La fi del Pacte Nacional i el cant del cigne

   

A la pàgina oficial del Pacte Nacional pel Referèndun es llegeix: “A proposta del Parlament de Catalunya, i amb l’impuls del Govern de Catalunya, el dia 23 de desembre de 2016 es constituí el Pacte Nacional pel Referèndum, que aplega milers d’entitats socials, culturals i polítiques, amb el propòsit d’impulsar un pacte entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un Referèndum eficaç i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació”.  La constitució, doncs, del PNR encara no fa mig any obeeix a un impuls del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat amb la voluntat d’aplegar la representació d’amplis sectors de la ciutadania catalana per obtenir un referèndum pactat, eficaç i vinculant.

   Després de le feina feta per la coordinadora del PNR, amb l’aportació de més de cinc-centes mil signatures a favor del manifest promogut per la pròpia entitat i el recolzament d’algunes personalitats internacionals, en la sessió d’ahir a l’auditori del Parlament els seus integrants han presentat la dimissió i l’entitat ha entrat en via morta, encara que se la vol mantenir con a plataforma de debat en un futur per determinar.

    No es pot deixar de constatar que aquesta darrera sessió del PNR va ser requerida expressament pels comuns i les seves confluències després que la setmana anterior el Govern l’hagués obviada freda i interessadament convocant una reunió només dels partits sobiranistes, inclosos els comuns que no hi van voler prendre part. El que el Govern pretenia amb aquella reunió era posar a prova l’abast del compromís dels comuns amb el referèndum unilateral. Amb elegància i sentit polític els comuns es van desempallegar de l’escomesa independentista i van saber reconduir la sessió prèvia a la decisió unilateral de la data i la pregunta del referèndum al lloc que li corresponia, al PNR. I el que estava dissenyat pel Govern per posar en dificultats els comuns ha acabat sent la comunicació al públic d’un divorci entre els partidaris del referèndum unilateral i els partidaris de no incórrer en l’error de la unilateralitat, per bé que uns i altres han volgut presentar el divorci com amistós. De tota manera en aquest divorci hi ha aspectes que criden molt l‘atenció, com la preocupació dels sindicats per la seguretat dels funcionaris, i que de moment queden a l’aire.

   En la gènesi del PNR s’hi van barrejar interessos en bona part contraposats, però el predominant era el de preveure l’arribada al referèndum unilateral com a solució natural,  única i imprescindible, després de certificar la negativa del govern central a pactar, una negativa sabuda per endavant. En el viatge del referèndum o referèndum només un terme podia tenir sentit en la previsió independentista, el segon, i el primer estava pensat per justificar l’arribada al segon i com a plataforma de propaganda.

   Com han anat les coses es podria dir que al govern i als partits independentistes els hi han anat mig bé, no bé del tot. Ha utilitzat el PNR efectivament com un ens propagandístic amb resultats descriptibles, però al final no s’ha pogut desentendre de l’evidència i la força d’una part dels seus adherits que no estan d’acord amb el referèndum unilateral, tant si ho diuen obertament, com si ho diuen amb la boca petita, com si només ho deixen entreveure.

    En la crònica del procés, almenys en la que em faig per als meus annals particulars,  el moment final del PNR haurà de figurar com un moment gris de desconcert del comandament previ a la presa de decisions que es voldran presentar com heroiques (la data i la pregunta) tot i saber que són inútils i totalment ineficaces. És el moment immediatament anterior a l’arenga abrandada als combatents que també saben que la batalla està perduda. Un moment per començar a entonar el cant del cigne que anuncia el final del procés.

   Però el que més preocupa d’aquest moment és que el Govern abandoni el PNR i es retiri solitari al seu quarter per preparar l’escomesa de la unilateralitat, pensant en dissoldre la seva ineficàcia en la mobilització de les masses. Si de veritat el PNR era un ens constituït a proposta del Govern i amb l’impuls del Parlament per aconseguir el que deien que havia d’aconseguir, un pacte, no és admissible que el mateix Govern i la majoria parlamentària independentista l’abandonin i se’n desentenguinl. El Govern és el primer en incomplir un pacte, el que havia assumit amb la pròpia CNR. El Govern que havia impulsat un ens per donar garanties de seguretat, eficàcia i vinculació, el deixa sol i dimiteix de la seva responsabilitat envers els qui li havien atorgat confiança. Els que demanaven garanties continuen al PNR, i els que les havien de donar n’han fugit.