Tot empitjora
La situació ha
entrat en un pendent pel que es precipiten els fets sense control:
1.- La presó preventiva de Jordi Sánchez i
Jordi Cuixart és la conseqüència de la intervenció expeditiva i extemporània de
la fiscalia en les denúncies inicials per sedició de l’extrema dreta (Vox i
Miguel Duran). La instructora Lamela força el tipus penal de la sedició i
addueix raons de presó preventiva que no tenen fonament real.
Pèssima estratègia de
la fiscalia quan es posa en el paper de remolcador de les iniciatives de
l’extrema dreta i arrossega una de les institucions de l’Estat cap a
l’enervament de les posicions en un moment en què el que més convindria seria
l’estratègia de la moderació.
La instructora de
l’Audiència Nacional considera que la manifestació pacífica del dia 20 de
setembre davant la
Conselleria d’Economia de la Generalitat no era tal
manifestació pacífica sinó que fou induïda pels dirigents de l’ANC i Òmnium com
un moviment tumultuari en el que es van alçar com a protagonistes per
dirigir-lo per la força contra les diligències de la guàrdia civil ordenades
per l’autoritat judicial. Els fets no apunten pas en aquesta direcció, i en tot
cas sembla clar que la instructora ignora, volent-ho o no, tots els antecedents
de les mobilitzacions a Catalunya des de fa uns anys que mai han tingut un
caire tumultuari orientat a crear situacions de força, i encara menys de
violència. La llunyania de la justícia de la percepció de les condicions reals
de la societat catalana resulta particularment punyent i contribueix de forma
decisiva a considerar tumultuària i directament coactiva una manifestació
pacífica que en cap cas va impedir el normal desenvolupament de les diligències
de la guàrdia civil a l’interior de la Conselleria.
Les tres raons
adduïdes per la presó provisional (risc de fuga, perill de destrucció de proves
i de reiteració delictiva) són del tot inconsistents i adoleixen del mateix
desconeixement, conscient o inconscient, de les condicions de la societat
catalana, i més em concret de les condicions de mobilització del procés. En
aquest context resulta bastant il.lusori pensar que els dirigents de l’ANC i
Òmnium podien optar per fugar-se o desaparèixer inesperadament de l’escenari
del procés, o que podrien destruir qui sap quines proves de l’organització de
mobilitzacions pacífiques que si d’alguna cosa han pecat sempre és pel seu
transcendentalisme estètic. El perill d’augment de mobilitzacions, que en algun
moment potser seran realment tumultuàries, el propicia la instructora amb la
seva interlocutòria. El que en tot cas asseguraven Jordi Sánchez i Jordi Cuixar
és el control pacífic (que no és incompatible amb el control polític) de les
manifestacions multitudinàries.
La Sala penal de L’Audiència
Nacional hauria de revocar la presó provisional. Té raons de sobres per fer-ho.
Si no ho fa serà per raons no jurídiques sinó de control preventiu de la
situació, per raons vergonyants instal.lades en el corrent
d’instrumentalització dels tribunals al que ha recorregut sistemàticament el
govern del Pp.
2.- El Govern central no controla els efectes socials conseqüència de
la seva passivitat política. Ja té la situació on potser no havia imaginat que
l’arribaria a tenir, de creixent animadversió de sectors cada vegada més amplis
de la societat catalana que en principi no combreguen amb l’independentisme.
A la resta d’arguments polítics aportada per la violència
policial de l’1-O s’hi afegeix ara la precipitació judicial que s’endinsa en
els sempre perillosos arguments de la por preventiva. No cal caure en la
barroeria d’atribuir al govern del Pp les ordres directes als fiscals i
tribunals per actuar d’una determinada manera; és suficient veure les
condicions objectives de nerviosisme, inseguretat, ineficàcia i descrèdit en
les que els ha situat la manca absoluta d’iniciativa política des de fa més de
set anys.
En aquestes
condicions les institucions de l’Estat no poden funcionar amb normalitat sinó
que mostren fatiga, inèrcia negativa, divisions i també falta d’iniciativa per reconduir
la situació. És la situació ideal imaginada pels corrents populistes i
antisistema que es veuen predicant les glòries de l’autodeterminació política i
de l’assambleisme constituent sobre les runes del règim de la Transició.
3.- En el context d’empitjorament social i
polític, fracassats els intents artificials de mediació, en el desobordament es podria precipitar
la declaració formal d’independència que ens abocaria a una situació
irreversible de total inseguretat jurídica i econòmica, camí d’un Estat fallit.
La sortida més raonable seria la d’eleccions anticipades.
Tinc pocs dubtes que
el president Puigdemont insistirà encara més en la necessitat de mediació
internacional a la vista dels pronunciaments judicials. Sobre el paper és un
argument més a sumar a la denúncia de la violència policial per demanar-la.
Però no ens enganyem. El president sap molt bé que no tindrà cap mediació ni
cap principi de diàleg i negociació si abans no deixa de banda definitivament
les previsions de la llei de referèndum i de transitorietat jurídica i
fundacional que en mala hora van sortir de la manipulació antidemocràtica del
Parlament els dies 6 i 7 de setembre.
Penso que el que es
busca sobretot és guanyar temps i crear en la societat catalana la falsa
certesa, basada una vegada més en l’astúcia, que ens el guanyem per raons que
entèn la societat internacional. En realitat el que planteja el president no és
una mediació sinó una clàusula de submissió arbitral a la decisió vinculant
d’un tercer, partint de la premissa il.lusòria d’un nivell d’igualtat entre
l’Estat i la Generalitat. Cap
Estat democràtic podria acceptar aquesta pretensió, per bé que el nucli de
l’independentisme s’ha autosuggestionat fent volar el colom que Espanya ja ha
deixat de ser un Estat democràtic.
Si tot empitjora, si
el desbordament ja no troba aturadors, adéu il.lusions de mediació i caiguda en
barrina pel penya-segat de la declaració d’independència. És el que passa quan
s’han anat creant les condicions irreals perquè a partir d’un moment hom cregui
que és arribat el dia d’aconseguir-ho tot, el dia de l’exaltació nacional que
també pot fer que ho perdem tot. La
Cup, l’ANC i Òmnium apreten pel tot. Molts ens temem el no
res. Seria allò de llançar pel balcó la palangana d'aigua bruta amb el nen a dins.
L’única manera de
salvar els últims metres de l’atzucac i mirar de sortir-ne amb certa dignitat
seria la convocatòria d’eleccions al Parlament. Tant li fa que es qualifiquin
de constituents com de reparadores o de qualsevol altra forma, però eleccions
finalment en les que el gruix d’aquesta societat desconcertada sabrà molt bé
què fer amb el seu vot. Estic convençut que majoritàriament es veuria com un
pas endavant i no com un pas enrere, com una ocasió per reparar i construir.
Comentaris