quadern d'en Cinto Amat

A part de la dimensió plàstica o artística del joc, és reconfortant descobrir com a alguns esportistes d’elit la pràctica del joc esportiu els ha ajudat a créixer i a fer-se més persones, com és el cas de Manel Estiarte , quina biografia “Todos mis hermanos” ( Plataforma ) valdrà la pena de llegir. A la Vanguardia d’avui ( La contra ) Estiarte subratlla com als divuit anys ja era el màxim golejador dels JJ.OO i considerat com el millor jugador del món i líder de la selecció espanyola, però que llavors, tot i que era bona persona, no era un esportista complet perquè era egoista; va ser quan va passar del jo al nosaltres , quan va començar a repartir joc, a ser més generós i en conseqüència a rebre més, quan va copsar l’olor de l’esport en estat pur , i a divertir-se de veritat, a sentir-se esportista, potser a sentir-se líder. Diu Estiarte : “a l’esport hi ha una part que és do, i després cal l’entrega amb passió absoluta, però jo vaig ser excepcional perquè vaig jugar amb ells, ju...

En el programa de mà de l’interessant espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi (“Sense fi/conquassabit” , al Teatre Lliure, inspirat en una composició de Pascal Comelade a la primera part, i en fragments de Händel a la segona) l’assessor dramatúrgic de l’obra, Víctor Molina , recorda la teoria de la dansa del tractadista Italià del S. XV, Domenico De Piacenza , segons el qual els elements constitutius de l’art de la dansa són mesura, memòria, agilitat, manera, domini del sòl, i sobretot d’allò que anomena “fantasmata” , aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, diu Víctor Molina , en la seva mateixa flagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps ( en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”. La suau o...

No convé que corris tant, no vulguis matar la fera ni facis córrer la sang per l’amor que et desespera. No et deixis ensarronar pel afalacs de la dama que et voldria entabanar amb l’embull del seu vell drama. Conserva la mala bava que t’ha encomanat la bèstia, que sobre el mar de sang blava hi sura molta immodèstia. Si s’esllangueix la sentor que deixa anar la princesa, abandona-la al racó i canvia la contesa: puja al llom del drac valent brandint la llança del llibre, que les flors són pansiment però el llegir et farà més lliure. C.A.

Alguns diuen que Guardans bon europarlamentari, s’ha deixat untar les mans i ha cantat com un canari. Disparen les males veus, amb gallet sobiranista, contra els mèrits europeus del Guardans “espanyolista”. Proclamen que hi ha hagut “ligue” amb l’excusa del cinema, que flirtejant amb la Sinde s’ha merescut l’anatema. Obliden que l’han cagada expulsant-lo de la feina, que el Tremosa no té alçada per jugar amb la mateixa eina. Obliden que a Cal Cambó hi ha molts quadres, massa històries de polítics de debò que no creuen en cabòries, que tenen bona faringe per digerir la minestra de moltes González-Sinde amb rots de catalanisme. Guarda’t, Guardans, de mimoses que floreixen a deshora, de les punxes de tremoses que han maldat per fer-te fora. Guarda’ns, Guardans, dels papistes que no veuen més enllà de les tanques partidistes, del líder i el capellà, dels qui aspiren a una trona al mercadeig seguidista i toquen tot el que sona per apuntar-se a la llista. C.A.

El Poder Judicial demana que es matisin diferents aspectes de la reforma de la Llei d’Estrangeria, entre ells el que preveu com infracció greu (sancionable amb multa de fins a 10.000 €) el fet d’acollir un immigrant en situació irregular durant un cert temps, pel simple fet de protegir-lo, perquè es pensa que amb aquest comportament es promou la permanència irregular d’un estranger a Espanya. Considera el Poder Judicial que així es poden criminalitzar les activitats purament solidàries dels qui, per exemple, acullen i atenen els immigrants arribats en pasteres. És ben veritat que en aquest punt la Llei es fica on no li toca, com fa a vegades. Com es pot sancionar legalment una conducta simplement altruista davant el dèbil? Seguint aquesta mateixa ona, em trobo amb l’esplèndid article de Martín Garzo ( “ Elogio de la fragilidad” ), i penso que la capacitat de percebre la pròpia fragilitat personal com una “qualitat de la vida i de la bellesa” pot ajudar a comprendre les situacions d’...

El Bosco: Judici final A més del significat paradigmàtic de la resurrecció, en la tradició cristiana, com a pas de l’espera, de l’esclavitud, a la llibertat i a l’esperança, hi ha una experiència quotidiana, universal, que participa d’aquest mateix sentiment traduït en la captació d’un optimisme profund que impregna totes les coses sense que puguem donar una explicació exacta o convincent del seu perquè. Rilke ho trasllueix en aquest poema: Ets l’esdevenidor, l’aurora inmensa sobre les planes de l’eternitat, el cant del gall rera la nit del temps. Tu ets el rou, les matines, la noia, la mare, el foraster i la mort. Tu ets la forma canviant tothora que sempre solitària s’eleva del destí, que resta no alabada ni planyuda, mai no descrita, com un bosc salvatge. Tu ets la quinta essència profunda de les coses que es guarda de dir d’elles l’últim mot, i es mostra als altres sempre diferent: costa per al vaixell, vaixell per a la terra. Tu ets de dia la dienda que mormolant circula entr...

Leonardo da Vinci: L'últim sopar Queda sang al llindar i pa àzim a taula, però ja no passa l’àngel per deslliurar l’espera. Ha fermentat el vi al cor de la paraula mentre truca al portal la llibertat novella. C.A.

Van Gogh : gira-sols Tot el teu cos ha esdevingut mirada: miren les mans el que el dolor no oblida, els dies malastrucs, la veu cansada, el tremolor del bes i la carícia. Però no és sobre les coses la mirada: concentres en un punt de llunyania el que vols ben a prop i el que ara et parla, un feble tel embolcallant la vida. Ja no veus el que tan fixament mires, creues el pas on la claror es fa dia, el límit del que has vist i el que et contempla, el vel del que has viscut i el que t’espera. Veig a l’aigua dels teus ulls com arrela la llum que des de sempre ha sigut teva. C.A.

Interessant la presentació ahir a la llibreria Robafaves del llibre de l’Enric Vila , “El nostre heroi Josep Pla”. En Joan Safont , cicerone de la cerimònia, amb la seva agudesa habitual, celebrada per l’autor, va subratllar la condició provocadora de l’Enric Vila (tot recordant l’obra anterior “Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs ”) i pel que fa al llibre en qüestió n’assenyalà el trets fonamentals, la irradiació d’autors com Xammar i Gaziel , en l’estela de Pla , el comportament dels quals, la seva actitud vital i literària, contrasten vivament amb la d’altres com Carles Sentís o Martí de Riquer , en el context de la guerra civil i del franquisme, si hem d’entendre, com recorda Vila en algun lloc del seu llibre, que per a Pla l´únic gènere literari era en realitat Catalunya. Respecte del punt potser més polèmic del llibre, les conflictives relacions de Pla amb La Vanguardia, de les que se serveix l’Enric Vila per a confegir una definició de la funció d’aquest diar...

Els media creen constantment els seus punts d’atenció, i en aquesta persistència arriben a originar una realitat que intuïtivament no percebem com la realitat que nosaltres vivim. Aquests dies el punt d’atenció mediàtic són els mossos, o més exactament, el conflicte de mossos i estudiants anti-Bolonya, les corredisses i les protestes dels uns i la reacció proporcionada o desproporcionada dels altres. Durant tot el dimecres d’aquesta setmana, després de saturar-nos amb reportatges, repeticions i opinions sobre la càrrega de la policia el dijous de la setmana passada, tots els media anunciaven per a l’endemà la manifestació que preparaven els estudiants per protestar contra Bolonya i contra l’actuació de la policia. Ens preparaven i ens posaven a punt per a l’espectacle del dia següent. Literalment, es demostrava que els media no són referents de cap realitat sinó que creen el seu propi missatge. I segons aquest missatge, havíem d’estar pendents del que els mateixos media explicarie...

A l’última pel.lícula d’Almodóvar, “Los abrazos rotos” , hi ha un parell de seqüències que em van cridar especialment l’atenció. Es tracta de les escenes en què una especialista tradueix literalment a l’amant de Lena (Penélope) el que aquesta diu al director de cinema en la ficció (Mateo Blanco, interpretat per Lluís Homar) en situacions d’intimitat i privacitat, copsades per la càmera domèstica, i indiscreta, del fill del productor i amant . La traducció es fa seguint el moviment dels llavis de la protagonista, i el seu contingut queda apuntat en un quadern que l’especialista va omplint diligentment perquè quedi constància escrita del que desxifra, en una cambra tancada, sota la transparència grisosa de la llum del projector. El paral.lisme entre la comunicació originària del dos protagonistes filmats i l’atmosfera que es crea a la cambra on es produeix la lectura de llavis resulta patètic i desconcertant: tots els elements expressius originaris (les mirades, els gestos, el t...

Van Gogh : Ametller florit Retorna el temps per treure’ns el borró de cada branca i revestir la tija amb orles de poncella. Al cap del son, desvetllant la donzella, arriba el temps per obrir la finestra i endreçar-nos l’estança. A poc a poc, el temps és fulla i veu: s’enlaira el cant mentre el so es descabdella amb dits de llum i foc. C.A.

Què passa a l’ensenyament perquè al cap de tres anys de la signatura del Pacte Nacional per l’Educació es convoqui un vaga d’ensenyants motivada (segons el document de convocatòria ) “per la nul.la voluntat negociadora del Departament d’Educació” ? Si es llegeixen amb deteniment els motius de la vaga és difícil sostreure´s a una primera impressió d’aiguabarreig i de confusió, perquè a aquest motiu global de rebuig de la nul.la voluntat negociadora del Departament s’afegeixen aspectes de relleu i importància tan diferents com l’anar contra el projecte de Llei d’Educaciò de Catalunya perquè “comportaria una modificació substancial de les condicions de treball del profesorat” , exigir la retirada de la proposta d’increment de la jornada lectiva voluntària (aspecte que no s’ha retirat però s’ha deixat al congelador), rebuig de l’incompliment de l’oferta d’ocupació pública, i aspectes que semblen menors, com el cobriment de les substitucions des del primer dia d’absència justificada...

Summament il.lustrat i provocador resulta l’assaig de Josep-Anton Fernàndez , “El malestar en la cultura catalana” ( Biblioteca Universal Empúries 2008 ). Sobre la base de criticar sense commiseració la normalització cultural endegada pels governs de CiU després de la Restauració Monàrquica (sic), durant els anys vuitanta i noranta, analitza amb consistents arguments de teoria i crítica sòcioculturals la triple condició postmoderna de la cultura catalana actual que es mou sobre aquests tres eixos: la tendència general a convertir la cultura en una mercaderia, l’esforç d’haver de redefinir la tensió entre alta cultura i cultura de masses, i la fragmentació de les categories identitàries que la sustentaven. L’intent de normalització, en tant que discurs cultural del nacionalisme català contemporani per fer hegemònica la cultura catalana al territori que considera propi, ha fracassat, segons J. A. Fernàndez, perquè és incapaç de fer front als reptes de la postmodernitat cultur...

Daumier: Advocats Comprovo amb satisfacció que el Consell General de l’Advocacia Espanyola , en l’editorial de l'últim número de la seva revista, tracta sense embuts d’improcedent la vaga dels jutges, crida l’atenció sobre el refús unànim que mereix la desesperant i injusta lentitud d’aquesta administració, i denuncia la notable carència en l’estament judicial d’autocrítica, transparència i esperit de col.laboració amb tots els agents implicats en el servei públic de la Justícia. Aquest pronunciament clar i rotund del Consell que ens representa a nivell estatal supleix la falta de reacció dels Col.legis provincials i comarcals davant el fet insòlit de la vaga de jutges, entre ells el Col.legi de Barcelona que s’ha distingit pel seu mutisme més absolut, fent aparent amb el seu silenci una tàcita conformitat amb la vaga que molts col.legiats no compartim. Com bé senyala la revista del Consell, la prioritat del servei públic de l’administració de Justícia ha de ser l’atenció al...

M.Chagall : The promenade En el teu crit el meu futur l’aire fiblant pel cel obscur. En els teus ulls el meu mirar la llum que aprèn a respirar. En el teu mot la meva sort l’alè que encén els matins d’or. La meva pols al teu camí al teu matí la meva nit. En la teva aigua la meva escuma sota els teus peus la meva engruna. Al meu parlar la teva veu la teva font la meva deu. En el meu gest el teu mirall al meu desig el teu cristall. C.A.

Els bons resultats obtinguts li presenten a Patxi López , líder del PSE , una quiniela no gaire fàcil de resoldre: 1) Deixar que governi el PNB , donat que és el partit que més escons ha tret (30), i qui millor representa el sentit nacionalista majoritari al País Basc, tenint en compte que a la suma de ARALAR, EA i EB (malgrat l’ensulsiada dels darrers), s’han d’afegir els 100.000 vots nuls de l’esquerra abertzale, que són com vots en remull a l’espera de trobar destinatari (de moment és molt positiu que quasi un terç dels qui van votar l’il.legalitzat PCTB s’hagin decantat per votar els partits de l’arc democràtic, sobretot ARALAR ). Aquest “1” a la quiniela no significa deixar que l’equip de casa faci el seu joc com millor li plagui, i guanyi per golejada. Al contrari, Ibarretxe sap que necessitarà el PSE per mantenir un mínim d’estabilitat del seu Govern, i no li serà possible replantejar el seu enèsim projecte de desbordament del marc constitucional. En aquesta tessitu...

Bernini : detall del Rapte de Proserpina Tenia especial interès en tornar a visitar la Galleria Borghese , situada al Parc del mateix nom, sobre la Piazza del Popolo, perquè la primera vegada ho vaig haver de fer de pressa i corrents. Ara, amb molta més calma, hi vaig experimentar el que em suposava que era , sobretot la primera planta on destaca Bernini : un devessal de refinada sensualitat. Baltasar Porcel , en la seva última (i poc reeixida) novel.la, “Cada Castell i totes les ombres”, aprofita l’exuberància de la Galleria per fer-hi discórrer un sopar entre el protagonista ( Ginès Jordi Montigalà ) i la seva amant, Simona , que casualment havia estudiat Història de l’Art a Roma (oh musa esquiva que es manifesta quan menys t’ho eperes…! : pp 124-144 ). Porcel-Montigalà, a més, té la sort (a la novel.la) de disfrutar, entre altres canongies, del càrrec de Patró de la Borghese (quasi res !), de manera que allà on nosaltres hem de fer cua a l’hora fixada, a ell se li obren de ...

Passejar per Roma és una oportunitat per descobrir mons que van tenir el seu temps i que ara conviuen per sobre i per sota les pedres mil.lenàries. A la plaça on Giordano Bruno fou cremat el 17 de febrer del 1600 per la Inquisició romana, l’estàtua que rememora el fet sembla concentrada en les idees que va defensar sobre la infinitat de mons i l’harmonització dels contraris. Em ballava pel cap que en alguna novel.la recent algú en parlava, i efectivament, consultant “Un home a les fosques”, de Paul Auster , hi trobo la referència explícita a aquest teòleg-filòsof com a pauta bàsica d’inspiració: “No hi ha una sola realitat, n’hi ha moltes. No hi ha un sol món. N’hi ha molts, i tots són paral.lels, mons i antimons, mons i mons d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d’una ment” (pp 68-69). Giordano veu avui convertit el seu petit món de Campo dei Fiori en un mercat quotidià de fruites, verdures, roba i quincalleries, però ...

S'abracen riu avall el núvol i la pedra: quina claror, la tarda, quina remor, aquesta aigua ! S'emmiralla al cristall el silenci que els bressa: quina frisor, la calma, quin tremolor dins l'aire ! C.A.