Sarments

 



 Torna la calma

a les soques dels ceps

per recordar-nos

que han de brotar de nou

quan s’acabi l’hivern.

I mentrestant

la vinya s’arrauleix

i espera quieta

que retorni la ufana

i el tragí de la verema.

Alça les mans,

sap que ha de ser podada

i lliura els braços

en una dansa immòbil

de branques enramades.

 

Temps de sarments

que es desprenen del cos,

bellesa inerta

que serà pols o cendra

quan arrribi l’anyada.

Temps despullat

de la fronda d’estiu,

estella intrèpida

que s’empelta a la saba

per combatre l’oblit.

C.A.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

Emmaús

ERC sempre perd