30 anys de l’assassinat d’Isaak Rabin

 

 Avui fa trenta anys, el vespre del 4 de novembre de 1995, al final d’una concentració a Tel Aviv convocada pel partits d’esquerres i el moviment  Shalom Ahshav  (“Pau ara”), sota el lema “Per la pau, contra la violència”, Isaak Rabin fou abatut a trets per Yigal Amir, un activista fonamentalista de la colonització il·legal a Cisjordània que poc després va manifestar que havia obrat per mandat diví, amb el propòsit d’eliminar “un traïdor al poble jueu”. En aquella concentració de més de 100.000 persones Rabin havia proclamat : “He estat soldat durant 27 anys. He fet la guerra mentre no hi havia possibilitats de pau. Crec que ara hi ha una oportunitat per a la pau i hem d’aprofitar-la”. El llavors ministre d’assumptes exteriors, Shimon Peres, que l’acompanyava, va dir que en aquella concentració “Rabin era el més feliç dels homes perquè era el dia més bonic de la seva vida”.

   Aquella oportunitat de pau de què parlava Rabin eren els acords del procés d’Oslo de 1993, progressivament boicotejats pel foc creuat dels fonamentalistes palestins i l’extrema dreta israeliana. Amb l’assassinat de Rabin el procés de pau començava a descarrilar. Tot i que Shimon Peres va assumir provisionalment les funcions de primer ministre amb el propòsit de continuar l’obra del seu “germà gran”, en les eleccions de maig de 1996 es va confirmar definitivament la impossibilitat de  continuar- la amb el govern del Likud sota la presidència de Netanyahu, centrat en el missatge de “pau amb seguretat”.

  En síntesi breu, els Acords d’Oslo de 1993 van ser un conjunt d’acords signats entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) amb l’objectiu d’establir un marc per a la pau i l’autogovern palestí. Israel reconeixia l’OAP com a representant legítim del poble palestí, i l’OAP reconeixia el dret d’Israel a existir en pau i seguretat. Es preveia la creació d’una Autoritat Nacional Palestina (ANP) que exercís un autogovern limitat a parts de Gaza i Cisjordània. Els temes més complexos —Jerusalem, els refugiats, els assentaments, les fronteres i la seguretat— quedaven ajornats per a una fase posterior. L’acord va ser signat a Washington el 13 de setembre de 1993 sota el patrocini dels Estats Units, amb una imatge simbòlica de la encaixada de mans entre Yitzhak Rabin i Yasser Arafat.

 Tot aquest procés ens l’explicà detalladament Joan B. Culla en el seu estudi “Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina” (2004), actualitzat vint anys després pel  mateix Culla i l’historiador Adrià Fortet (amb el títol en la versió  castellana de “Israel, la tierra más disputada”, 2024). Es pot llegir una entrevista a aquest últim, de juliol de 2024, a la revista Flama, aclaridora dels motius de l’actualització de l’obra i dels moments crítics després de la crisi d’octubre de 2023 amb els atemptats de Hamàs.

   A l’Epíleg del seu primer llibre (“Sense sortida”?) Joan B. Culla esbossava algunes reflexions sobre el futur d’Israel i del conflicte amb Palestina. En una d´elles parava especial atenció al pla de mesures especials preparat per Sharon des de desembre de 2003 com alternativa al fracàs del full de ruta que havien iniciat els acords d’Oslo. La part central de les mesures consistia en la “desconnexió” de Palestina, replegar l’exèrcit juntament amb desenes de milers de colons de Cisjordània que s’haurien d’atrinxerar rere una “tanca de seguretat”,  i liquidar les  23 implantacions hebrees a la franja de Gaza retirant d’aquell territori tots els soldats i desmantellant un bon nombre d’assentaments aïllats i vulnerables. Tot això amb la intenció de bastir un mur d’aïllament total, físic, social, polític, cultural, econòmic i moral, entre Israel i els territoris palestins.

   Contra l’ideal de desconnexió impulsat per Sharon per fer front a les acusacions d’immobilisme de què era objecte, recorda Culla que Shimon Peres reaccionà amb aquestes paraules que sembla que continguin la descripció exacta del que passaria dues dècades després: “No existeix la pau unilateral. La pau només pot ser bilateral. No existeix la pau imposada, sinó només una pau consentida. No hi ha cap muralla segura. Només les fronteres acceptades són segures. Puix que l’unilateralisme, la imposició i la tanca són la continuació disfressada de la guerra. És un fet: no hi ha cap substitutiu del diàleg i del compromís”. Avui aquesta pau imposada, després de la devastació de Gaza, s’ha fet realitat  amb els vint punts de l’acord pres per la iniciativa unilateral  de Trump.

   Hem passat, doncs, dels acords d’Oslo a la imposició dels acords de Trump, transitant per un aprofundiment progressiu dels conflictes entre Israel i Palestina que porta al camí sense sortida que augurava J. B. Culla l’estiu de 2004, amb menyspreu total del projecte de pau i de reconeixement recíproc que podien haver fet realitat els acords d’Oslo.   

  El 2005, després de la mort de Yasser Arafat el 2004, el govern israelià d’Ariel Sharon executà la “retirada unilateral” de la Franja de Gaza, desmantellant assentaments israelians i retirant tropes. Malgrat això, Israel mantingué el control de l’espai aeri, marítim i fronterer. Van ser funestes les conseqüències del pla de desconnexió. La retirada va dividir profundament la societat israeliana. Els colons evacuats van patir desarrelament i molts van trigar anys a reubicar-se. A Gaza la sortida d’Israel va ser vista per molts palestins com una victòria de la resistència. Això va reforçar Hamàs davant de Fatah, generant un canvi en el poder polític palestí.

   D’altra banda, després de la retirada, Hamàs va guanyar les eleccions legislatives palestines del 2006 i el control de Gaza el 2007, després d’enfrontaments armats amb Fatah. La divisió entre Cisjordània (controlada per Fatah) i Gaza (controlada per Hamàs) es va consolidar, debilitant la representació palestina unitària. Israel va adoptar una política de “gestió del conflicte”, preferint accions militars puntuals i bloquejos a noves negociacions de pau. A més de l’alt cost econòmic de l’evacuació, la retirada no va portar cap desenvolupament positiu a Gaza, tot el contrari. El bloqueig imposat per Israel i Egipte des del 2007 va limitar l’entrada i sortida de béns i persones, provocant una crisi econòmica crònica. La Franja de Gaza va esdevenir altament dependent de l’ajuda internacional i de l’economia informal (túnels de contraban, ajudes humanitàries, etc.).

   A l’escissió palestina i al bloqueig de Gaza succeïren les grans ofensives militars entre Israel i Hamàs dels anys 2008-2014 i l’ampliació dels assentaments a Cisjordània, amb el conseqüent estancament de qualsevol possibilitat de negociació. L’aprovació per la Knesset el 19 de juliol de 20018 de la Llei de Nacionalitat, com a Llei Fonamental, declara que l’Estat d’Israel és la pàtria nacional del poble jueu, i per tant només el poble jueu té el dret a l’autodeterminació nacional dins d’Israel. L’hebreu passa a ser l’única llengua oficial i l’àrab perd l’estatus d’idioma oficial. Considera que l’Estat veu com a valor nacional el foment de l’establiment jueu en tot el territori. Moltes veus, especialment de la minoria àrab israeliana (uns 20 % de la població), van denunciar que la llei discrimina i menysprea la igualtat dels ciutadans no jueus. En contra d’aquesta llei, l’escriptor jueu i activista laic resident a Israel, David Grossman (company d’Amos Oz i A.B.Yehoshua en el moviment Shalom Ahshav - Peace now- , un dels grups convocants de la concentració de Tel Aviv en la que va ser abatut Rabin) denuncià que significava una ferida oberta definitiva en les relacions entre l’estat i les minories àrabs perquè no hi podia haver civilització sense igualtat.

   Amb els Acords d’Abraham” del 2020 Israel normalitzà relacions amb diversos països àrabs (Emirats Àrabs Units, Bahrain, Sudan, Marroc), sense avenços en el conflicte palestí. La radicalització final del conflicte, amb l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, va provocar que Israel llancés la seva ofensiva més gran sobre Gaza des de 1948, amb l’objectiu declarat de “destruir completament Hamàs”. Afany destructor que ha causat la devastació genocida de Gaza. Destruir Hamàs com a organització no equival a extingir Hamàs com a idea o moviment. Hamàs no és només una força militar, terrorista. És també un moviment polític, religiós i social. Tot i no compartir la seva ideologia islamista, molts palestins l’han percebut com un símbol de resistència davant l’ocupació i el bloqueig.

    La memòria de l’assassinat d’Isaak Rabin ara fa trenta anys, amb el cúmul de despropòsits i d’enfrontaments entre Israel i la minoria palestina, no fa més que confirmar l’existència del camí sense sortida que vaticinava Joan B.Culla. Queden molt lluny els acords d’Oslo. Els 20 punts de l’acord ara imposat per Trump representen una proposta més tecnocràtica, condicional i supervisada internacionalment que els Acords d’Oslo. Ofereixen mecanismes concrets de desarmament i reconstrucció, però l’absència de consens palestí ampli i la imposició d’una governança transicional dirigida per actors externs fan que el pla tingui molt poca probabilitat d’arrelament polític a llarg termini. Sense una solució que doni garanties reals d’autodeterminació i dignitat política als palestins, el model pretén una gestió temporal del problema i no una solució permanent. Es repeteix la dinàmica que va frustrar els acords d’Oslo i de després d’Oslo. Shimon Peres tenia raó, l’unilateralisme, la imposició i la tanca són la continuació disfressada de la guerra.