Josep Pla, l'Escriptor

Interessant la presentació ahir a la llibreria Robafaves del llibre de l’Enric Vila, “El nostre heroi Josep Pla”. En Joan Safont, cicerone de la cerimònia, amb la seva agudesa habitual, celebrada per l’autor, va subratllar la condició provocadora de l’Enric Vila (tot recordant l’obra anterior “Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs”) i pel que fa al llibre en qüestió n’assenyalà el trets fonamentals, la irradiació d’autors com Xammar i Gaziel, en l’estela de Pla, el comportament dels quals, la seva actitud vital i literària, contrasten vivament amb la d’altres com Carles Sentís o Martí de Riquer, en el context de la guerra civil i del franquisme, si hem d’entendre, com recorda Vila en algun lloc del seu llibre, que per a Pla l´únic gènere literari era en realitat Catalunya. Respecte del punt potser més polèmic del llibre, les conflictives relacions de Pla amb La Vanguardia, de les que se serveix l’Enric Vila per a confegir una definició de la funció d’aquest diari (“La Vanguardia té alguna cosa d’òrgan de rendició espiritual de Catalunya. Tant el castellà artificial que el caracteritza, com el mite del seu poder, com les reaccions de submissió i de ràbia que genera encaixen perfectament en l’esquema del diari colonial... És el mirall de totes les nostres vanitats i de totes les nostres febleses... justament perquè utilitza tan hàbilment el sentiment d’inferioritat del país per fomentar el derrotisme i alhora justificar-lo, una manera de recuperar l’humor i la moral és prescindir-ne- si cal a poc a poc, per no traumatitzar-se”), en Joan va deixar penjat un interrogant sobre si es referia a La Vanguardia d’abans, a la d’ara o a la del futur. L’Enric Vila no va contestar l’interrogant, potser perquè ja queda prou clar al llibre de quina Vanguardia parla ( la de sempre).

Personalment m’ha agradat el llibre. Amb el format de dietari personal en el que es barregen les situacions i les reflexions pròpies de l’autor amb els textos i les situacions de Pla, penso que assumia un doble risc: que el que ens digués de Pla no aportés res que no s’hagués ja dit o escrit, i que les seves reflexions personals no tinguessin prou interès per fer una obra amb nervi. Al meu entendre, aquest doble risc l’ha superat amb nota. La imbricació de l’escriptor (Enric Vila) amb l’Escriptor (Josep Pla) és total. Les seves reflexions i descripcions personals (que en alguns moments són com un eco de les precises descripcions planianes) tradueixen l’esforç de l’escriptor per fer-se’n, per arribar a ser-ho, per superar el parany de la ingenuïtat a què pot conduir el simple fet d’escriure si no està arrelat a la vida. Com va indicar en la presentació, aquest esforç s’ha traduït en una obra que qualificà d’iniciàtica, una lluita contra determinats mites presents en la societat catalana, respecte dels qual és sempre molt complicat estar-hi en contra, entre ells el que presenta Pla poc menys que com un pagès sorneguer i acomodatici (i fins botifler i espia del franquisme), que simplement escrivia bé . Al final del llibre, per donar fe de l'esforç que li ha significat escriure per recuperar l'Escriptor, llegim : "Hi he deixat la pell en aquest llibre, literalment. La mà que escriu tècnicament és meva, esclar, però me la miro com si no ho fos, amb aquella curiositat amb què, de petit, em mirava els cilindres de pell que les serps deixen al bosc".

Enric Vila recorre constantment a les fonts de l'Obra Completa de Pla per fer-li justícia. I encara que sigui com en un mosaic, en el que no es dissimulen els canvis i les contradiccions, els punts de sutura i de fricció, va fent aparèixer la figura de l'Escriptor "sargint, amb la seva literatura, la memòria esparracada d'una Catalunya vençuda; Pla intentant donar una volada literària a les formes de vida catalana sepultades per la marea negra castellana; Pla defensant una antropologia, mirant de conservar una percepció de la història, de la geografia, de la cuina, del clima, tot el sistema de sensualitat del país, per poder-lo recuperar, amb el temps, del gran xapapote". I la feina, humil, de l'escriptor és , a Catalunya, " rematar la feina de Pla, redreçar la memòria sobre unes bases de normalitat que ens permetin viure, d'una vegada, ambs uns marcs mentals que s'assemblin a nosaltres, que no ens facin la traveta i ens obliguin a jugar sempre en camp contrari".

La polèmica entorn del significat de l'obra de Josep Pla, i de la seva personalitat, té corda per estona, i aquest llibre hi contribueix de forma decisiva, obrint-hi una pàgina il.lustrada en la que per damunt de tot sobresurt la figura de l'Escriptor (model literari i de vida per a l'escriptor) totalment identificat amb la voluntat de la seva obra com única arma de defensa, i de recuperació, contra la desfeta cultural. I a molts ens agrada la polèmica (la cultural, no la mediàtica), encara que no siguem independentistes, sobretot quan beu de fonts tan honestes intel.lectualment, i èticament, com la que representa l'escriptor Enric Vila.