Cartes

     

   Ara que no s’estilen les cartes, els ciutadans de Catalunya hem de veure com ens passa per davant dels nassos el servei de correu portant les noves (o les velles) que s’intercanvien els presidents Carles Puigdemont i Mariano Rajoy. Aquestes cartes són la concreció més clara del nonsense que defineix la política catalana respecte d’Espanya i la política espanyola respecte de Catalunya. No tenen res a dir-se, perquè s´ho han negat tot des de fa temps, però han de fer públic davant dels ulls de tothom la voluntat de desacord permanent. Un exercici solemne d’incomunicació que ens pren el pèl a tots els ciutadans i alhora ens deixa el regust amarg de mantenir-nos al marge dels interessos comuns pels quals  els dos presidents haurien de vetllar.

   Diu Puigdemont a Rajoy que “creemos que ha llegado el momento imprescindible para que los dos gobiernos  se puedan sentar a la mesa a dialogar “, i a continuació li adjunta l’acord del Govern de la Generalitat “mediante el cual se solicita al Gobierno español el inicio de negociaciones sobre los términos y las condiciones del referèndum”. És a dir, no hi ha més tema de negociació que no sigui el del referèndum.

  I contesta Rajoy a Puigdemont que “mi voluntad de dialogar y de llegar a acuerdos con la Generalitat de Cataluña, como con cualquier otro gobierno autonòmico, es plena y sincera”, i a continuació  li fa notar que la proposta és una invitació a vulnerar el nucli de la Constitució espanyola advertint-lo de “la imposibilidad de que su Gobierno plantee tan grave amenaza a la convivencia y al orden constitucional”. És a dir, un replegament sobre la Constitució dissolent el problema català entre els de “cualquier otro gobierno autonómico” i sense mostrar la més mínima escletxa on buscar aquella “voluntad de dialogar y de llegar a acuerdos” sobre altres temes que no siguin el referèndum.

   En ambdós documents es fa evident el punt de partida hipòcrita de simular el que no es creu ni es vol, la voluntat de diàleg, i l’ús barroer de termes que haurien de ser sagrats per un polític, “momento imprescindible para sentarse a la mesa para dialogar”, “voluntad plena y sincera de llegar a acuerdos”. Dos exercicis de funambulisme epistolar sobre el buit del diàleg creat prèviament amb menyspreu de les normes ètiques més elementals i del respecte degut a l’altre i als interessos dels ciutadans. Dos documents que passaran a la història com dos monuments al propòsit  publicitat d’incomunicació política entre governs.

   Per acabar de reblar el clau, el president Puigdemont ens ha obsequiat amb una altra carta al Sr Gianni Buquicchio, president de la Comissió de Venècia. Allà on la resolució del Parlament instava el Govern de la Generalitat a “posar en marxa les iniciatives oportunes per disposar de l'assessorament, el reconeixement i l'aval de la Comissió de Venècia pel que fa a les condicions que hauria de complir la convocatòria del referèndum per reunir els requisits establerts en el codi de bones pràctiques de la Comissió”, Carles Puigdemont es limita a adjuntar a la carta l’acord del Parlament fent saber a la Comissió que Mariano Rajoy va contestar negativament a l’oferta de diàleg, donant per suposat que el Govern de la Generalitat tirarà pel dret i  donant a entendre que el que digui la Comissió li serà del tot indiferent, ja que no planteja cap qüestió prèvia que pugui ser tenida en compte abans del referèndum. Un altre exercici de funambulisme epistolar, aquesta vegada envers una comissió de consulta de la UE, que només desprestigi pot causar a qui el practica tan gratuitament.

  Temps de cartes que no s’havien d’haver enviat. Temps d’hipocresia manuscrita que engreixarà els arxius dels despropòsits. Temps de menyspreu del públic que contempla descregut la despesa de correus.