Per la Umbria i la Toscana (1): d'Orvieto a Arezzo

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible.

Comencem a Orvieto, quan la posta il.lumina amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signorelli, amb mirada múrria i encuriosida, convidant-nos a perdre’ns per entre la munió de cossos de la Prèdica de l’Anticrist, o per les parets de la Resurrecció de la carn, la fecunda i tensa anatomia de Luca Signorelli sota la volta del Crist rodejat d’àngels, creada pels colors del Beat i de Benozzo Gozzoli. A un costat de la sala, la fonda expressió de la Pietat fa més tens el remolí dels cossos ressuscitant al pany de paret de damunt seu.

A l’altre extrem de la ciutat, el pou de Sant Patrici, obra civil de l’arquitecte Sangallo, per encàrrec del papa Mèdici Climent VII, és un llanterna guarnida amb dues rampes esglaonades, una per baixar i una altra per pujar, que arriba a 62 metres de profunditat, amb finestres a banda i banda, per assegurar el subministre d’aigua a la ciutat en temps de setge.

Ja a la Toscana, l’amable paisatge ondulat dels turons llaurats, d’un to marronós, alternant amb grisos i ocres, segmentats per les files de ceps que filtren la claror del migdia a través dels seus pàmpols daurats, vetllats per la presència dels xiprers que donen fe de la bellesa plàcida que s’estén als seus peus, ens recorda la riquesa vinícola de la contrada, i a Montepulciano, petita ciutat emmurallada amb la plaça de signoria encerclada pel palau comunal, el palau Contucci, del mateix Sangallo, i la catedral, la vista se’ns en va camps enllà, entre la boira que es va esfilagarsant per sobre l’església de Sant Biagio, a tocar de la part baixa de la muralla.

Pienza, a la vall d’Orcia, porta el nom de Pius II, el papa humanista que transformà l’antiga ciutat de Corsignano amb un pla d’urbanisme renaixentista, presidit per la catedral i el museu Piccolomini, nom d’aquell papa viatger i diplomàtic del quatrocento. Una passejada de pocs minuts ens porta a l’església romànica de Pieve di Corsignano: la porta és oberta, només hi som nosaltres, i la franja de sol que penetra per la finestra lateral s’enfila pel costat de l’altar, posant una signatura lluminosa al recolliment del lloc i de la tarda.

Cortona conserva les formes renaixentistes prop del Llac Tresimeno. També hem de pujar per accedir a la ciutat antiga. Al seu museu diocesà recuperem les pintures de Luca Signorelli (La Comunió dels apòstols i El Descendiment ), descobrim les de Pietro Lorenzetti (de finals del trecentto), i sobretot ens embadalim amb l’Anunciació de Fra Angèlico.

Arezzo ens espera amb la figura esvelta i ferrenya de la Magdalena, de Piero della Francesca, al duomo, al costat de la tomba de Sant Donato, construïda segons un projecte de Donatello. A l’altre costat, les vidrieres de Guillaume de Marcillat, col.laborador de Rafael i Miquel Àngel a Roma, posen un contrapunt de claror a l’espai fosc de la catedral. A la Piazza Grande, la Loggia de Vassari (pintor, escultor, arquitecte i primer crític de l’art i les vides dels seus contemporanis del renaixement) fa angle amb l’equilibrat palauet de la Fraternitat dels Laics, i, al carrer de sota, l’església romànica de Sta Maria della Pieve, de façana solcada amb arcades sobreposades, ens sorprèn amb el detall de les figures dels mesos de l’any delicadament esculpides dins l’arc de la porta principal. La basílica de Sant Francesc és l’explosió de Piero della Francesca: en els frescos del presbiteri es succeeixen les escenes del cicle de La Vera Creu (l’arbre del Paradís, el somni de Constantí, la recerca de Santa Elena, la premonició de la Reina de Saba…). L’església també romànica de Sant Domènec, abans de travessar la muralla de la ciutat, ens obsequia amb un Sant Crist esplèndid de Cimabue jove.

Nota : pots clicar sobre les fotos per engrandir-les