quadern d'en Cinto Amat

De vegades convé que el martell no repiqui, que la falç se n’adoni que és el puny qui la guia, que la ploma no escrigui si no sap per què escriu, si en els mots que dibuixa hi ha l’engany de qui els dicta. De vegades convé que les presses s’aturin, que s’apagui el soroll i s’abaixin les portes per viure des de dins el que passa per fora. De vegades convé fer reposar les eines si t’han tret de les mans el sentit de la feina. De vegades convé fer-te un amb molts altres per retrobar la veu que a tots ens dignifica. De vegades convé. C.A.

Detall de l'Al-legoria de la Primavera, de S.Botticelli Retorna el temps de l’estació primera i tot és com un gest suau i amable, un cos que t’embolcalla amb colors vius mentre et pica l’ullet per preguntar-te: i en el teu gest, on viu la primavera? Retorna el temps de l’estació primera i respira la branca al cor de l’aigua vinclant-se amb el batec de la tendresa mentre et pren de la mà per preguntar-te: i en el teu cor, on neix la primavera? Retorna el temps de l’estació primera i tot és com un doll de llum novella brollant sens fi dels ulls de la natura que s’encaren amb tu per preguntar-te: i en els teus ulls, on creix la primavera? C.A.

De vegades el teatre pot encendre l’emoció més profunda. Vaig veure Incendis de Wajdi Mouawad , al Romea, i no m’acabava d’explicar com la narració d’uns fets tant violents, com la descarnada itinerància vers l’origen del desastre en el que es descobreix, a través d’una odissea tràgica, que la violència neix i es nodreix de la mateixa sang, podia desembocar no en un sentiment d’impotència absoluta sinó de consol, no en una ràbia dominada per l’odi contra l’odi sinó en una obertura cap a un horitzó de sentit i coherència. La paraula contra l’absurd. La tinta contra la sang . La transparència de la poesia contra l’opacitat de la història. En l’origen, en la pregunta de com comença i s’engendra la violència, es confonen els bàndols, un acte d’amor dóna pas a una història fratricida que pugna per ser combatuda per la mateixa força de l’odi que beu de les mateixes fonts. W. Mouawad, d’origen libanès, ho explicava en una entrevista: “Miro la terra del meu pare i de la meva mare i m’hi veig...

Santa Maria de Gerri Confesso que m’ha emocionat més la història del drap de quadres de la nena d’Auschwitz i la seva pregunta (“warum”, per què? ) que la història del Storioni de Cremona. Confesso que m’ha enganxat la història del mal al revers de l’autobiografia d’un atacat per Alzheimer El Gran, entre els records i els misteris de la Sara. Confesso que em solidaritzo amb els monjos de Sant Pere del Burgal, a tocar de l’Escaló, i amb la seva tristesa en tancar el monestir. Confesso que tinc ganes de penjar la pintura d’Urgell, de Santa Maria de Gerri, al menjador de casa. Confesso que en el puzzle modèlic de la història algunes peces no m’acaben d’encaixar, o les veig sobreres. Confesso que la Laura hi és però com si no hi fos. Confesso que em recorda coses ja molt ben explicades per Primo Levi o Vasili Grossman. Confesso que em quedo tancat dins el laberint de la història d’una amistat que té els seus racons i les seves traïdories. Confesso que la relació de la mare amb la Lola Xi...

Vora la Seu mira el marbre novell la pedra antiga quan balla el rosetó la dansa de la llum. Amb llum de mar, encimats a Ses Ànimes, s’abracen fort el pi i l’oliverar seguint els sons de l’aigua. Sons de paraules fendeixen l’aire pur a Miramar i amb el vigor de Llull foraden el rocam. Rocam nevat, emmirallat al Gorg Blau i glaçat, bevent-se el cel obert amb mans del Puig Major. Milers de mans s’enlairen de la pedra a Sa Calobre per fer present al cel la memòria de l’aigua. Memòria erecta al Cap de Formentor que fita al lluny, sobre la roca esquerpa, l’arrel i el cant de l’arbre. El cant del dia s’apaga a S’Albufera i a poc a poc va desgranant els tons de sa claror darrera. C.A.

Mentre l’Alícia treu pit al país de meravelles i ens assenyala amb el dit el seu paradís d’estrelles, lliure del tot de cabòries, sense taxes ni memòries, els convergents sobirans miren cap a una altra banda, i per rentar-se les mans demanen la palangana als servidors del pepé. És tan plaent l’ablució, s’hi troben tan i tan bé, que en el mateix balneari veuen junts la solució, les pautes de l’ideari per viure i no prendre mal: la reforma laboral que amb menys cost i menys desfici porta el mateix benefici. I, doncs, la sobirania? Queda per un altre dia… C.A.

Set magistrats del suprem varen sortir de cacera, se suposa que amb bon tremp i amb empenta matinera. El bosc de Gürtel es troba en un antre corronyaire on els caçadors amb toga havien d’allisar l’aire perseguint el porc senglar: així ho posava el cartell quan la veda s’aixecà perquè hi entrés el tropell. Però heus aquí que a la contrada vivia un paó acolorit, amb la ploma estarrufada, blau i verd, molt eixerit, que es deia (i encara es diu) “Garzón”, l’estrella emplomada, si bé garsa per perdiu ens donà alguna vegada. I aquell paó estarrufat, pensant que res passaria, es ficà al tros acotat per provar com lluiria. Els caçadors quan el veuen es mirem i no s’ho creuen, els hi creix un pam el nas i bandejant els senglars ensumen que és el moment d’esplomar el paó valent. Qui dispara?, es pregunten, però de cop tots ja l’apunten i deixen descolorit aquell gall tan presumit. I la gent d’aquell indret, que volia fer neteja, proclama que no hi ha dret, i crida i s’angunieja: quina justícia é...

El dimarts vam enterrar el Noi de Ca L'Estevet a Ullastrell. Cosí germà, fill de la tia Adelaida i de l’oncle que no vaig arribar a conèixer, desaparegut durant la guerra. Es deia Josep, però tothom el coneixia com el Noi , apel.latiu que va conservar tota la vida, inconfusiblement associat a la funció de pal de paller de la família, el nen nascut poc abans de començar la guerra i que passa a ser noi, el puntal del precari grup familiar que ha de tirar endavant com pot, i així el comencen a veure i el veuran sempre els veïns del poble. De Nois amb aquestes connotacions n’hi ha arreu, encara que comencen a desaparèixer, mentre que de Noies que hagin conservat tota la vida aquest apel.latiu no en conec cap. Anant al poble, comentàvem que dels vuit fills del Noi només en reconeixeríem els tres grans, i dels catorze néts n’hem perdut completament la pista. Del Noi m’ha quedat el seu saber estar, aquella subtil elegància de les persones senzilles que mai no es fan notar però que sempr...

Daumier , " Les gens de justice" Entre altres mesures, el flamant ministre de Justícia Ruíz Gallardón proposa introduir el copagament en la segona instància judicial dels procediments civils. És a dir, que per exercir el dret a recurs contra una sentència dictada per un jutjat de Primera Instància, en un assumpte de reclamació de quantitat, posem per cas, l’interessat s’hauria de fer càrrec d’una part de les despeses que aquests fet implica per a l’Administració de Justícia. Ara ja s’han de pagar determinades taxes per a segons quines reclamacions i recursos, però són taxes mínimes que no afecten substancialment el dret de l’administrat a l’exercici del seus drets. El que proposa el ministre ara és d’una altra dimensió, pensa en un copagament, en una càrrega econòmica en forma de càstig per a qui s’atreveixi a posar recurs contra una sentència de Primera Instància. Es tracta de la febre de les retallades en els serveis públics traslladada també a l’àmbit del dret fonamental...

Dimarts dia 10 de gener, programa El matí de Catalunya Ràdio . El presentador del programa, Manel Fuentes , entrevista Jordi Turull, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya. El dia abans, el Sr Jordi Turull, comentant la iniciativa del govern del PP d’introduir el control des del govern central dels pressupostos de les Comunitats Autònomes, havia fet un comentari sobre la qüestió deixant anar que potser se’n podia parlar si la iniciativa es concretava en un control purament tècnic i no polític. Penso que l’opinió del Sr Turull obeïa en part a la necessitat de tot polític de pensar pel seu compte davant una qüestió plantejada d’abast governamental, i en part a la necessitat d’interrogar-se sobre les implicacions i les conseqüències de la qüestió mirant de buscar-hi una sortida o de trobar una fòrmula més o menys pragmàtica per poder negociar. No estic d’acord amb el control dels pressupostos de les Autonomies des del govern central; si fa quatre dies ens obrien expectatives sobre la ...

Naixement, de Piero della Francesca ¿Va existir mai aquell món expectant dins un pessebre mentre els àngels cantaven el futur de l’infant? ¿Va existir mai el missatge als pastors i als ignorants, amb la nit i l’estrella envoltant-los a tots? ¿Va existir mai el miracle de llum dels mags d’orient que il.luminen la fosca i ens encenen els ulls? Fràgil Nadal d’il.lusions i presències, bressol del temps on mai no ens cansaríem de bressar la innocència. C.A.

En aquests moments en què el discurs es fa tan contradictori, hi ha tantes coses que no sabem explicar-nos, i tot es mostra i passa com si prescindís de nosaltres, com si no hi fóssim, perquè ja no ens serveixen els esquemes que hem estat utilitzant, potser ens cal retornar al pensament més prim, més elemental, per adonar-nos que després de tot encara som i encara ens podem moure, i és aquesta sensació d’humilitat infinita el que ens queda i ens manté en actitud d’esperar: L’única saviesa que podem esperar d’obtenir és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi (…) Vaig dir a la meva ànima;calma’t, i espera sense esperança perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho: així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa. (…) Per tal d’arribar al que no sabeu heu d’agafar un camí que és el ...

Amb dits de llum suspesos de les branques, palpant l’escorça, la vista em desvesteix el cos de la fageda. I és el meu cos catifa i pedra grisa arran de terra, camí sense petjada fressat amb dits de llum. Em lliuro a tu surant en la claror, Montseny daurat, per fondre’t el camí amb l’hàlit dels colors. Es buida el temps del pes de la memòria i és la besada com una remor ingràvida sortint dels tons de l’aigua. C.A.

Va el psc a mal borràs: vint-i-cinc era un prodigi, perdre’n onze un “estropici” que no l’arregla un pedaç. Vingué de Madrid Chacón amb l’aval del Pepe Luís, poca txitxa i gens d’encís d’aquell món en aquest món. Els èxits de convergència i l’eufòria del Duran no se sap on aniran, si al concert o a la indigència. Més que concert, desconcert és el que es pot produir si ens envien a parir amb els vots pel cel obert. Pel pepé el matx no ha estat nul: avisa que mana allà i que aquí es farà pregar per no donar-nos pel c… Les dretes van ben plegades sota el cel del desconcert per fer créixer en el desert miratges i retallades. Coscubiela ha fet els deures com un alumne aplicat, s’ha batut contra el mercat, la prima i les seves neures. S’ha guanyat un lloc decent, petit per tanta utopia, demostrant que hi ha una via si s’ho pensés més la gent. La República del sí és d’aquí i no s’ha mogut, i malgrat el que ha plogut no ha crescut ni un bocí. Entre dos móns ideals, el que estrafan i somien, es...

Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu ca nt de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca. Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa , el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano . La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar ...

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible. Comencem a Orvieto , quan la posta il.lumin a amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signo...