El programa de Junts: les eleccions al servei d’una decisió

 


   El programa de Junts no és un programa electoral sinó un manifest sobre la base d’una decisió presa per endavant. Es pot prendre com un estrany artefacte, un constructe híbrid que combina la gestió de les institucions de la Generalitat de forma provisional amb les decisions del Consell per la República que és l’autèntic òrgan director que senyala el camí cap a la República Catalana en tant que Autoritat Nacional de Catalunya.

   Però no es tracta d’una simple combinació d’elements interns i externs depenent del resultat d’unes eleccions sinó de la submissió de les eleccions  a la decisió d’un òrgan preexistent i no elegit democràticament com és el Consell per la República amb seu a Waterloo. Les eleccions no decideixen res perquè la decisió ja està presa. L’única decisió vàlida és la que es va prendre l’1O de 2017, la que va prendre l’independentisme que constitueix la centralitat del poble de Catalunya. La confrontació entre elecció i decisió és la columna vertebral del programa-manifest de Junts.

  Diu el programa: “Representem la centralitat del país, una centralitat que avui és naturalment i desacomplexadament independentista… El futur del país ha d’estar en mans de la ciutadania i no pot dependre només d’unes institucions intervingudes i fèrriament vigilades per uns poders de l’Estat activament hostils envers els drets i les llibertats del poble de Catalunya…Si volem reeixir en aquesta nova fase del procés d’independència, caldrà distingir bé el paper de les institucions autonòmiques, per uma banda, i del Consell per la República, per l’altra… Per la seva part, el Consell per la República ha de liderar políticament el moviment independentista i assumir la preparació d’estructures per al nou estat en un context segur.Tal com vam aprendre amb el referèndum del Primer d’Octubre, la clau de l’èxit serà l’empenta combinada de les institucions i de la mobilització popular acompanyades d’una tasca de preparació i organització que no estigui exposada a la repressió de l’Estat”.

   La decisió ja està presa i el lideratge polític per fer-la efectiva correspon al Consell per la República. Les eleccions són un un plebiscit per revalidar la decisió de l’1O, un simple instrument al servei de la República Catalana: “Cada convocatòria ens situa en un marc plebiscitari per confirmar que la voluntat de constituir una Rapública Catalana és robusta i persistent”. La negociació amb l’Estat ha de servir per reconèixer el dret d’autodeterminació que ja es va exercir l’1O: “Aquesta negociació ha de partir del reconeixement i respecte del dret d’autodeterminació dels catalans per part de l’Estat i, per tant, ha de tenir com objectiu un acord sobre la manera com s’exerceix de nou aquest dret, en el benentès que ja va ser exercit l’1O i que aquell mandat democràtic segueix avui plenament vigent”.

  Elegir per a Junts no és posar en pràctica un procés deliberatiu entre vàries possibilitats per valorar-ne els avantatges i els inconvenients en el marc de la governança del país. Aquesta forma de considerar les eleccions ja és obsoleta, ha estat superada per la decisió prèvia de l’1O. Per a Junts l’elecció és un procés rutinari de revalidació subordinat totalment a una decisió ja presa, i les institucions de la Generalitat un simple instrument sotmès al Consell per la República. Confiar en les institucions al marge de la decisió ja presa seria caure en la convenció política que anul.la el mandat democràtic de l’1O. No es pot trair el mandat del poble caient en la convenció d’una negociació amb l’Estat que podria portar a objectius diferents.

  El que proposa Junts és no cedir amb una actitud de confiança envers les institucions que ens hem donat. Proposa un salt en el buit  perquè se li reconegui, aquí i en l’escenari internacional, el guany ja obtingut del mandat democràtic que ells representen, abans i més enllà de les eleccions, d’aquestes i de les que vinguin. Una proposta d’aquesta mena conté un fons de filosofia política que només és comprensible per a molts electors en el context d’un  temps de gran angoixa i sense alternatives, quan una crisi profunda posa en qüestió els fonaments d’una societat i és capaç de trencar el fil de la tradició democràtica. I val a dir que vivim de fa uns anys en el qüestionament dels fonaments polítics, socials, culturals i econòmics de la nostra societat. El procés n´és una manifestació i la pandèmia una revàlida. Quan es viu en l’angoixa totes les certeses salten.

  El perill per a la democràcia d’un plantejament electoral com el que proposa Junts em sembla evident, donat que parteix d’un organisme polític, el Consell per la República, no elegit democràticament, per instrumentalitzar i buidar de contingut les institucions democràtiques que constitueixen el marc de la convivència social. Diria que el programa de Junts té alguna ressonància de l’angoixa heideggeriana, salvant naturalment totes les distàncies. Heidegger és el filòsof de l’angoixa existencial, del salt al buit davant la falta de sentit i el desarrelament que produeixen els temps de crisi profunda i de fi de les certeses.

  Fa uns mesos l’arquitecte i filòsof Pau Pedragosa recordava a la revista  “La Maleta de Portbou” la gran confrontació filosòfica, el debat entre Ernst Cassirer i Martin Heidegger a la ciutat de Davos (en el mític sanatori Berghof de La muntanya màgica de Thomas Mann) entre el 17 de març i el 6 d’abril de 1.929, en el context de la crisi final de la República de Weimar. En aquell debat, diu Pedragosa, hi va haver un clar guanyador, Heidegger, el filòsof que va certificar el final de la llum de la raó i de les certeses il.lustrades, amb el favor majoritari del públic integrat sobretot per joves traumatitzats per la barbaritat de la Gran Guerra, un fet que entenien com un ruptura definitiva amb el passat. El fil de la tradició, segons Heidegger, s’havia trencat. Aquesta va ser l’exhortació que va dirigir als estudiants de la universitat de Freiburg el 1.933: “Les doctrines i les idees no han de ser la norma del vostre ser. El líder, i només ell, és la realitat de l’Alemanya d’avui i del futur, ell és la llei”.

  Ernst Cassirer, el filòsof de les formes simbòliques, havia defensat les idees contràries a Heidegger. En un moment en el que a la República de Weimar predominava el relat segons el qual la tradició democràtica republicana no era pròpiament alemanya sinó anglesa, francesa o americana, Cassirer alertava contra l’escepticisme i la desconfiança irracional en la forma de govern democràtic. Durant l’exili a EEUU va escriure: “En aquests moments ha reaparegut el moment del mite. Perquè el mite no ha estat realment vençut i sotmès. Sempre continua sent-hi, amagat en la foscor i esperant la seva hora i oportunitat” (extret de “El mite de l’Estat”).

  

 

  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

Emmaús

ERC sempre perd