Codis de desinformació

 

  Potser seria millor parlar d’algoritmes de desinformació. En una recent entrevista  Ariadna Font, creadora d’una àrea d’ètica a la plataforma de Twitter abans que aquesta fos adquirida i transformada per Elon Musk, reconeix que en el disseny d’algoritmes quan s’amplifiquen les dades amb intervenció de biaixos es produeix una decantació del sistema cap als discursos de dretes que fan servir un llenguatge que fa por. Afegeix que s’han perdut els algoritmes de recomanació de les 100 persones que hi treballaven i que miraven de moderar els missatges i bandejar els bots perquè la conversa pública fos sana i les interaccions a la plataforma no fossin tòxiques .

   El que està significant la plataforma X de Musk, amb l’aparició d’un canvi de rasant en la pràctica de la informació i les comunicacions, que comporta un biaix cultural depredador del llenguatge amb predomini dels discursos intoxicadors a la xarxa, ho demostra prou bé el raonat article d’ahir de Joan Salas a El País,  “De Bannon a Musk: la década que convirtió la desinformación en la nueva normalidad”. Els dos saben, diu Salas, que l’únic important és la narrativa, la guerra cultural que començà  abans que es parlés ingènuament de la postveritat: “El terreny era fèrtil, però hi ha culpables, persones interessades que planten llavors per a la producció massiva de falsedats”.

   L’escriptor i semiòleg Umberto Eco va exposar hàbilment el sorgiment de les narratives de les falsedats i les mentides polítiques en la novel.la de ficció “El pèndol de Foucault” (1989), denunciant la cultura de la conspiració en la que acaben desembocant aquestes narratives. Ell mateix, en una autoentrevista publicada a la Voz de Galicia el 2005, afirmava que el Pèndul de Foucault  era la crítica del Codi da Vinci de Dan Brown, uns anys abans que aquest aparegués: “me gustaría que quedase claro que si uno lee seriamenre el Péndulo entienda que es la sátira, la representación grotesca de todos aquellos que leen y escriben el Código da Vinci . El Péndulo podría ser leído como la crítica del Código da Vinci, salvo que está escrito quince años antes. El Péndulo denuncia todo un universo oculto que Dan Brown ha saqueado a manos llenas intentando darle seriedad. No creo que lo tome con seriedad pero ha estado bastante brillante al hacer que sus lectores se lo hayan tomado en serio”.

    El que molts lectors es prenen ara seriosament són les narracions conspiratives de la xarxa, plenes de falsedats, les que Dan Brown va començar a posar de moda a començaments de segle (2003).  El best-seller Codi da Vinci va jugar un paper important en el camí de la cultura de la conspiració, una peça més de la piconadora postmoderna que s’emportà per davant els fonaments de la tradició humanística i que buscava substituir-los per píndoles de coneixements immediats i superficials, d’usar i llençar, que apunten només a la necessitat de satisfer emocions individuals, de crear una falsa sensació de transgressió que corre paral.lela a la pèrdua de sentit de la nostra narració o relat fundacional o, si es vol, de la nostra mítica constituent.

   Albert Sáez, parlant de El periodisme després de Twitter (2014) considerava que segons com evolucionin els canvis introduïts per la tecnologia digital  el periodisme podria deixar de tenir sentit i de complir la funció que ha tingut fins ara, la d’omplir un espai de conversa entre els membres d’una comunitat social. Han passat deu anys i aquest espai de conversa s’està degradant en perjudici del periodisme informatiu tal com l’entenia Albert Sáez.