Amnistia o indult ?

 

      Semblaria bastant evident que, sigui quina sigui la composició del Govern català després del 14F, el Govern central s’haurà de plantejar quina mesura de gràcia està decidit a aplicar als presos del procés i als investigats a rel dels mateixos fets, si de veritat entén que la qüestió catalana constitueix un problema polític que cal afrontar. Amnistia o indult? Oblit o perdó? O bé perdó i oblit inserits en mesures d’indult i de reforma  dels delictes de rebel.lió i sedició?

  La divisa de l’independentisme sobre amnistia i autodeterminació, tot i consistir en premisses de màxims difícilment comprensibles a l’inici d’una negociació, hauria de deixar de ser un simple eslògan i passar a formar part del debat social i polític per acostar l’opinió pública a la transcendència de la situació i a la importància que revesteixen les formes de resolució que es puguin acabar adoptant. Independentista o no, ningú no s’hauria de sentir aliè o estrany en aquest debat per ponderar els pros i els contres de la proposta, la seva viabilitat teòrica i pràctica, així com les conseqüències socials i polítiques.

  Encara que de naturalesa ben diferent, l’amnistia i l’indult són mesures de gràcia pensades per posar fi a situacions penals, jutjades o en procés d’investigació, tenint en compte les circumstàncies del moment de comissió dels fets, de la seva tipificació i de les conseqüències que se’n deriven per a la convivència ciutadana.

  L’amnistia significa l’oblit absolut d’aquestes situacions i dels seus antecedents per a tot el col.lectiu que s’hi hagi vist implicat, de manera que es cancel.la la pena i totes les seves conseqüències. L’amnistia reconeix que els fets jutjats o pendents de ser jutjats no podien ser tipificats com a delicte, i que per tant els condemnats o investigats han de ser restituïts en la integritat dels drets de què disfrutaven en el moment anterior a aquests fets.

   L’indult, en canvi, és una mesura de gràcia pensada per als individus en particular que ja han estat jutjats, atenent a raons de justícia i equitat, i la seva concessió redimeix la pena però no cancel.la els fets ni la seva tipificació delictiva, de manera que en queden els antecedents, i pot ser total o parcial, pot suprimir totalment o en part les penes imposades, tant les de presó com les derivades d’inhabilitació.

   La Llei d’indult és de 1.870, modificada el 1.988, la seva concessió és prerrogativa del Govern a través del Ministeri de Justícia i l’autorització la formalitza el monarca segons la Constitució. No tenim Llei d’amnistia vigent i la seva concessió no està expressament recollida a la Constitució. Les lleis d’amnistia s’han aplicat en moments puntuals de la nostra història, entre les quals la de 1.939, acabada la guerra civil per amnistiar l’aixecament militar franquista, i la del començament de la Transició, el 15 d’octubre de 1.977, per donar compliment al Decret-Llei de 30 de juliol de 1.976. En el preàmbul d’aquell Decret-Llei es recollia aquesta justificació: “Al dirigirse España a una plena normalidad democrática,ha llegado el momento de ultimar este proceso con el olvido de cualquier legado discriminatorio del pasado en la plena convivencia fraterna de los españoles.Tal es el  objeto de la amnistía de todas las responsabilidades derivadas de acontecimientos de intencionalidad política o de opinión ocurridos hasta el presente, sin otros límites que los impuestos por la protección penal de valores esenciales, como son la vida e integridad de las personas”. Es concedia l’amnistia per tots els delictes i faltes d’intencionalitat política i d’opinió compresos en el codi penal i en les lleis especials de caràcter penal. Es concedia també pels delictes de sedició i rebel.lió, amb el que es complicava la possibilitat de perseguir els crims de l’alçament franquista, i en canvi es privava expressament als integrants de la Unió Militar Democràtica de ser reintegrats en els seus càrrecs.

  El fet que l’amnistia no consti expressament en cap article de la Constitució, unit al fet que sí que hi consta l'expressa prohibició dels indults generals, fa pensa a un sector important de la doctrina jurídica que no és viable una llei d'amnistia per als presos i investigats del procés que tingui encaix constitucional. Es raona per aquest sector que si es prohibeixen els indults generals no és congruent que constitucionalment es pugui admetre una amnistia que és un grau major o superior del que no es permet.

   Altres sectors, però, consideren que sí és viable una llei d'amnistia donat que la Constitució no la prohibeix expressament i en  canvi sí que ho fa respecte de l'indult general.

  El catedràtic Pérez Royo, per exemple, senyala que el legislatiu és l´originari intèrpret legítim de la Constitució i que si es proposa legislar sobre l’amnistia ho pot fer sense impediment constitucional. Creu que per simple analogia amb la prohibició dels indults no es pot interpretar la prohibició d’una llei d’amnistia. En el mateix sentit José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, pensa el mateix per la mateixa raó, tot i que afegeix que donat el caràcter polític de l’amnistia aquesta hauria de passar per “la renúncia prèvia al dret d’autodeterminació vinculant de caràcter unilateral” i que en tot cas la llei hauria de ser orgànica.

  Una cosa és la viabilitat jurídica, teòrica, d’una llei d’amnistia i una altra la possibilitat de fet, la conveniència o oportunitat política d’adoptar-la partint de la complexitat dels factors en joc i de la posició que manté l’independentisme de no renunciar a la via unilateral si arriba el cas de no veure reconegut el dret a l’autodeterminació. Hi ha, encara en el terreny de la viabilitat jurídica, la qüestió de si una llei d’amnistia no seria tombada pel TC, el que voldria dir que ens podria abocar al fracàs d’entrada. 

  Moltes altres preguntes susciten les qüestions polítiques, barrejades amb les jurídiques, entorn de l’amnistia. Martín Pallín diu que es podria situar el còmput inicial en el referèndum consultiu del 9 de novembre de 2014,o segons altres el 2012, quan comencen les mobilitzacions populars i els acords dels ajuntaments, fins incloure els fets de setembre i octubre de 2017. Ara bé, ell mateix admet, al igual que un sector bastant majoritari de la doctrina, que si bé la condemna per sedició és indeguda, fonamentada en un tipus penal desfasat, més propi del S. XIX que del XXI, i en tot cas desproporcionda, hi ha els fets concorrents de desobediència tenaç i de malversació de fons que no trobarien un encaix raonable en una solució d’amnistia que fes cau i net de totes les accions, creant un gran dubte sobre el que podria succeir en endavant si no s’aclareixen en ferm els compromisos polítics de les parts d’arribar a acords en base a la legalitat vigent.

  Hi ha, en el fons de tot plegat, la convicció fonamental en el Govern central, i no diguem ja en la majoria del Congrés i del Senat, que el procés català de cap manera justifica procedir a una refundació política global aparellada amb una amnistia. Els problemes urgents d’ara són econòmics i socials i reclamen un gran esforç de coordinació i d’acció conjunta. La generalitat del país, més a la resta d’Espanya que a Catalunya, no podria entendre que en les presents circumstàncies la qüestió catalana s’hagués de resoldre amb una amnistia.

  Unit a aquesta convicció hi ha el fet, encara més cabdal, que l’Estat, i no només el Govern, llevat del supòsit que reconegués la necessitat de procedir  a una refundació política global inajornable, no pot admetre que l’actuació de les seves institucions, tant jurídiques com polítiques, s’han comportat de manera tan contrària a les previsions legals que mereixen ser condemnades a l’oblit absolut d’una amnistia. Per més que calgui reconèixer errors greus de reacció social, política i jurídicopenal davant del procés, de part de l’Estat, i que per damunt de tot s’hauria d’evitar el progrés en el bucle venjatiu de mantenir les condemnes per la gravetat de les condemnes mateixes, l’Estat no pot aparèixer com un Estat claudicant davant el procés entre la seva ciutadania, i tampoc davant l’opinió internacional. De vegades sembla que alguns sectors de l’independentisme volen justament això, la victòria total i la claudicació de l’Estat davant les seves exigències sense reconèixer cap dels propis errors.

  En la via de trobar una solució adequada als errors propis i aliens el Govern central sí que hauria d’optar ja per la concessió dels indults a cadascun dels condemnats pel procés. Desenganyem-nos, aquests indults no podran ser entesos només des de l’òptica del perdó i del manteniment dels errors dels protagonistes del procés, sinó sobretot des de l’òptica de la necessitat de superar i d’obidar els errors de totes les parts. Els indults en la situació actual comporten una decisió d’envergadura política que obre una porta a la negociació i que molt probablement tindrà els seus costos, molt en consonància amb el que significa una amnistia. Quedaria, finalment, en congruència amb la urgència d’adequar els tipus penals a l’entitat dels fets, la reforma dels delictes de rebel.lió i sedició, simultània amb els indults. D’aquesta manera es vindria a reconèixer que aquells fets no podien merèixer les penes que es van imposar, i que en definitiva cal passar pàgina i tenir el valor de començar també a  reconstruir i a oblidar, a més de perdonar.