Poemes a quatre mans (23) : Esperança - Si vingués el fracàs





Esperança

 

Velles i noves banderes

flamegen en els balcons.

No hi són les nostre senyeres

i no hi haurà prou presons.

 

Ens resta la tramuntana

i les ones de la mar,

amb la dignitat humana

que no podran doblegar.

 

La terra esquerpa i florida

és del poble català

i la llengua és força i vida

per avui i per demà.

 

Tots som fills de les muntanyes

i en el poble i la ciutat

ens remouen les entranyes

vells anhels de llibertat.

 

Una nova renaixença

tard o d’hora sorgirà.

Si n’escapcen la creixença

més ufana brotarà.

 

B.A. (“Arrels” 1939)

 

 

Si vingués el fracàs

 

“La nostra nit, orella

parada de l'esglai,

escolta com s’atansen,

per l’ampla pell de brau,

rialles sense llavis,

mal somni cavalcat”

 

(Salvador Espriu, “La pell de brau”)


 Si vingués el fracàs

després de la tempesta,

si cedissin els ulls

al dolor de l’espera

sense arribar a sentir

que ja la nit s’acaba

i que l’home esdevé

més lliure i més feliç,

fins i tot a Sepharad,

si s'esvanís el somni

dels nostres ulls oberts

sense poder gaudir

de la diversitat

dels homes i les parles,

ens perdríem per sempre

en la mateixa nit

i seríem estranys

en un lloc sense noms.

C.A.  (2012)

   Pots escoltar els poemes :

 


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Israel, Palestina i el coratge de David Grossman

Imatge
    L’escriptor David Grossma encapçala de fa anys una llista de més de seixanta personalitats, escriptors, acadèmics, líders del pensament i activistes progressistes assentats a Israel i compromesos amb la pau, la igualtat, la justícia i els drets humans. D’aquesta llista foren especialment rellevants els noms d’Amos Oz   i   A.B. Yehoshua , morts respectivament el 2018 i el 2022 , els quals  juntament amb Grossman van formar una mena de tríada de referència en els cercles de debat i diàleg sobre la convivència i la pau. A finals dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta, Grossman, Oz i Yehoshua es van convertir en el que a la premsa internacional sovint s’anomenava “la consciència liberal d’Israel”. Van col·laborar en fòrums, articles conjunts i trobades públiques, defensant la necessitat urgent d’un acord polític amb els palestins basat en els dos Estats. Eren veus literàries i intel·lectuals de gran prestigi que influïen en el debat públic israel...
Més informació

Memòria familiar involuntària

Imatge
      Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària . Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922.   En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie   tots els matins del diumenge : “ ... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, d...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació