El Tribunal Europeu de Drets Humans continua decidint

 

 

 Després de les Sentències del TEDH contra els recursos interposats per alguns dels protagonistes del procés, de 27 de febrer de 2025 i maig de 2019, es produeix ara una tercera resolució del mateix Tribunal no donant lloc als recursos de Junqueras, Turull i Sánchez que van denunciar la vulneració  dels seus drets de representació política per l’empresonament preventiu dictat durant el judici.

   Els arguments d’aquesta última sentència, per unanimitat, es troben ben resumits aquí, però sobretot cal llegir el text íntegre de la resolució feta pública pel mateix tribunal per adonar-se de la contundència dels mateixos que parteixen d’una anàlisi molt acurada dels fets del procés des dels seus inicis, el 2012.

  Tanta contundència i tanta unanimitat m’han sorprès. En els arguments dels recurrents (que es poden llegir aquí també resumits) hi havia prou fets i prou motivació jurídica per donar lloc, almenys en part, a algun dels recursos, o si més no a algun vot particular favorable. Em permeto la indiscreció de remetre’m al que pensava jo mateix el 17 d’octubre de 2017 contra la primera resolució de presó preventiva de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, així com contra la interlocutòria de Llarena denegant la llibertat de l’exconseller Joaquim Forn el 2 de febrer de 2018. Considerava que la reacció als fets del procés del Govern Rajoy, utilitzant la repressió judicial, contribuïa a agreujar els efectes socials conseqüència de la seva passivitat política. En les successives resolucions denegant la llibertat provisional, tant de l’instructor com de la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, radicava el nucli del gravíssim problema que s’havia originat amb el desmesurat enjudiciament penal del procés, no només per als investigats personalment sinó també per al futur de les relacions Catalunya-Espanya.

   Basant-se en les previsions de la Constitució espanyola, el TEDH considera que no s’ha produït cap lesió dels drets de representació dels recurrents que atempti contra el Conveni Europeu de Drets Humans. Jurídicament ja no es pot anar més enllà. No té cap sentit que Turull repeteixi que ho tornarien a fer. Com tampoc ja no té gaire sentit continuar furgant en les ferides judicials del procés, si no és per concloure que els indults, primer, i l’amnistia després, eren necessaris per mirar de recuperar la convivència social i el sentit de la responsabilitat política. Tots estem cansats d’aquests fets i de les seves conseqüències. No sé si podríem compartir aquell cansament capaç de mirar i reconciliar, del que parla Byung-Chul, diferent del cansament en soledat “sense parla, sense mirada, que separa”. Aquest cansament “fonamental i profund” allibera dels lligams de la identitat, “obre un “entre” que és un espai d’amistat com in-diferència on res ni ningú domina ni té preponderància sobre els altres”. “Es tracta, diu Byung-Chul, d’un cansament que dona confiança en el món, mentre que el cansament del Jo en tant que cansament a soles és un cansament sense món, que aniquila el món “.