del teu cementiri i em pregunto com t'ho vas fer per convertir aquests arenys en la teva Sinera. I busco la resposta, que només tu coneixes, en la llisor de la làpida rere la qual reposes amb els teus morts i els teus déus esquerps, enllà de les mirades, dins el clar silenci. Les mans dels teus arbres escampen encara els mots perdurables, al llarg del mirador, sobre la mar en calma. C.A

L'expresident Aznar va respondre ahir amb aquest gest a un grup d'estudiants de la universitat d'Oviedo que l'increpaven Penjat a les falanges del teu dit, que aixeques arrogant contra els insults, giravolta el menyspreu que portes dins com un vell torniquet dels anys temuts. Molts no podrien viure sense mi , has dit, embutllofat de fals orgull, mostrant des de la punta d'aquest dit l'altivesa insolent que t'ha perdut. Però ens has posat a punt amb aquest gest, a punt per netejar el teu dit obscè rentant-lo de l'engrut de l'estultícia, per cloure el temps del teu poder indigest fent-lo córrer aigües avall, tot sencer, traient-nos la fortor de la impudícia. C.A.

La saga dels Maragall té molta empenta i poc tacte, al Pascual i al guirigall segueix l’Ernest que aixeca acta del que en diu un artefacte que cau de cap per avall, d’aquells que et maten a l’acte i et deixen sense plomall. L’ artefacte té tres cares: una que es mira el melic, una que veu coses rares i la que s’ha esporuguit. A l’Ernest li ha vingut por, la por dels mestres d’escola que no ho poden fer millor però que ningú no els consola. I a la por del Maragall s’afegeix la del Castells que ens vol treure l’espantall fent repicar els cascavells, i perquè no es vessi el got, que a molts ens esquitxaria, s’arrenca tan fort com pot amb un només faltaria. Entre el Castells i l’Ernest Montilla ja està que trina, pica l’ullet i es fa el llest i sempre alguna en barrina: si ells tiren per bulerías ell se’n va... de vegueries !, si ells són d’estirp catalana ell... d’esquerra republicana ! Mentrestant a Mataró, país de les farineres, de querelles i xerreres, s’obra una gran conversió: el...

Per què ens disfressem, o per què ens posem màscares ? Només perquè volem passar desapercebuts, ens volem amagar, volem dissimular ? O més aviat perquè ens volem mostrar tal com som però sense que els altres ens identifiquin ? Sempre m’ha intrigat l’etimologia de la paraula “persona”, del grec prosopon , que significa alhora persona i màscara , que remet a la profunditat de l’individu i a la seva semblança, al que és i al que amaga, a l’aparença i a la realitat, a la dialèctica del que mostra i del que roman inaccessible per a ell mateix i per als altres. Tampoc a través de la paraula associada al pensament, com a forma més previlegiada de veure’ns i donar-nos a conèixer, podem desfer la contradicció entre el que pensem que som i el que mostrem de cara als altres i de cara a nosaltres mateixos. Diu el fiolòsof Boris Groys que el pensament és per definició una figura de la sospita de la no-coincidència entre l’interior i l’exterior, i que la llengua desvela el pensament tant com l’ocu...

E. Hooper: Matí a ciutat A quantes identitats que busquen actualitzar-se constantment es pot aplicar aquesta conclusió? : " Us avorrireu de la feina, dels cònjuges, dels amants o les amants, de la vista que ofereix la vostra finestra, dels mobles o el paper de la vostra habitació, dels vostres pensaments, de vosaltres mateixos. Per tant, intentareu trobar maneres d'evadir-vos. A banda de servir-vos dels fòtils gratificants que he esmentat abans, podeu dedicar-vos a canviar de feina, de residència, de companyia, de país, de clima, podeu dedicar-vos a la promiscuïtat, a l'alcohol, a viatjar, a les lliçons de cuina, a les drogues, a la psicoanàlisi. De fet, podeu ajuntar totes aquestes coses, i pot ser que funcioni una estona. Fins que arribi el dia, és clar, que us despertareu a la vostra habitació envoltats d'una nova família i un paper de paret diferent, en un país i un clima diferents, amb una pila de factures de la vostra agència de viatges i del psiquiatre, pe...

He vist la mar gronxar-se davant del meu carrer amb peus de seda blava i mans de plataner. El vent li fa les trenes amb remolins d’escates, li besa les orelles quan vola cap enlaire. Als arbres de la vora els guanya la frisor, voldrien ser la la corda i els pals del gronxador. Voldrien fer-la seva amb el batec de l’aire, gronxar-la sense treva amb dolç braceig dansaire. Entre les roques i els cels, com tu, mar, jo bé voldria fondre terra i llunyania, ser mirall sota els estels, fer infinit el meu redol per omplir tot el meu poble d’oreig nou i vela noble, de llum blava tot al volt. La mar dubta i s’encanta, no sap si perdre’s lluny, seguint el traç de l’alba, o anar riera amunt. Pels vells camins de l’aigua no sap si fer-se sorra o anar-se’n amb la barca que des de dins la gronxa. Enyora les muntanyes al fons del gran mirall però porta a les entranyes l’encís del blanc corall. Els pins li donen ombra quedant-se prop la riba però sent la veu pregona que a l’horitzó la crida. Entre les r...

Reagrupament.cat ja sembla que s'ha acabat. Quatre mesos que han passat (com si diguéssim mig part) i el globus s'ha desinflat. El seu "presi" Carretero ens vol fer ballar un bolero: "Ara me'n vaig i ara torno, ara us deixo però us adoro, aquí caic i aquí m'aixeco, ara fujo i dimiteixo però després me'n penedeixo, ara dono un cop de porta i us encomano al Laporta". Un bolero que s'empesca (com si diguéssim mig yenka ) quan es veu que perd trempera: pas endavant, pas enrere, pas a dreta i pas a esquerra, pas de l'ídol que no engresca, que ja no caça ni pesca. Dispersament.cat: una flor que s'ha pansit quan encara no ha florit, un grup que s'ha dispersat abans d'haver-se agrupat, una rauxa catalana que abans de néixer es desgrana, un desig impenitent que vol ser independent i es desfà amb el cofoisme, l'afany de protagonisme dels que canvien escons per un grapat d'emocions. C.A.

Es parla molt de la necessitat de buscar fórmules noves de fer política, però de moment el que priva és l’adaptació escandalosa de la política a les normes que imposa la societat de consum. És la vida de consum la que marca la pauta a la política, de manera que aquesta, parafrasejant Z. Bauman ( “Vida de consum”, Viena Edicions ), es converteix cada vegada més en política de consum destinada als consumidors que som els electors. Ho veiem de forma successiva en el tractament dels mitjans de comunicació, i en el posicionament dels partits polítics, respecte de fets com l’incendi d’Horta de Sant Joan, l’empadronament dels immigrants irregulars a Vic i el magatzem de residus radioactius d’Ascó . I ho continuarem veient en altres fets que substituiran aquests i tindran invariablement les mateixes notes distintives: recerca i compra de marca partidista, anunci públic de la seva possessió, que es considera plena quan esdevé coneixement públic a través dels mitjans , i consolidació i assump...

L’alcalde de Vic diu que el problema és que es permeti empadronar a persones que en teoria no haurien d’estar aquí, ja que la llei,segons creu, obliga a expulsar els immigrants que entren sense els papers en regla. En altres paraules: si segons la llei no haurien d’haver arribat, que se’ls ignori. Estan aquí, però com si no hi fossin, i que se'ls expulsi immediatament. L’alcalde de Vic apel.la a la llei per defensar una situació ideal que va molt més enllà del que diu la llei: si aquests immigrants no havien d’haver entrat, que se’ls faci fora; si cal, aprofitant la seva intenció de registrar-se al padró; mentre que la llei (tot i el seu enduriment amb la darrera reforma), més realista, preveu que si han arribat, de la manera que sigui, tenen els drets elementals que es deriven de la seva presència (estança), i fins el dret a arrelar-hi i a passar, al cap d’un temps, de la simple estança a la residència temporal o definitiva. La realitat, tossuda, contra l’ideal, i contra l’interè...

Són ales abatudes els teus braços somorts, i l’aire s’estremeix amb l’hàlit del teu cos traçant sobre la mort la corba de la mort, l’arcada de l’esglai tancant-se en el puny clos. Cossos amuntegats contemplen el teu vol, són restes de colors, de vida i desconhort, filagarses de mans, de sang i de condol que esperen que els teus peus remuntin la dissort. No et vull veure caient sobre el tou de l’estiba sinó veure’t desfent la corba del destí, suspès al blau del cel que et pren i que t’agita com una teia encesa, roent, àngel d’Haití, com un dard projectat al cor de la misèria, ferint-la mortalment, sense por ni clemència. C.A.

Sí que hi ha en aquest segon volum de memòries un esforç considerable per donar a conèixer la seva dedicació infatigable al país, des de la seva persona, íntegrament, i des del seu partit, Convergència. Ara que des de Convergència es parla tant de la Casa Comuna (o ja no?), convindria rellegir les pàgines dedicades a què ha de ser Convergència , a les relacions amb Unió, al pacte difícil amb el PSC o Esquerra i a l’oscil.lació del punt de gravetat entre Madrid o Catalunya. Si el president Pujol s’ha dedicat totalment a la construcció de Catalunya, i si a Convergència hi veu plenament cristal-litzada aquesta obra de construcció, no és gens difícil caure en la temptació de creure que fora de Convergència no hi pot haver preocupació per Catalunya. Des d’aquest punt de vista, es pot entendre que les memòries van destinades, sobretot, als seus votants, i que per això les reiterades insinuacions (sovint també sense contingut) als socialistes consisteixen en lamentar la seva obstinada...

Després de disfutar amb el cara a cara i l’espontaneïtat del president, al lector que sóc jo li queden ganes de saber més coses, i amb més detall, relacionades amb el fons de l’acció política en els moments més decisius, o en els moments que considero que qui escriu les memòries ha de valorar com més determinants o decisius. I em dóna la impressió que el president es deixa moltes coses al tinter, perquè no vol remoure segons què, perquè no li sembla necessari o perquè no ha tingut temps d’anar més al fons de la seva exposició i no vol comprometre’s, ni vol comprometre ningú més, amb el detall de segons quins comportaments i opinions. Val a dir que no defuig cap dels temes més rellevants, els fets del 23 F, per expemple, o la decisió de Miquel Roca de deixar la secretaria de Convergència , o la seva intervenció decidida a favor de l’organització dels Jocs Olímpics. Però en tots aquests temes queda sempre un regust de poc, una sensació d’haver passat com per sobre les brases d’algunes ...