Tot empitjora

     

   La situació ha entrat en un pendent pel que es precipiten els fets sense control:

  1.- La presó preventiva de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart és la conseqüència de la intervenció expeditiva i extemporània de la fiscalia en les denúncies inicials per sedició de l’extrema dreta (Vox i Miguel Duran). La instructora Lamela força el tipus penal de la sedició i addueix raons de presó preventiva que no tenen fonament real.

  Pèssima estratègia de la fiscalia quan es posa en el paper de remolcador de les iniciatives de l’extrema dreta i arrossega una de les institucions de l’Estat cap a l’enervament de les posicions en un moment en què el que més convindria seria l’estratègia de la moderació.

  La instructora de l’Audiència Nacional considera que la manifestació pacífica del dia 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat no era tal manifestació pacífica sinó que fou induïda pels dirigents de l’ANC i Òmnium com un moviment tumultuari en el que es van alçar com a protagonistes per dirigir-lo per la força contra les diligències de la guàrdia civil ordenades per l’autoritat judicial. Els fets no apunten pas en aquesta direcció, i en tot cas sembla clar que la instructora ignora, volent-ho o no, tots els antecedents de les mobilitzacions a Catalunya des de fa uns anys que mai han tingut un caire tumultuari orientat a crear situacions de força, i encara menys de violència. La llunyania de la justícia de la percepció de les condicions reals de la societat catalana resulta particularment punyent i contribueix de forma decisiva a considerar tumultuària i directament coactiva una manifestació pacífica que en cap cas va impedir el normal desenvolupament de les diligències de la guàrdia civil a l’interior de la Conselleria.

   Les tres raons adduïdes per la presó provisional (risc de fuga, perill de destrucció de proves i de reiteració delictiva) són del tot inconsistents i adoleixen del mateix desconeixement, conscient o inconscient, de les condicions de la societat catalana, i més em concret de les condicions de mobilització del procés. En aquest context resulta bastant il.lusori pensar que els dirigents de l’ANC i Òmnium podien optar per fugar-se o desaparèixer inesperadament de l’escenari del procés, o que podrien destruir qui sap quines proves de l’organització de mobilitzacions pacífiques que si d’alguna cosa han pecat sempre és pel seu transcendentalisme estètic. El perill d’augment de mobilitzacions, que en algun moment potser seran realment tumultuàries, el propicia la instructora amb la seva interlocutòria. El que en tot cas asseguraven Jordi Sánchez i Jordi Cuixar és el control pacífic (que no és incompatible amb el control polític) de les manifestacions multitudinàries. 

  La Sala penal de L’Audiència Nacional hauria de revocar la presó provisional. Té raons de sobres per fer-ho. Si no ho fa serà per raons no jurídiques sinó de control preventiu de la situació, per raons vergonyants instal.lades en el corrent d’instrumentalització dels tribunals al que ha recorregut sistemàticament el govern del Pp.

  2.- El Govern central no controla els efectes socials conseqüència de la seva passivitat política. Ja té la situació on potser no havia imaginat que l’arribaria a tenir, de creixent animadversió de sectors cada vegada més amplis de la societat catalana que en principi no combreguen amb l’independentisme.

  A la resta d’arguments polítics aportada per la violència policial de l’1-O s’hi afegeix ara la precipitació judicial que s’endinsa en els sempre perillosos arguments de la por preventiva. No cal caure en la barroeria d’atribuir al govern del Pp les ordres directes als fiscals i tribunals per actuar d’una determinada manera; és suficient veure les condicions objectives de nerviosisme, inseguretat, ineficàcia i descrèdit en les que els ha situat la manca absoluta d’iniciativa política des de fa més de set anys.

  En aquestes condicions les institucions de l’Estat no poden funcionar amb normalitat sinó que mostren fatiga, inèrcia negativa, divisions i també falta d’iniciativa per reconduir la situació. És la situació ideal imaginada pels corrents populistes i antisistema que es veuen predicant les glòries de l’autodeterminació política i de l’assambleisme constituent sobre les runes del règim de la Transició.

  3.- En el context d’empitjorament social i polític, fracassats els intents artificials de mediació,  en el desobordament es podria precipitar la declaració formal d’independència que ens abocaria a una situació irreversible de total inseguretat jurídica i econòmica, camí d’un Estat fallit. La sortida més raonable seria la d’eleccions anticipades.

  Tinc pocs dubtes que el president Puigdemont insistirà encara més en la necessitat de mediació internacional a la vista dels pronunciaments judicials. Sobre el paper és un argument més a sumar a la denúncia de la violència policial per demanar-la. Però no ens enganyem. El president sap molt bé que no tindrà cap mediació ni cap principi de diàleg i negociació si abans no deixa de banda definitivament les previsions de la llei de referèndum i de transitorietat jurídica i fundacional que en mala hora van sortir de la manipulació antidemocràtica del Parlament els dies 6 i 7 de setembre.

  Penso que el que es busca sobretot és guanyar temps i crear en la societat catalana la falsa certesa, basada una vegada més en l’astúcia, que ens el guanyem per raons que entèn la societat internacional. En realitat el que planteja el president no és una mediació sinó una clàusula de submissió arbitral a la decisió vinculant d’un tercer, partint de la premissa il.lusòria d’un nivell d’igualtat entre l’Estat i la Generalitat. Cap Estat democràtic podria acceptar aquesta pretensió, per bé que el nucli de l’independentisme s’ha autosuggestionat fent volar el colom que Espanya ja ha deixat de ser un Estat democràtic.

  Si tot empitjora, si el desbordament ja no troba aturadors, adéu il.lusions de mediació i caiguda en barrina pel penya-segat de la declaració d’independència. És el que passa quan s’han anat creant les condicions irreals perquè a partir d’un moment hom cregui que és arribat el dia d’aconseguir-ho tot, el dia de l’exaltació nacional que també pot fer que ho perdem tot. La Cup, l’ANC i Òmnium apreten pel tot. Molts ens temem el no res. Seria allò de llançar pel balcó la palangana d'aigua bruta amb el nen a dins.

   L’única manera de salvar els últims metres de l’atzucac i mirar de sortir-ne amb certa dignitat seria la convocatòria d’eleccions al Parlament. Tant li fa que es qualifiquin de constituents com de reparadores o de qualsevol altra forma, però eleccions finalment en les que el gruix d’aquesta societat desconcertada sabrà molt bé què fer amb el seu vot. Estic convençut que majoritàriament es veuria com un pas endavant i no com un pas enrere, com una ocasió per reparar i construir.