Poemes a quatre mans (21) : Viure - Temps de tardor

 



Viure

 

Els fantasmes recordem,

els portem a la memòria

i encara que els rebutgem

són part de la nostra història.

 

És el cos que s’ha envellit

mes l’ànima sempre és jove,

immortal com l’infinit

i l’afany de vida nova.

 

Malgrat la por de sofrir

mai del tot volem morir

i resistim l’agonia.

Retenim cada moment

que ens dugui un alleujament

i una espurna d’alegria.

 

B.A.

(“De la font als estels” 1986)

  

 

Temps de tardor

 

La tardor transparenta de nou absència i vida

com una mà que es tanca per tot seguit obrir-se

colgant noves llavors als solcs de les antigues,

allà on el buit nodreix la planta pressentida.

 

La llum de la tardor ens enfondeix el viure

tot enllaçant les rels creixent al meu veral

amb l’única claror que uneix sembra i collita

en terra amorosida per la saó dels anys.

 

Octubre va teixint els vincles d’aquest temps,

l’estímul del record i el goig de sentir encara

com el buit de l’absència i el deler del present

són força i quietud, set i aigua que la calma,

doncs hi ha un temps per collir després d’haver plantat

i haver rebut l’escalf de moltes altres mans.

 

C.A.

(2024)

Pots escoltar els poemes :

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Israel, Palestina i el coratge de David Grossman

Imatge
    L’escriptor David Grossma encapçala de fa anys una llista de més de seixanta personalitats, escriptors, acadèmics, líders del pensament i activistes progressistes assentats a Israel i compromesos amb la pau, la igualtat, la justícia i els drets humans. D’aquesta llista foren especialment rellevants els noms d’Amos Oz   i   A.B. Yehoshua , morts respectivament el 2018 i el 2022 , els quals  juntament amb Grossman van formar una mena de tríada de referència en els cercles de debat i diàleg sobre la convivència i la pau. A finals dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta, Grossman, Oz i Yehoshua es van convertir en el que a la premsa internacional sovint s’anomenava “la consciència liberal d’Israel”. Van col·laborar en fòrums, articles conjunts i trobades públiques, defensant la necessitat urgent d’un acord polític amb els palestins basat en els dos Estats. Eren veus literàries i intel·lectuals de gran prestigi que influïen en el debat públic israel...
Més informació

Memòria familiar involuntària

Imatge
      Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària . Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922.   En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie   tots els matins del diumenge : “ ... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, d...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació