Se’n sortirà ERC?

 


  La victòria socialista el 14F, unida a l’ensulsiada de la dreta, C’s i Pp, fa moure algunes fitxes en el tauler de la governança a Catalunya. Sigui per l’efecte Illa, sigui pel cansament de l’electorat respecte de les maniobres del procés, el marge de maniobra de l’oposició al Parlament augmenta considerablement quedant quasi en exclusiva a les mans del PSC i En Comú Podem. I aquesta oposició, tot i que els independentistes encara no ho volen veure, no serà la de C’s que es va instal-lar en la confrontació per sistema i en la passivitat propositiva. S’ha produït un moviment d’obertura electoral  que demostra un alt grau de confiança en el catalanisme no independentista perquè contribueixi a buscar camins de sortida en l’empantanegat panorama polític català. Socialistes i Comuns esperen ERC, o si més no esperen que l’amarga experiència de l’últim Govern amb JuntsxCat, combinada amb el resultat d’aquestes eleccions, l’ajudin a madurar alguna resposta per alliberar-se progressivament del marcatge de Junts.

  Junqueras diu que el PSC és l’antítesi d’ERC. Això no s’ho creu ni ell i la història el desmenteix rotundament, però ho ha de dir quan encara es viu en la inèrcia del llenguatge excloent de la campanya electoral, ha de demostrar que és capaç de governar prescindint de l’apropament dels excompanys del tripartit i es mostra justament indignat per la situació d’empresonament que els fiscals volen que continuï seguint un cercle viciós que els indults haurien ja de trencar. En la recerca de camins per fer front a la complexitat de la societat catalana el protagonisme i la centralitat passen tant per l’independentisme com pel PSC, com recordava Marc Àlvaro fa uns mesos. Afegiria que ara passa també per En Comú Podem, més tenint en compte la coalició del govern de l’Estat que brinda una oportunitat al diàleg.

  ERC tindrà la presidència de la Generalitat però continuarà amb el govern de coalició de JuntsxCat. El sorpasso electoral respecte de Junts és massa  escàs, només d’un escó i trenta-cinc mil vots. Hi ha molt poc marge en aquest cantó del bloc independentista per intentar algun moviment d’aproximació pensant en la sortida de l’atzucac. Junts i Erc dissimularan la gravetat de les ferides causades recíprocament durant el desgraciat govern Torra, però seguiran de fons les mateixes tensions perquè la lluita per l’hegemonia en aquest bloc no ha tingut un resultat mínimament clar.

  La tensió al si del nou Govern tindrà elements de més incomoditat per a ERC si finalment la Cup decideix formar-ne part com a condició per votar la investidura de Pere Aragonès. El programa de mobilitzacions i de confrontació política de la Cup té molt en comú amb el programa de Junts, començant amb el reconeixement del Consell per la República, el constructe de Puigdemont del que ERC s’ha matingut al marge. La pinça de Junts i la Cup podrà resultar paralitzant per a ERC. Difícilment tindrà prou força per desprendre-se’n, i és molt probable que hagi de continuar presonera de la retòrica, la simbologia i el decisionisme unilateralista de l’independentisme radical si vol mantenir la presidència. Estic per pensar que l’enrenou que Aragonès ha posat en marxa per concretar la seva via àmplia amb la participació d’En Comú Podem al costat de la Cup i de Junts no és més que una maniobra de distracció. Ell tampoc s’ho creu.

  La presidència del Parlament serà la primera prova de foc. Acceptarà ERC la presidència de Josep Costa que vindria a ser la rèplica perfecta de la presidència de Torrent enfrontat a Torra i a Puigdemont en l’anterior legislatura? Quina serà la distribució de les conselleries? Quina es reservarà la Cup? Tindrem Laura Borràs de vicepresidenta? On es col.locarà Canadell? I sobretot, quin futur li espera a la taula de diàleg, amb quines condicions consensuades es pensa reemprendre? Junts, ERC i la Cup participen de l’exigència de l’aministia i del reconeixement del dret d’autodeterminació com a punt de partida que qualifiquen de mínims (quan en realitat és de màxims), però està per veure quin recorregut tindrà aquesta posició en la taula de negociació (si es torna a posar en marxa) quan el Govern central senyali alternatives a l’amnistia, potser ja avançades amb els indults i la reforma del C. Penal, i al referèndum d’autodeterminació amb propostes legislatives i  de reforma que siguin susceptibles d’una consulta a la ciutadania de tot Espanya o de Catalunya. Es mantindrà llavors aquesta posició conjunta? El tot o res, en la via del com pitjor millor, continuarà sent el mètode adaptat per ERC per mantenir el Govern? Durant quant de temps?

  La coexistència dins el mateix Govern de concepcions independentistes irreconciliables, que en realitat apunten cap a independències amb models socials, polítics i econòmics molt diferents, ja s’ha demostrat impossible, a més d’absolutament ineficient per actuar en funció de les qüestions prioritàries que ara preocupen als ciutadans. No s’haria de reproduir. El PSC i en Comú Podem faran oposició pensant en aquestes qüestions i contribuint a la governança en les decisions que es prenguin en el sentit de mirar de resoldre-les. ERC aspirava a convertir-se en hegemònica a la manera del Partit Nacional Escocès i sembla que estigui predestinada a conviure amb el fantasma de la Convergència hegemònica que volia substituir i que torna una i altra vegada amb les formes de Junts.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat