Manel Estiarte



A part de la dimensió plàstica o artística del joc, és reconfortant descobrir com a alguns esportistes d’elit la pràctica del joc esportiu els ha ajudat a créixer i a fer-se més persones, com és el cas de Manel Estiarte, quina biografia “Todos mis hermanos” (Plataforma) valdrà la pena de llegir. A la Vanguardia d’avui (La contra) Estiarte subratlla com als divuit anys ja era el màxim golejador dels JJ.OO i considerat com el millor jugador del món i líder de la selecció espanyola, però que llavors, tot i que era bona persona, no era un esportista complet perquè era egoista; va ser quan va passar del jo al nosaltres, quan va començar a repartir joc, a ser més generós i en conseqüència a rebre més, quan va copsar l’olor de l’esport en estat pur, i a divertir-se de veritat, a sentir-se esportista, potser a sentir-se líder. Diu Estiarte: “a l’esport hi ha una part que és do, i després cal l’entrega amb passió absoluta, però jo vaig ser excepcional perquè vaig jugar amb ells, junts vam fer quelcom d’excepcional”. Estiarte ha portat al joc (ha de-portat, aquesta seria la probable etimologia de la paraula esport) el millor de si mateix com esportista, ha dis-tret i di-vertit amb tot el seu potencial físic i tècnic, i aquest portar, treure, vertir cap enfora, per a plaer dels espectadors, va revertir en la seva maduració com a persona en la mesura amb què va saber descobrir i disfrutar de la dimensió col.lectiva, interdependent, del joc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat