Quan la violència de la policia treu arguments i en crea de nous

 Quan el Govern del Pp ens assegurava amb contundència que el referèndum unilateral no es faria, no ens podíem plantejar que el darrer i definitiu argument per demostrar el que deia seria enviar la guàrdia civil i la policia nacional contra els ciutadans que exercien els drets fonamentals de manifestació i d’expressió de manera pacífica, més enllà del fracàs o l’èxit de les mesures logístiques d’intervenció contra la preparació de la consulta.

  Ens ho podíem imaginar, inclús ho podíem preveure donada la naturalesa autoritària dels governs del Pp, però no ho podíem plantejar, i encara menys admetre o suportar, com una mesura compatible amb les mesures de caràcter institucional que s’havien emprès envers el referèndum.

   Tenint a favor la legalitat constitucional pròpia i la internacional, la posició de la UE i dels governs d’arreu del planeta, comptant amb la mateixa fortalesa de l’Estatut que és llei orgànica de l’Estat, comptant amb les declaracions d’inconstitucionalitat del TC i les advertències del TSJC sobre desobediència als responsables directes de l’organització del referèndum unilateral, la violència de la policia contra les persones no podia demostrar res més que la debilitat extrema d’aquest govern i la manca de confiança en les institucions que dirigeix i l’eficàcia de les seves resolucions. Veig la cara de fracàs i d’incredulitat de la magistrada del TSJC, Mercedes Armas, després de constatar que la resolució que havia dictat ordenant la intervenció respectant en tot cas la convivència ciutadana havia tingut els efectes contraris per obra de l’atac directe de les policies contra els ciutadans. Es completava el cercle més fatídic per a la democràcia: de la llei a la força, i de la força a la deslegitimització de l’autoritat que queda buida d’arguments.

  El Govern del Pp, com qualsevol altre govern, n’havia de tenir prou mantenint-se en els estrictes marcs de la legalitat i de les raons que en deriven, però el desert d’arguments en el que s’ha instal.lat des que va accedir a la majoria absoluta, considerant-se blindat enfront de qualsevol argument del procés, li va anar covant la convicció, aliena als efectes de la realitat, que qualsevol mètode era lícit per frenar-lo. El tancament polític ha acabat enquistant-se en una posició de força que pel que s’ha vist l’ha portat a considerar adequat l´ús de la violència policial contra persones pacífiques.

  Aquesta violència deixa en suspens la validesa de les raons legals i desacredita el govern que l’ha utilitzada fins que un altre govern no demostri que és capaç d’aplicar-la sense menystenir els drets fonamentals de les persones. Les raons legals es mantenen a les institucions però l’executiu n’ha perdut els arguments per aplicar-les.

  L’ús i abús dels tribunals ha acabat transformant-se en l´ús arbitrari de la força. Ja no és que aquesta sigui més o menys desproporcionada, perquè parlem de proporció quan considerem procedent aplicar una certa mesura sobre les coses, sinó que és totalment inadequada a l’hora de substituir la falta de negociació política. De confrontar legalitat i legitimitat hem passat a confrontar legitimitat i violència gratuïta, i ja no podem valorar políticament uns resultats d’opinió ciutadana, que en tot cas s’han produït, sinó a haver d’enfrontar-nos amb la pèrdua de credibilitat envers les institucions de govern que ens havien de garantir la prevalença democràtica de la legalitat.

  La violència policial treu tots els arguments al govern central i deixa sense paraula als qui demanem una sortida negociada. La negociació ja no és possible amb el govern Rajoy, i tampoc és possible cap via alternativa fins que no s’hagin reparat els efectes de la violència.

  En  canvi n’afegeix un de nou a la posició de Puigdemont, el d’insistir en la mediació de la UE a l’hora, diu, de tornar les institucions a la situació de normalitat. Difícil, molt difícil, que Europa accepti una mediació, a nivell d’iguals, entre un govern autoritari i un govern que va bandejar les institucions pròpies en les sessions parlamentàries del sis i set de setembre i amenaça amb una declaració formal d’independència. Només ens queda intentar una sortida: eleccions anticipades a Catalunya i a Espanya, renunciant Rajoy a tornar a ser candidat a la presidència (Puigdemont ja hi va renunciar). Potser seria l’única manera de palpar-nos, de saber on som i de verificar amb què i amb qui podem comptar.