El desconhort, altra vegada

   En un breu assaig del 1944 (“El desconhort”) Agustí Calvet i Pascual, “Gaziel”, afirmava contundent: “Podíem provar, així mateix, la gran jugada: la separació d’Espanya. Però també ho hem intentat, i també hem perdut. Som desafortunats, i el destí ens ha col.locat en un punt geogràfic fronterer tan absurd, tan incòmode, que cap veí no ens vol; i els qui potser ens voldrien veuen en el negoci més inconvenients que avantatges… Per què un estranger ha de voler col.laborar amb nosaltres contra Espanya”. I més endavant afegia: “Sempre m’ha semblat un contrasentit i una pura falòrnia allò del “tot o res”, del “caixa o faixa”, del “si no ens ho donen ens ho prendrem” que tant ha entusiasmat sempre els catalanistes moderns, des de la nostra Renaixença del S.XIX fins a la tombarella tràgica del 1936. Possiblement aquestes expressions romàntiques i absolutament buides agradavem tant perquè creaven la falsa il.lusió d’unes forces que radicalment ens manquen… Dissortadament, els mateixos catalans, tan fins en tota mena de mercats, en el mercat de la cosa pública som d’un infantilisme, d’una badoqueria i d’una ineficàcia imponents. Des de les Bases de Manresa fins a la Generalitat del 1936, es pot dir que jo he conegut i tractat tots els primers polítics de la Catalunya moderna. I només en recordo un, un de sol, que tingués la raça i el tremp que calien: Prat de la Riba. Ell sol va fer miracles”.

   Gaziel reflexionava per al seu temps i mirant el passat, però poc es podia imaginar que al cap de 73 anys es confirmaria plenament la seva visió. Després de recuperar la Generalitat  i d’haver viscut el període més fecund de l’Autonomia catalana en molts segles, durant 40 anys, el 27 d’octubre del 2017 un grup de 70 parlamenaris, que representaven només el 46,41% dels votants a les eleccions del 27 S del 2015, van declarar unilateralment la independència de Catalunya sota forma de República i van votar perquè el Govern de la Generalitat la fes efectiva desenvolupant la normativa de desconnexió aprovada els dies 6 i 7 de setembre mitjançant una manipulació antidemocràtica del Regalment del Parlament i desatenent les advertències dels propis òrgans jurídics i de garanties estatutàries. En aquella excitada sessió parlamentària es van concentrar l’infantilisme, la badoqueria i la imponent ineficàcia dels polítics catalans en el negoci de la cosa pública de què parlava Gaziel.

  Podran dir que ho han intentat, però no podran desmentir que també hem perdut. El desconhort altra vegada. Immediatament la Generalitat era intervinguda, el president i tots els conseller cessats, i es convocaven per al 21 de desembre noves eleccions autonòmiques, les mateixes que el dia abans hauria pogut convocar el president de la Generalitat en ple ús de les seves competències. El “tot o res”, el “caixa o faixa”, la dinàmica d’unilateralitat i desobediència, la política autodeterminista de baixa volada que ha ignorat sistemàticament més de la meitat de la polació catalana, ens ha portat fins aquí.

  De seguida hem comprovat que cap veí no ens vol, i que no pintem res en el concert imternacional de l’època de la globalització. El desconhort altra vegada, i el desconcert que es va apoderant de tots els catalans en veure que allò que se’ls havia promès s’ha fos tan bon punt ha estat proclamat. Ens havien tornat a crear, ni més ni menys que com constatava Gaziel, la falsa il.lusió d’unes forces que radicalment ens manquen.

  Ja hem anat fins al final, hem creuat la ratlla somiada de la declaració d’independència, i al trobar-nos de cop a l’altra banda hem vist que no hi ha res. Més ben dit, no ens trobem enlloc perquè aquest lloc de la independència efectiva de la República catalana no existeix. El desconhort altra vegada.

  El procés acaba de la manera més trista possible, sense cap resultat i deixant la seqüela greu d’una societat dividida, esquerdada, que a poc a poc haurà d’aprendre a ser més crítica i menys entusiasta. Haurem d’aprendre a guanyar-nos espais polítics i socials de menys dependència per recuperar el que de moment sembla perdut, la iniciativa política que absurdament hem deixat que passés a les mans del govern central. Haurem de deixar de banda els cants de sirena que ens prediquen que ens hem guanyat el dret a ser independents, i guanyar-nos dia a dia, pas a pas,  els mitjans per ser cada vegada menys dependents, sense tornar a caure en el somni d’una independència absoluta.

  L’independentisme ja ha anat fins on volia. Ara ha de calcular els costos de retorn que incloguin la totalitat de la societat catalana. Ahir Oriol Junqueras reconeixia que potser s’haurien de replantejar algunes coses. Que llegeixi Gaziel, si no ho ha fet, per repensar la teoria fonamental del nacionalisme : “Els nostres teòrics raonaven així: Catalunya és una nació, ergo té dret a erigir-se en Estat. I no s’adonaven que, amb un raonament tan senzill en aparença, saltaven de la biologia, qué és una ciència de la naturalesa, a la política, que és només un art essencialment humà. L’Estat, creació gratuïta i artificial dels homes (la més alta i difícil creació col.lectiva),no tés res a veure amb la nació, fenomen natural i biològic”.