El 155 mereix una resposta unitària

   

  Algú a Madrid defensa que el contingut de l’article 155 és tan flexible que pot incloure les mesures proposades pel Pp, amb el recolzament del Psoe i C’s,  de suspensió global de l’Autonomia a Catalunya. Fals. En la negociació dels pares de la Constitució sobre aquest article, que és un calc del previst a la Constitució alemanya com a “coerció federal”, es va excloure explícitament la possibilitat d’aplicar-lo com a recurs últim per a la suspensió o substitució de les competències globals de qualsevol Autonomia. Per això l’article preveu l’aplicació de “mesures necessàries per obligar al compliment forçós de determinades obligacions”, no pas per a suspendre l’Autonomia o assumir-ne globalment totes les competències, limitant a més l’activitat del Parlament. D’estudiant em van ensenyar que allà on la llei no distingeix tampoc nosaltres hem de distingir, i  que el que la llei no diu no ho podem suposar. Si són determinades obligacions, són determinades obligacions, i prou.

   El Pp s’ha adonat que ha fet tard, que la seva manca d’iniciativa política l’ha situat completament fora de joc i ara recorre al 155 com a últim recurs o taula de salvació. Altra vegada força la Constitució per dissimular la manca d’iniciativa política i  de sentit d’Estat. En el Recurs al Constitucional contra l’Estatut del 2006 ja va emprendre aquest camí,  forçant a un tribunal llavors molt dòcil, i manipulat amb exclusions i vacants de magistrats, a contraposar-se com institució a la institució del referèndum de ratificació de l’Estatut  com a últim i definitiu tràmit. Des de llavors l’Estat està en deute amb Catalunya, se’ns va furtar, contra el que preveu la Constitució, l´última paraula en en l’aprovació definitiva de l’Estatut. Ara el Pp hi torna, i demana al Senat, on té majoria absoluta, que el faculti per suspendre l’Autonomia, de forma indefinida si les mesures que pensa aplicar no tenen l’efecte previst.

  Sempre l’enfrontament institucional, dirigit des del poder amb còmodes majories (aquest cop el recolzament de Psoe i C’s li fa coixí), substitueix  la iniciativa política forçant la interpretació en perjudici d’altres institucions que reclamen el seu lloc i vigència en el pacte constitucional.

   Em resulta del tot incomprensible la posició del Psoe. Va començar sent refractari a l’aplicació del 155, va passar després a aconsellar-ne una aplicació mínima i puntual, i ha acabat recolzant-ne l’aplicació més invasiva possible, equivalent a la suspensió de l’Autonomia. Vaivés que demostren una greu indecisió  política, una manca de recursos propis, una fugida d’estudi que deixa a la intempèrie el Psc, treu arguments als no independentistes que esperen una aposta decidida per la reforma de la Constitució en la que Catalunya es trobi còmoda, i els facilita en abundància a Podemos,  independentistes i antisistema. Escoltant Sánchez justificar ahir el seu recolzament, semblava que ja donava per feta la independència de Catalunya i que davant d’aquest fet no hi havia cap altra resposta possible. La tossudesa pel no a Rajoy, amb la que va recuperar el lideratge al Psoe, s’ha convertit en un afebliment acomplexat que el pot allunyar definitivament del catalanisme més constructiu.

  Les mesures que es pensen aplicar són, d’altra banda, de molt difícil execució i podrien augmentar perillosament el clima d’enfrontament social a Catalunya. L’Estat no hi guanya res, al contrari, ho té tot a perdre.

  També el Govern de la Generalitat ho té tot a perdre. Fins aquí ens ha portat la seva imprudència temerària, l’oblit sistemàtic d’una part de la població, la propaganda constant atiant emocions i falses expectatives, la instrumentalització descarada d’una exígua majoria parlamentària, obtinguda contra natura amb els antisistema de la Cup, per anar contra el propi Estatut. Ens trobem camí d’estavellar el vaixell contra les roques, com un dia va vaticinar l’aprenent de bruixot Artur Mas. Si en el futur Catalunya és independent no  ho serà pas gràcies a aquests líders que han demostrat tanta insuficiència ètica, tan poques llums polítiques i tant mensypreu cap a una part majoritària de la societat que representen.

  Si no volem que la desfeta ens acabi engolint enmig d’aquest atzucac tenebrós, el president Puigdemont hauria de recuperar, en un últim gest que el futur immediat li reconeixerà, el sentit de la responsabilitat política i ètica, més enllà de les seves conviccions exclusivament independentistes, i convocar eleccions anticipades abans que el Pp passi a executar les mesures que li aprovarà el Senat. És la manera més eficaç, i l’unica que ens queda, de salvar ara mateix les nostres institucions, si de veritat volem salvar-les. És obvi que hi ha una part important de l’independentisme que com que no hi creu no farà res per salvar-les, al contrari, preferirà el cos a cos amb l’Estat passi el que passi, menystenint costos personals, convivència, economia i reputació, menystenint en definitiva el passat de les institucions autonòmiques i el futur a llarg termini d’una societat en perill de divisió irreversible. Així ens estavellaríem amb la Dui.

   Convocar eleccions anticipades no seria una rendició. Seria una possibilitat per guanyar una majoria important al Parlament i fer front amb garanties a les pretensions invasives del govern del Pp. Replantejar els objectius, fer-los plausibles, buscar resultats concrets, aquest hauria de ser el full de ruta. Quan les parts han esgotat els mitjans maximalistes, els únics dels que han volgut disposar, amb la impossibilitat de refer els efectes desatrosos si hi persisteixen, només queda el gir cap a un mínim de realisme i recuperar forces, restablir el denominador comú del catalanisme per guanyar més autogovern, no per destruir-lo.  Un primer pas en aquest sentit hauria de ser el Recurs d’inconstitucionalitat de la Generalitat contra les mesures que aprovi el Senat una vegada es publiquin al Boe. Prenem la iniciativa i som nosaltres ara els que volem que el TC es mulli, i si es divideix podrem treure lliçons de la seva divisió de cara al futur immediat.

  La unitat del catalanisme en el sentit més ampli i inclusiu possible, la  que es pot obtenir raonablement en unes eleccions anticipades, és la forma més segura i expeditiva de demostrar al Govern del Pp no només que estem decidits a salvar les nostres institucions sinó que estem disposats reclamar-ne el màxim desenvolupament. És l’única manera de recuperar la iniciativa política invertint la dinàmica dels últims set anys, anant de cara, amb arguments defensables que posin en qüestió la veritable dimensió del pacte constitucional, si l’Estat el vol mantenir, no amb arguments, com fins ara, que ens han situat de fet fora de la confrontació real, explorativa, constructiva, amb constants fugides endavant que  ens han portat fins a les portes del desastre. Mentre hem caminat pel desert li ha anat molt bé a Rajoy, en tenia prou amb riure´s dels nostres miratges. Si marxem del desert, ens enfortim al Parlament i ens trobem al Congrés potser ens haurà de mirar a la cara.