Els costos de retorn del referèndum unilateral

    

   Digui el que digui el Govern de la Generalitat el proper dimarts dia 4, el referèndum unilateral no podrà tenir les garanties mínimes de celebració i el seu resultat seria en tot cas ineficaç jurídicament i políticament en ordre a una declaració unilateral d’independència. Això ho saben les dues parts.

   De tota manera, si es convoca el referèndum malgrat la manca absoluta de garanties i es va endavant amb els mitjans que siguin, el que caldria preveure serien les passes que a partir d’un moment s’hauran de donar cap enrere, tant de part del Govern de la Generalitat como de part del Govern central. Ara les dues parts es veuen amb cor de mantenir el repte recíproc posant l’accent en les respectives capacitats unilaterals, en la legitimitat constitucional i en la suposada legitimitat democràtica. Arribarà un moment, a partir de l’1O, en què ja no servirà de res l’apel.lació a aquestes legitimitats sinó que les dues parts s’hauran de plantejar políticament com sortir-se’n de la situació creada per no quedar estancats en un bloqueig permanent.

   Com es recuperaria el Govern central, i per extensió la democràcia espanyola, de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? És un article que es va incloure repetint la dicció d’altres Constitucions, però pensant que el supòsit previst no es donaria mai. El mateix govern del Pp ha donat mostres de no creure en la seva aplicació quan ha derivat  els mitjans per fer front a l’independentisme cap al TC, atorgant-li facultats executives que una part significativa del mateix Tribunal ha considerat inapropiades. L’article 155, d’altra banda, no preveu una suspensió global de l’autonomia, que voldria dir deixar inoperants totes les seves institucions, sinó només l’adopció de mesures necessàries per garantir al compliment forçós de les obligacions o per la protecció de l’interès general, previ el requeriment al president de la Comunitat pel compliment, i en tot cas després de l’aprovació de les mesures per la majoria absoluta del Senat. Qualsevol mesura aprovada en aquest sentit (presa del comandament directe dels mossos, suspensió de les facultats d’alguna o algunes conselleries, fins arribar a la suspensió de les competències del president) tindria un cost social i polític immediat molt elevat, i tindria també un cost potser irrecuperable, en termes de confiança global envers la població catalana, a l’hora de preveure el retorn a la normalitat. De quina normalitat estaríem parlant després d’haver suspès, ni que sigui parcialment, el funcionament de les seves institucions?

   De ben poc li serviria al Govern central la justificació de l’interès general d’Espanya previst en aquest article. El que acabaria constatant-se dins i fora del país, dins i fora de l’Estat, independentment de les preferències prèvies dels ciutadans, seria justament l’atemptat contra l’interès general d’Espanya perpetrat per la incompetència i la irresponsabilitat d’un govern que temeràriament ha jugat la carta de l’immobilisme durant sis anys, no ja respecte d’un referèndum d’autodeterminació, sinó respecte d’una oferta plausible dins el marc legal que s’hauria d’acabar sotmetent a referèndum. L’Estat ens deu un referèndum, perquè el que vam celebrar aprovant l’Estatut del 2006 va ser un referèndum fallit, esdevingut ineficaç per la Sentència del TC del 2010. Fins i tot el president d’Extremadura reconeix que Catalunya és l’única Comunitat que es regeix per un Estatut que no és el que va referendar.

   Com es recuperarà la Generalitat de les conseqüències d’un projecte  independentista portat fins al final en contra de l’Estat? El mateix cos de lletrats del Parlament posa de manifest la manca de respecte a les competències dels parlamentaris de l’oposició amb la reforma del Reglament i la previsió d’una llei aprovada en lectura única. El Consell de Garanties Estatutàries no podrà sinó dictaminar contra la llei de Transitorietat. El president i el seu Govern s’han convertit en els defensors del projecte menystenint la representació de l’oposició de més del 50% dels votants a les últimes eleccions. És, de fet, un govern per la independència contra legem i contra la voluntat de la majoria de la població, completament deslegitimat per convocar, preparar i vetllar per la celebració d’un referèndum amb garanties.

   Si anar fins a les últimes conseqüències, com no es cansen d’anunciar, vol dir cridar a una moblització permanent, a una ocupació del Parc de la Ciutadella envoltant el Parlament, en una mena d’autosegrest en benefici propi i en perjudici de la naturalesa i la raó de ser de la institució, quan un mínim de raó política superi l’assemblearisme  i doni  pas a un principi de diàleg mímin amb l’Estat, o a unes noves eleccions, caldrà fer inventari de danys i guanys tenint en compte els costos de retorn a una normalitat relativa que potser una part important de l’electorat considerarà excessius en funció del que s’ha promès, del que s’ha malmès i del que s’haurà acabat obtenint.