Del suplici del cos a l'autoflagel.lació de la psique

 

 

   Parlem del càstig en l’àmbit penal? Hi ha una història que va del suplici de l’edat mitjana a l’autoflagel.lació del neoliberalisme.

    En què es basa el dret a castigar? El contracte social i la mínima intervenció penal.

   La història té un protagonista central, Cesare Bonesana, futur Marquès de Beccaria, que de molt jove està complint  una pena de presó a Milà perquè no ha acceptat l’enllaç que li volia imposar el seu pare. Per castigar la negativa, el mateix progenitor, home poderós, l’ha denunciat perquè l’ingressin a presó. Mentre passa el càstig, Cesare reflexiona sobre les penes medievals que perduren en ple S.XVIII, i es pregunta: “Quin és l’origen de les penes i en què es basa el dret a castigar? Quins poden ser els càstigs que convenen als diferents  crims? És la pena de mort útil, necessària i indispensable per a la seguretat i el bon ordre de las societat? Són justos els turments i les tortures? Condueixen a l’objecte que les lleis es proposen? Quins són els millors mitjans per impedir els delictes?”

    Després de complir la pena, amb només 26 anys, Cesare Bonesana es posa a escriure “Els delictes i les penes”, una obra cabdal que inspirarà la reforma de les lleis penals d’arreu fins als nostres dies.  Però és tan tímid i està tan insegur del que proposa aquell 1.764 que se’n va de Milà i dona a conèixer la seva obra a Livorno per por de les reaccions en contra que es poguessin produir. Mentre escriu es pregunta una i altra vegada: “Qui en llegir les històries no s’omple d’horror contemplant els turments bàrbars i inútils que amb tota la fredor d’ànim van ser inventats i executats per homes que es tenien per savis?”.

   El protagonista Beccaria, però, no pensa sol. Ho fa a partir dels il.lustrats francesos als que admira, sobretot de Montesquieu que uns anys abans havia escrit “L’esperit de les lleis” (1.748). Parteix de la doctrina utilitarista que aquest il.lustrat proposa, de les conseqüències dels actes tenint en compte sempre que l’acció correcta és la que maximitza el bé comú.

   El jove Beccaria s’inspira també, com havia fet Rousseau només dos anys abans (1.762), en la idea del “Contracte social”. A aquella idea Beccaria hi afegeix una conseqüència que tindrà efectes absolutament reformadors en la doctrina penal. L’afegit és aquest: si en virtut del pacte social l’home ha de cedir la mínima porció possible de la llibertat de la que gaudeix en l’estat de Naturalesa perquè sigui possible l’ordenament de la vida en societat, la conseqüència ha de ser que la intervenció del càstig social amb les lleis penals  també ha de ser mínima. D’aquí es deriven als principis bàsics que avui regeixen els codis penals de les democràcies: la despenalització de moltes conductes; el principi de legalitat, bàsic per garantir la llibertat i la seguretat de l’individu (“quan un jutge per força o voluntat vol fer més d’un sil.logisme en aplicar la llei, s’obre la porta a la incertesa”); la classificació dels delictes segons el grau de perjudici al bé comú; la proporcionalitat de les penes; el sistema garantista basat en la presumpció d’innocència, i sobretot el principi fonamental d’intervenció mínima de les lleis penals, el càstig com a últim recurs.

   El Panòptic. Veure sense ser  vist en una societat disciplinada

   Amb aquest fragment d’història hem deixat enrere les arbitrarietats del sobirà medieval i de l’Antic Règim que assimilaven el pecat amb el delicte i aplicaven el càstig discrecionalment al marge de qualsevol consideració del bé comú i del mínim respecte als drets de l’individu. Ens queda, però, un punt dins de la doctrina de l’utilitarisme que connecta  l’aportació de Beccaria i les aportacions més actuals entorn de la idea de càstig.

  Aquest punt és el de l’il.lustrat anglès Jeremy Bentham (1.748-1832), admirador de Beccaria, que pensava que s’havien de reformar els codis legals anglesos, també el penal i la idea de càstig, partidari d’avaluar la bondat o maldat d’un acte per les seves conseqüències, de la manera més objectiva possible i evitant el dolor de la societat. En aquesta tessitura va proposar un sistema de vigilància basat en el panòptic, una forma de construcció als centres de reclusió que permetia el control visual dels interns de manera permanent sense que el vigilant pogués ser vist. Veure sense ser vist. A Mataró tenim un bon exemple de panòptic en l’antiga presó de la ciutat, obra d’Elies Rogent (1.851).

   I és aquí on aquesta pinzellada històrica del càstig en l’àmbit penal ens projecta de la Il.lustració del S.XVIII a la segona meitat del S.XX, en concret al filòsof francès Michel Foucault. Justament a través de la idea del panòptic. El 1.971, a rel  del moviment de revolta a les presons franceses, Foucault funda el GIP (Grup d’Informació sobre les Presons), quina activitat li significarà una modificació del seu perfil intel.lectual. En bona part degut a l’experiència adquirida al front del GIP va escriure el 1.975 una de les seves obres cabdals, “Vigilar i castigar. El naixement de la presó”. L’aparició de l’invent de les presons, diu Foucault, obeeix a un canvi de paradigma en l’exercici del poder. Entre el suplici medieval i la presó hi ha el pas d’una penalitat corporal a una penalitat incorporal. En el suplici l’acció penal, el càstig, se centra en el cos, en les presons, en canvi, el càstig, l’acció penal, se centra en l’ànima. En un cas la llei s’exerceix sobre un cos susceptible de dolor, en l’altre sobre un subjecte de drets; en un cas el càstig es representa com espectacle, en l’altre representa una correcció silenciosa, una mena d’ortopèdia moral.

 A partir d’aquesta transformació Foucault explica com l’exercici del poder passa del procediment punitiu a la tècnica, a la disciplina penitenciària. Aquesta disciplina es concreta en una exercici de vigilància que utilitza un dispositiu  coaccionant pel joc de la mirada, amb l’aparell que permet veure- sense- ser- vist. La disciplina de les presons troba la seva concreció perfecta en el panòptic de Bentham, l’expressió més directa de la pretensió del poder de sotmetre el subjecte a la vigilància constant de la jerarquia. Una forma de control, una tècnica disciplinària, que també s’exerceix en altres institucions dites de totalitat, en les que es reprodueixen submissions normatives a una jerarquia, com ara els quarters, els hospitals, les escoles o els tallers. Heus aquí com el càstig purament corporal es transforma en sistemes de control d’una societat cada vegada més disciplinada.

  El domini sobre la psique. L’estructura panòptica de la xarxa digital.

  Però el recorregut sobre el càstig que encetava el jove Beccaria a la presó de Milà encara té una continuació i un final a mode conclusió si relacionem el pensament de Foucault amb el del filòsof sudcoreà, format a Alemanya,  Byung-Chul Han. En la seva obra “Psicopolítica. Neoliberalisme i noves tècniques de poder” (2.014) aquest filòsof es planteja directament un diàleg amb Foucault ampliant l’abast  del poder de domini (i per tant, de càstig) sobre tots els individus en la cultura i la praxis del neoliberalisme. Foucault vinculava el poder de domini i de càstig a la forma disciplinària del capitalisme que socialitza el cos. En la cultura neoliberal, diu Byung-Chul, el poder de domini i de càstig es concentra en la psique com a força productiva i no en el cos.

   L’estructura panòptica està instal.lada en la xarxa digital. El Big Brother ha passat a ser el Big Data. La tècnica de poder del neoliberalisme adopta una forma subtil. S’ocupa que l’individu actuï de manera que reprodueixi per ell mateix la xarxa de dominació que interpreta erròniament com si es tractés de la seva llibertat, quan en realitat es tracta de la seva esclavitud més i més arrelada. El neoliberalisme desferma la cultura de les emocions que es serveix d’una llibertat aparent per subjugar-la. ”La segona il.lustració, constata, és el temps del saber purament mogut per dades”.

   Acabem, doncs, el recorregut sobre la història del domini, que s’ha anat concretant  en  les diverses formes de càstig al llarg del temps, amb la constatació que l’arbitrària submissió del cos practicada en l’Antic Règim, denunciada per la Il.lustració, ha mutat progressivament de manera subtil fins arribar a fer captius el ressorts més profunds de la ment i la psique humana amb l’oferta d’una llibertat aparent que, una vegada assumida, acaba esclavitzant-les. La flagel.lació del cos dels temps dels suplicis és avui l’autoflagel.lació  de la psique.

 Article publicat a la revista Valors del passat mes d'octubre, en la monografia sobre "El càstig"