Contra la por

 

 

 Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"

 Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.

   La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del Vallès de setembre de 1962, ha provocat una commoció social que inclou grans dosis de solidaritat que es veuen, però, contrarestades per l’interès miserable de l’antipolítica que mira d’obtenir rèdit electoralista i revenja personal de la situació en comptes d’atendre a la gravetat del present per buscar solucions i treure lliçons de cara al futur.

   La conseqüència de tot això és que es difon un clima de por que mata tot germen d’esperança. I, com raona el filòsof Byung-Chul Han a L’Esperit de l’esperança, la por crea un ambient depressiu, els sentiments d’angoixa i ressentiment empenyen la gent a adherir-se als populismes de dretes, atien l’odi i comporten pèrdua de solidaritat, de cordialitat i d’empatia. En el seu discurs de comiat com a president Barack Obama va assegurar que la democràcia pot ensorrar-se si cedim davant la por.

  En una recent entrevista de ElDiario.es a Steven Forti, aquest alerta del perill de desaparició de les democràcies liberals a mans de les autocràcies electorals que es van configurant arreu a partir de la radicalització de les tradicionals dretes conservadores que a marxes forçades van fent seus els principis i la praxi de l’extrema dreta fins a confondre’s amb ella. També fa pocs dies Enric Juliana parlava del que ha passat a València com d’un cigne negre, un esdeveniment sorprenent que altera l’ordre de les coses.

   Citant Nietzsche, Byung-Chul Han apel.la a la metàfora de l’esperança com “un arc de Sant Martí desplegant-se sobre la deu de la vida que es precipita en vertiginosa cascada”. Dreçar l’esperança sobre aquesta vertiginosa cascada voldria dir, segons aquest filòsof, enfrontar els esdeveniments sorprenents, obrir un camp de possibilitats indisponibles, escapar de la presó del temps tancat, buscar un horitzó de sentit des de l’audàcia de les accions. I es remet al pròleg de l’obra cabdal sobre el tema, a Das Prinzip Hoffnung (El principi esperança) d’Ernst Bloch, que comença amb aquestes paraules: En una ocasió algú va sortir a l’ample món per aprendre què era la por. En l’època recent, això s’ha aconseguit més fàcilment i directa que mai; s´ha assolit un domini absolut d’aquest art. Tanmateix, ha arribat el moment  que tinguem un sentiment més concorde amb nosaltres. Es tracta d´aprendre l’esperança.

  Un aprenentatge que comença a fer-se des de situacions fosques i desesperançades com les que estem vivint ara, perquè la modalitat temporal de l’esperança és l’encara no, la negativitat l’hi és inherent però el subjecte de l’esperança és un nosaltres que sap remuntar els moments de tribulació i desesperació. Desesperació i esperança són com vall i muntanya, recalca Byung-Chul Han.

   Esperança contra la por no vol dir optimisme. Vàclav Havel, després de mantenir una aspra polèmica amb Milan Kundera sobre la impossibilitat de canvi a la Txecoslovàquia comunista a rel de la novel.la d’aquest, La insuportable lleugeresa de l’ésser, que immortalitzava l’ambient moral de Praga després de 1968, va explicar amb gran lucidesa el que per a ell significava l’esperança: Després d’haver meditat molt sobre l’esperança (sobretot en situacions especialment desesperades, com quan era a la presó), l’entenc sobretot  com un estat espiritual... És una dimensió anímica i, bàsicament, no depèn de com veiem el món ni de com valorem les situacions. L’esperança no és un pronòstic. És una orientació per a l’esperit, una orientació per al cor, una orientació que transcendeix el món tal com el vivim normalment, una orientació el nord de la qual és llunyà, més enllà dels límits del món ... El que vull dir és que sento que les seves arrels s’enfonsen en la transcendència... L’esperança, en aquest sentit profund i estricte, no té la mesura de la nostra alegria pel bon ritme de les coses ni de les nostres ganes d’invertir en empreses prometedores d’èxits immediats, sinó més aviat la mesura de la nostra capacitat d’esforçar-nos en alguna cosa simplement perquè és bona i no perquè el seu èxit estigui garantit. Com més adversa sigui la situació en la qual conservem la nostra esperança, més profunda serà. L’esperança no és optimisme. No és el convenciment que tot anirà bé, sinó la certesa que hi ha sentit, al marge de com acabi després. Per això crec que és d’un altre lloc d’on traiem l’esperança més profunda i decisiva, l’única capaç de mantenir-nos surant entre totes les adversitats i d’atiar-nos a fer bons actes, i l’única font genuïna de la  grandesa de l’esperit humà i les seves porfídies. Sobretot, és també la que ens dona forces per viure i per intentar les coses un altre cop, per molt desesperada que aparentment sigui la situació, com ho és ara.