El Tribunal Europeu de Drets Humans va decidint sobre el procés

 

  El TEDH acaba d’avalar l’actuació del TC espanyol que la tardor de 2019 va vetar l’admissió a tràmit per la mesa del Parlament del debat que reincidia en els objectius de l’autodeterminació tal com s’havia plantejat en la primera resolució parlamentària sobre el procés el 2015. L'argumentació del TEDH és contundent contra el recurs interposat  pels exmembres de la mesa Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, després del qual el grup de diputats de Junts en aquella legislatura van interposar una demanda en els mateixos termes. Segons el Tribunal d’Estrasburg, el TC va actuar de forma proporcionada i necessària donat que la iniciativa del Parlament pretenia modificar la Constitució per vies no contemplades per la llei, considerant que les propostes de resolució sobre l’autodeterminació eren incompatibles amb l’Estat de dret, excedint-se de les competències del Parlament. D’altra banda, sosté el TEDH que l’actuació del TC no constituïa coacció ni atemptava contra el dret a la lliure expressió dels parlamentaris.

   La fonamentació d’aquesta sentència posa punt i final, pel que fa als tribunals europeus, als arguments que des de l’inici del procés donaven per descomptades la legalitat i la legitimitat política del camí cap a la independència prescindint de la mediació estatutària i constitucional, en base al suposat dret incondicional d’autodeterminació que justificava fer-la efectiva unilateralment. Aquesta premissa va presidir tota la dinàmica del procés.

   Convé recordar que ja el 28 de maig de 2019  la Resolució del TEDH  no admetent  el recurs de Carme Forcadell, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i 73 diputats del Parlament contra la suspensió pel TC espanyol de la convocatòria prevista per al 9/10/2017, de consideració dels resultats del referèndum de l’1-O i eventual declaració unilateral d’independència, posava de manifest que els demandants no havien previst les conseqüències jurídiques de la unilateralitat del procés. El recurs es basava en la confiança absoluta sobre els propis plantejaments legals, a partir  de les Lleis de Referèndum i de Transitorietat dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, per denunciar al Tribunal de Drets Humans que la intervenció del TC espanyol suspenent la sessió parlamentària anava contra els seus drets a la llibertat d’expressió (article 10 de la Convenció), de reunió i d’associació (article 11 de la Convenció), limitant-se igualment el dret a considerar la lliure expressió del poble a rel del referèndum de l’1-O (article 3 del Protocol nº 1)

  El TEDH va ser ja llavors molt contundent: cap d’aquells drets havia resultat infringit considerant les previsions dels mateixos articles de la Convenció invocats. Els drets invocats poden ser objecte de restricció amb mesures previstes per la llei quan siguin necessàries en una societat democràtica per mantenir la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública. En aquest sentit la ingerència del TC estava justificada després de quedar suspeses pel mateix Tribunal les lleis de Referèndum i de desconnexió, i havia de vetllar pel respecte a les seves decisions prèvies per necessitat imperativa en una societat democràtica en la que és possible la modificació de la llei constitucional d’acord amb els principis democràtics fonamentals. La convocatòria de la mesa del Parlament per a considerar els resultats de l’1-O significava una falta de respecte manifesta a les resolucions del TC que havia declarat inconstitucional la celebració del Ref. El TEDH citava igualment les previsions de la Comissió de Venècia en ordre a respectar la normativa constitucional interna de cada Estat.

   Cal tenir present, però, que al TEDH s’han acumulat les demandes per la resolució del procés en tres carpetes, la tercera que té a veure amb l’actuació del TC vetant els debats al Parlament , que ara queda tancada, i les altres dues relacionades amb la limitació dels drets polítics dels líders independentistes en presó preventiva i amb la condemna per sedició i malversació en el judici del procés, ambdues relacionades amb les actuacions de la Sala Penal del Tribunal Suprem. El fons de la qüestió de les dues carpetes restants és molt més complex. Diria que totes tres ens posen davant del mirall de la dramàtica situació viscuda durant el procés: la tercera, que ara queda tancada, per la confrontació unilateral amb l’Estat, és la que potser més ha contribuït a la polarització i a la divisió social i política a Catalunya, i les altres dues posen en qüestió la reacció  desproporcionada del mateix Estat a través del TS, amb mesures que han contribuït a polaritzar encara més la situació social i política a nivell estatal.

   Respecte de la tercera carpeta pendent al TEDH (centrada en la Sentència del procés, d’octubre de 2019) tenen una particular rellevància els vots particulars formulats pels magistrats J.A. Xiol Ríos i María L. Balaguer Callejón en la resolució del recurs d’empara davant el TC el 22 d’abril de 2021 (Sentència 91/2021). Tècnicament, els quatre arguments dels dos magistrats dissidents eren molt clars, i traduïts de la forma més planera possible venen a dir el següent: I) el delicte de sedició presenta un biaix de certa indeterminació perquè es configura legalment a partir d’elements d’un fort caràcter normatiu que comporten una difícil comprensió de part del ciutadà; II) la prohibició de la interpretació extensiva imposa una consideració més rigorosa dels fets i de la individual participació personal; III) la jurisprudència del mateix TC, del TEDH i del TJUE senyalen  criteris de proporcionalitat penal que tenen en compte la possible ingerència en els drets fonamentals a l’hora quantificar la pena; IV) aquests criteris no s’han respectat en les penes imposades pel TS que resulten desproporcionades. Finalitzaven els vots particulars amb aquesta reflexió:  ”Sense la garantia de la preservació de la norma l’Estat de Dret no és possible. Però sense una observança escrupolosa dels drets fonamentals tampoc ho és.”

  Veurem, doncs, com anirà acabant de resoldre el TEDH les dues carpetes pendents sobre el procés, i sobretot si té en compte, i fins a quin punt, les aportacions dels vots particulars dels llavors magistrats del TC J.A. Xiol i María L. Balaguer. La resolució definitiva de tot plegat podria contribuir a clarificar completament l’entrellat jurídic de la dècada del procés, amb incidència sobre el clima social i polític que es va crear i que encara estem patint.