El programa d’ERC o les realitats paral.leles

 


 Llegint el programa d’ERC per a les eleccions del 14F he tingut la sensació de transitar per vàries realitats paral.leles, per uns quants països diferents, de nedar entre vàries aigües o de trobar-me en una casa amb dues o més portes. I ja sabem que una casa amb moltes portes fa de mal guardar, o bé surt per una el que entra per les altres.

  És una programa extens que toca totes les tecles però d’una manera que el fa atractiu per un cantó i equívoc per un altre. Oscil.la entre el que hauria de ser idealment en l’horitzó d’una República catalana independent, el que podria ser en un espai de sobirania provisional en el mentrestant i el que presenta com aspectes ja aconseguits, o en camí de conseguir-se, per la participació d’Erc en la cogovernança de la Generalitat. Un horitzó, un mentrestant i un ara. Són tres nivells que creen tres realitats paral.leles, el que hauria de ser, el que pot ser i el que ja ha sigut. És fàcil fer-se un garbuix i no arribar a aclarir-se sobre el que realment proposa ERC en aquests moments.

  Així i tot, si deixo de banda les fantasies de l’horitzó ideal de la República catalana independent (respecte de les quals seria difícil no estar-hi d’acord si disposéssim de l’interruptor màgic per fer-la aparèixer sense cap cost), si deixo també de banda els detalls de la cogovernança amb JuntsxCat (que en cap moment menciona) per ser més que discutibles en molts aspectes, i em fixo sobretot en els espais de sobirania realitzables en el que qualifica de mentrestant, i que per a mi seria l´únic present pur i dur que hem d’enfrontar, hi trobo molts punts que valdria la pena tenir en compte no des de l’àmbit agonístic, reiteratiu i desgastat de la sobirania, sinó des de l’àmbit de la millora de l’autogovern a seques. 

  En aquest àmbit de millora de l’autogovern a seques hi haurien de confluir ERC, els Comuns i el PSC, prescindint de si volen o no intentar un govern d’esquerres.  Aquí hi trobem, per citar només les més imprescindibles, les propostes de sobirania fiscal (desplegament de l’Agència Tributària de Catalunya amb capacitat de gestionar els impostos) i sobirania financera, així com les relatives al Pla de reactivació econòmica i social que cita el programa d’ERC i que fan inevitable marcar un terreny comú de relació, compromís i exigència amb el Govern central.

  Esclar que per fixar acostaments en aquest terreny abans caldria abandonar-ne un altre, o almenys relativitzar-lo. En aquest sentit trobo descoratjador el primer compromís que s’estableix a la capçalera del programa, després de la introducció, per a la reconstrucció. És el terreny que s’acota amb el llenguatge desafiant de pretendre les coses per la força: Forçar l’Estat espanyol a acceptar el dret a l’autodeterminació i l’amnistia com a úniques vies per resoldre el conflicte polític amb Catalunya, com un pas més per la via àmplia cap a la independència”. És el llenguatge que vol fer compatible l’aposta per la democràcia, el diàleg i el reconeixement polític amb la unilateralitat a la que no vol renunciar.

   La unilateralitat ens ha portat al desprestigi i a la decrepitud institucional. ERC hauria de tenir la valentia de renunciar-hi i la gosadia de no reincidir-hi, i en un programa electoral almenys la valentia de no reiterar-la com a concepte en el marc que vol presentar-se “Al costat de la gent”. Serà momés al costat de la seva gent, per por de no distanciar-se de la gent de Junts.

 

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

Emmaús

ERC sempre perd