La independència sota condició suspensiva
Carles Puigdemont
ahir no va fer cap declaració formal d’independència. Es va limitar a assumir
personalment el mandat democràtic per la independència que segons ell es
desprèn de l’1-O i a manifestar que treballarà en aquest sentit. Per si no
quedés prou clar que no feia declaració d’independència va proposar deixar en
suspens la llei de transitorietat que havia d’entrar en vigor al cap de dos
dies de la proclamació dels resultats del referèndum. Cap votació al Parlament,
cap decisió en ferm, només declaracions d’intencions, inclòs el document privat
que van signar JuntsxSí i la Cup.
Tot plegat em
recorda el mandat democràtic per la independència que es va voler derivar del
resultat de les eleccions del 27S del 2015, quan en realitat el plebiscit
s’havia perdut. Aquell mandat democràtic va acabar en un referèndum unilateral
sense garanties. Aquest segon mandat democràtic veurem en què acabarà.
Tot i el
paral.lelisme entre una i altra situació, la d’ara presenta particularitats:
1.- No s’han concretat les condicions de
temps i de contingut associades a la supensió de la declaració.
Quan en un contracte s’inclou una condició suspensiva,
sempre es concreten al màxim les
circumstàncies que la motiven i el temps que es pacta perquè aquestes
circumstàncies es produeixin i pugui donar-se per vigent allò convingut. Si les
circumstàncies previstes no s’esdevenen
dins del termini pactat, el contracte s’ha de donar per ineficaç.
El president diu
que proposa la suspensió perquè considera que hi ha d’haver abans un procés de
mediació, estatal o internacional, i/o una negociació amb el Govern de l’Estat.
Però no concreta ni el temps que es preveu de realització o de temptativa ni, el que és més important, el contingut
d’aquestes mediacions o negociacions. No concreta si la manca de mediació (que
en tot cas hauria d’acceptar també el Govern central) o la manca de negociació
donaran pas, llavors sí, a una declaració formal d’independènciar, o bé si
caldrà esperar indefinidament o tenir la proposta de declaració d’independència
per impossible. Com tampoc es concreta si aquesta mediació o negociació hauria
de tractar exclusivament sobre l’efectivitat d’una declaració d’independència o
sobre qualsevol proposta que l’Estat posés sobre la taula.
Tot i estar a segles
llum de la Cup,
trobo que els seus plantejaments acostumen a ser clarificadors, i ara parla ja
de la instauració de la República Catalana
com a conseqüència dels resultats de l’1-O i del que està previst a l’article 4
de la Llei de
Referèndum. Més coherència impossible, i si no vols pols no vagis a l’era.
2.- La mediació internacional no es donarà
ni es pot proposar ni acceptar directament. La negociació amb el Govern central
necessita temps i abans ha de desbrossar molts entrebancs.
L’horitzó d’una possible mediació internacional es va
entreveure després de la brutal repressió policial de l’1-O com un mitjà per
fer front a les expressions violentes d’un govern autoritari. Però una vegada
constatat per Europa i les instàncies internacionals que el procés s’encaminava
a una declaració unilateral d’independència a partir d’un referèndum no
homologable amb els estàndards democràtics internacionals, van recordar, com no
podia ser d’altra manera, la primacia del dret constitucional intern.
El govern del Pp té
en contra la mirada internacional sobre les seves expressions violentes, i té a
favor el coixí d’una Constitució democràtica homologada que, però, comparteix
amb tota la societat i totes les sensibilitats polítiques, i que és reformable.
El govern de la
Generalitat té a favor l’empatia descriptible d’una part de
la població i de personalitats
internacionals i d’una part dels mitjans de comunicació internacionals,
i té en contra la força de la gravetat del dret internacional i els lligams de
la unilateralitat i la desobediència que es va autoimposar com a forma habitual
d’acció política al marge de les pròpies institucions. El desequilibri a l’hora
de pensar en una hipotètica mediació internacional és enorme.
En aquest context ni
la UE ni cap
instància oficial internacional poden proposar, ni encara menys imposar, al
govern espanyol que accepti una mediació al marge del respecte de la seva
Constitució. Una altra cosa seria que les gestions més o menys discretes de
determinades personalitats reconegudes internacionalment poguessin tenir
directament o indirectament alguna influència sobre el Govern central per posar
sobre la taula temes susbstancials de negociació, mai el reconeixement de l’autodeterminació
sense una modificació prèvia de la Constitució.
En el punt a què
s’ha arribat sembla molt difícil que el Govern del Pp accepti, no ja alguna
mediació sinó posar els temes cabdals de la relació amb Catalunya sobre una
taula de negociació. Estem ancorats en aquesta realitat política profundament
negativa, escleròtica, i encara està per veure quines mesures prendrà després
de les declaracions d’ahir. L’unica escletxa la podríem buscar al Congrés dels
Diputats on el Pp i C’s estan en minoria.
3.- Si no prosperen les mediacions o les negociacions que el president va
proposar com a condició suspensiva, tindrà per acomplerta la condició i
declararà formalment la instauració de la República Catalana
amb l’entrada en vigor de la Llei
de Transitorietat?
Si fos així, d’aquí
poques setmanes tornaríem al punt en què ens trobàvem ahir a les sis de la
tarda, amb el dubte encara més alimentat de veure si el president llavors serà
capaç de superar el vertigen de les pressions internacionals que ahir el van
frenar o si donarà el contracte per impossible i la instauració de la República Catalana
per posposada indefinidament.
De moment no s’ha
arribat al punt de no retorn que molts temien. Estarem altre cop en risc
d’arribar-hi si no es comença a acceptar que, sense que ningú hagi de renunciar
a l’objectiu final de la independència, la sortida de l’atzucac i la millora de
l’autogovern fins al màxim passa per la majoria més ample possible al Parlament
(més de cent escons) a l’hora de confrontar-nos amb el govern central i el
Congrés dels diputats amb arguments de discussió, de negociació i de pacte
sobre els quals els motius de refús siguin difícilment accepatbles. Hauríem
d’acabar amb la dinàmica de distanciament i refús recíprocs i emprendre el camí
de les negociacions possibles.
4.- Acabarà trencant-se del tot la relació
amb la Cup que
ara està tocada? Si això passa anem a unes
noves eleccions?
És incomprensible que amb el soci determinant pel contracte
de la independència no s’hagués negociat la clàusula de la condició suspensiva
fins una hora abans de la declaració del president, i sense posar-se d’acord. Els
cupaires van donar fe del vertigen que li havia vingut al president per les
pressions internacionals, no el van aplaudir, una part (Arran) el titlla de
traïdor, posen un curt termini (quatre setmanes) a la condició suspensiva que
consideren que no s’havia d’haver posat, i anuncien l’absència del Parlament
fins que el president doni la suspensió per aixecada.
Si tot això es
precipita podem trobar-nos amb la situació del Govern en minoria, exposat a una
altra qüestió de confiança, de dret o de fet, que aquesta vegada podria perdre.
Seria la via més directa cap a unes noves eleccions i (oh paradoxa!) la manera
de salvar tots els mobles i totes les aparences, les dels qui ja han fet una
declaració d’independència sota condició suspensiva, les dels qui no accepten
la condició i àdhuc les dels qui fa temps que les demanen. Per això no cal cap
article 155.
Per casualitat veig que
ahir era la Mare
de Déu del Remei i avui Santa Soledat. Almenys el calendari ens acompanya.
Comentaris